Joaquín Sabina ja era una estrella consolidada quan el 14 de setembre de 1999 va publicar el seu onzè àlbum d'estudi, 19 días y 500 noches, però tot i així coneixeria un èxit més gran que el va renovar amb un disc que trencava alguns dels seus cànons i que va viure diversos canvis transcendents abans de la seva edició. Així ho va confirmar en la seva recent biografia Alejo Stivel, el seu productor, quan va explicar que la seva intenció i la del cantautor era que aquell fos un àlbum doble amb 23 talls, d'allà probablement que, com a conseqüència, es mantingui com el seu LP més llarg, per sobre dels 74 minuts amb èxits com Cerrado por derribo, Una canción para Magdalena o la cançó que li va donar títol.
Més curiós que la retallada per qüestions de costos i d'un mercat no habituat a aquest tipus de producte, hi ha el fet de com va forçar la decisió el llavors president de Sony, José María Cámara, que "va pressionar de mala manera, presentant-se a casa de Joaquín amb nocturnitat i traïdoria per dir-li que en aquest format no funcionaria", segons va afirmar Stivel a l'Agència EFE. "Clar, si el president d'una companyia et diu això, tens por que ell s'esforci per tenir raó", afegia el també exmembre de Tequila sobre les raons per les quals van cedir al canvi respecte als seus plans inicials.
Ara com ara és fàcil accedir a través de les plataformes digitals a una edició especial en dos discos i, ja en el seu moment, bona part dels descarts van aparèixer com a material extra dels diferents senzills, però originalment 19 días y 500 noches es va llançar de manera oficial amb 13 temes (2 més en la versió per a l'Argentina). Entre ells hi ha el que el va titular, en referència al temps que en teoria tardava Sabina a oblidar un desamor, encara que en aquesta col·lecció de talls n'hi ha un altre que, en principi, també anava a batejar tot l'àlbum, A mis cuarenta y diez. El seu autor va decidir fugir d'una fórmula que de sobte li va semblar "massa solemne", sense el punt cínic que buscava per a un treball que, cuinat en nits de cocaïna, cigarrets i whisky a doll —tal com ell ha confessat sovint—, va estar a punt d'il·lustrar en portada amb un paquet de tabac.
"No es va poder publicar perquè era massa malote per a Ducados, per a Tabacalera, i deien: 'És que es morirà qualsevol dia i es creuran que és per fumar Ducados'", comentava qui va ser director de Sony, Carlos López, al llibre de Juan Puchades 19 días y 500 noches, Sabina fin de siglo (Efe Eme, 2019). Segons l'opinió de molts, el d'Úbeda va abocar allà el millor de la seva ploma. Figura en tots els temes, en alguns d'ells al costat de l'escriptor Antonio Oliver, amb apunts d'altres convidats —com el mateix Alejo Stivel—, el seu llavors fidel escuder Pancho Varona i Antonio García de Diego, en un tall que parafrasejava Luis Cernuda (Donde habita el olvido, que al seu torn referenciava a Bécquer).
[19 días y 500 noches] va ser cuinat en nits de cocaïna, cigarrets i whisky a doll, tal com Sabina ha confessat sovint, i que va estar a punt d'il·lustrar en portada amb un paquet de tabac
Entre boleros, milongues i fins i tot un rap, respecte al tema musical no va quedar curt en buscar ponts entre les tradicions de diversos països, d'Espanya a Mèxic (allà apareix Chavela Vargas, per exemple, a Noches de boda, la que tanca l'àlbum), però també Argentina o Cuba (en duo al costat de Pablo Milanés), en un moment en què aquest intercanvi d'anada i tornada no era tan fluid com ara. Un dels grans canvis de timó d'aquest àlbum va ser la decisió de Stivel de despullar d'artificis la veu de l'artista i exposar-la més crua. "Va ser sens dubte el highlight, tant pel que jo vaig aportar com per la qualitat de l'artista, un dels més brillants dins de la cançó internacional", va subratllar a EFE.
Tan content va quedar Sabina del resultat que fins i tot li va oferir un contracte per als seus pròxims cinc discos, encara que el telèfon del productor mai no va tornar a sonar. "Vaig entendre la seva decisió. Els matrimonis amb papers no garanteixen que un canviï d'idea i es vulgui anar amb un altre", va explicar. Sabina, que amb 75 anys acaba d'anunciar la seva gira de comiat, va connectar llavors amb una generació més jove i va rebre quatre Premis de la Música, l'aplaudiment de la crítica i el del públic, amb unes vendes en aquell moment per sobre del mig milió d'exemplars, una xifra que una dècada després ja s'havia duplicat. Va ser el clímax d'una dècada gloriosa que havia il·luminat altres àlbums amb moltdes llums com Física y química (1992), amb Y nos dieron las diez, i després de la qual va sobrevenir una frenada a partir del lleu infart cerebral que va patir el 2001 i que li va fer replantejar-se la vida canalla que alimentava moltes de les seves cançons.