No és que les catàstrofes tinguin res de bo, encara que a hores d'ara, i amb tota probabilitat, Joan Manuel Serrat i Estopa no haguessin liderat un concert junts de no haver sigut per un bon motiu. Amb un enorme poder de convocatòria i sense ànim de lucre, aquests artistes van plantar la seva llavor al Palau Sant Jordi perquè el País Valencià pugui ressorgir de les cendres de la DANA, i van fer-ho cantant plegats en directe per segon cop, i ja segurament per últim. Però no eren els únics: al mig del cartell, en lletres petites, hi havia el nom de tres dones amb les mateixes ganes d'ajudar, perquè Judit Neddermann, Andrea Motis i Lucía Fumero també van prestar la seva veu i el seu temps a la causa. I no sabem si les més de 15.000 persones que van trepitjar el recinte compartien el mateix compromís o simplement es van aprofitar de l'etiqueta solidària per veure als seus ídols, encara que l'ambient traspuava convicció i una invisible actitud de no voler deixar ningú enrere, com si demà el desastre ens pogués tocar a nosaltres.
Va obrir la veda Serrat, ja retirat dels escenaris però amb la llengua afilada de qui no té res a perdre. "A la pluja no se la pot ensenyar a ploure i, de vegades, no sap ploure, ni els que tenen competències per solucionar els problemes són competents per fer-ho; els parlo directament a aquests que no escolten els vells, ni les paraules dels savis, ni tan sols el pronòstic de l'home del temps, va denunciar. "Ara a vosaltres us toca escoltar el plor del poble i a nosaltres ens correspon acompanyar-los en el seu dol". Amb Cançó de bressol va reviure la seva trajectòria i va emocionar un públic que, en gran part, va anar al concert per tornar a veure'l entonar, i és que la mitjana d'edat entre la gentada vorejava (o superava) la cinquantena.
Al noi de Poble Sec li brillaven els ulls allà dempeus, en aquesta regressió a un passat gloriós. No hi va poder haver far més lluminós que les notes de Caminante no hay camino, perquè todo pasa y todo queda, i segur que arribarà el moment en què València podrà lletrejar-ho des de la calma. En un escenari sobri, com de rigorós negre, el cantautor es va nuar la guitarra al coll i es va disposar a completar un recital homenatge al més pur estil Serrat. Qui porta a les venes la passió per la música la porta fins a la mort. Cançó de matinada i Seria fantàstic es van sumar a un concert de més d'una hora que a molts els va transportar a un altre temps, embriagats per aquest timbre tan únic del mestre, pura emoció, com un narrador de la vida. "Seria tot un detall, tot un símptoma d'urbanitat, que no perdessin sempre els mateixos i que heretessin els desheretats", va cantar, i algun aplaudiment ximple va ressonar per la terreta.
Quan van sonar Mediterráneo i Plany al mar, ja ningú no podia treure's els 222 morts del cap
L'ambient va ser reflexiu, segurament connectat a una consciència comuna. Van completar el set list Para la libertad, El meu carrer o La fiesta de San Juan, gran imaginari de les classes populars, i la reivindicació es va colar en unes lletres perfectament triades amb missatges punyents per no deixar canya dreta. "Pare, estan matant la terra; pare, deixeu de plorar, que ens han declarat la guerra", va dir amb Pare, i quan van sonar Mediterráneo i Plany al mar, ja ningú no podia treure's els 222 morts del cap. Per això quan va cantar Paraules d'amor, ja el frenesí era un nus a l'estómac.
Igual de sentides van estar Judit Neddermann, Lucía Fumero i Andrea Motis, que van aparèixer en format trio per primera vegada per aportar el seu talent i escalfar els cors, acompanyades d'una banda escollida per a l'ocasió. Vinc d'un poble i Luesia, de Neddermann, van ser els primers temes en ressonar al Sant Jordi, no sense abans criticar el que fa només un mes va devastar pobles sencers. "Tant de bo no s'hagués de celebrar aquest concert, tant de bo la DANA no s'hagués produït mai, tant de bo no ens haguéssim d'avergonyis tant de la gestió nefasta que es va fer de la tragèdia", va expressar la cantant del Maresme.
La seva actuació va ser un reclam, també, a la música com a espai de trobada i cures. Malgrat que es va notar que la seva participació en el concert pretenia ser un simple interludi entre dos peixos grossos —es preveia pel seu limitat espai sobre cartell—, Fumero, Nedermann i Motis van actuar amb una delicadesa sublim i van demostrar una entrega digne dels grans músics. Fins i tot elles mateixes van agrair tenir l'oportunitat de cantar al costat d'artistes com Serrat i Estopa, i en una ocasió va aparèxier la pressa. "Toquem les dues últimes i ja us deixem amb la manteca", va riure Motis. Però la seva gràcia il·luminava l'espai, i van posar ritme i color a una jornada nocturna marcada per la calma i l'escolta activa. Van sonar també Del amor i La muerte despierta (de Fumero), i la cúmbia Cuánto tiempo, cuánto vales, tancant amb Al país de l'olivera, bellíssima versió d'Obrint Pas que van cantar en valencià, perquè "els germans s'estimen i s'ajuden".
I llavors va sortir Estopa i el seny es va transformar en xerinola, les pantalles convertides en bastides improvisades i els Muñoz emergint entre parets esfondrant-se i les buleries de Chonchi Heredia. "Això per València", va ser el primer que va dir David abans de cridar aquest icònic "fui a la orilla del río" de Tu calorro que posa a moure's fins a l'apuntador. La mateixa setmana que Cornellà els ha homenatjat amb una estàtua i que han recollit el Català de l'Any, la millor manera de celebrar-ho era estar al costat del poble. "Ens han convocat per una causa noble, hem donat una lliçó al món", van dir, i una bandera valenciana va colar-se a l'escenari per no tornar a baixar.
Igual que a l'Estadi Olímpic, igual que al seu concert de fi de gira a Barcelona, no hi va haver cap cançó que no fos cridada als quatre vents per un públic entregat i transversal, aplaudits amb una devoció d'un altre planeta. Si semblava que la majoria dels assistents venia per Joan Manuel Serrat (i per València, sempre per València), va quedar demostrat de nou que no hi ha edat que pugui resistir-se a aquests germans. Cacho a cacho, Vacaciones, Tragicomedia, Me falta el aliento, Vino tinto, El del medio de los Chichos amb els protagonistes a pocs metres —tocaven al Sant Jordi Club—. "Volem dedicar aquesta cançó a un col·lectiu de gent, a tothom que se sent sol", i amb Sola van tocar l'única del seu nou disc a convertir-se en himne estopil.
Estopa: "Avui no és dia per queixar-se dels polítics, que els bombin
Entonant el lema "el poble unit mai serà vençut", van dedicar-li La raja de tu falda a tots els damnificats, també als de Màlaga o Albacete, menys visibles en el pla mediàtic però igual de dolorosos. "Avui no és dia per queixar-se dels polítics, que es fotin; avui és un dia per celebrar el vostre recolzament a la gent que ho passa malament i per celebrar que la humanitat és bona", va expressar la transparència de David. I va agrair a l'Ajuntament de Barcelona que fes possible que el 100% de recaptació vagi cap a València.
I l'energia incontenible de Como Camarón va tancar, però no del tot, perquè el final esperat es va complir i Estopa i Serrat van posar el punt i final del concert pel Païs Valencià cantant junts Me'n vaig a peu. Va ser un instant únic en un moment extraordinari, un parpelleig que durarà anys. I malgrat les moltes iniciatives musicals i culturals d'aquestes últimes setmanes, davant de tanta intenció ciutadana, cal dir que tant de bo molts més pesos pesants de la cultura es prestin a treballar un dia gratis perquè milers de famílies tinguin un sostre on dormir. Encara que és clar, tant de bo no haver vist mai David, José, Lucía, Judit, Andrea i Joan Manuel cantant junts en aquest concert.
