Una aleta dorsal que incompleix la llei de costes. Fosses nasals dotades per detectar una gota de sang a quilòmetres. Boca monstruosa amb un fotimer de dents ben esmolades. Els ulls com acabat de sortir de l’after… Dins l’imaginari col·lectiu, el tauró blanc és una spielbergiana metàfora de les nostres pors i, alhora, un ésser maleït, un animal asocial, un peix inadaptat, un bully de platja… Però el cert és que, tot i la seva mala reputació, aquest selaci amb fama de solitari —a l’Alguer l’anomenen ‘monjo’— desenvolupa vincles afectius i socials per tota la vida. A més, es tracta d’un ésser paleozoic que ha estat capaç de sortir-se’n d’extincions massives. Un survival. Un miracle de l’evolució gràcies a la seva extraordinària capacitat de metamorfosi. Pràcticament, només té un depredador —que està a punt d’extingir-lo—: l’activitat humana. Totes —o gairebé totes— aquestes qualitats podrien traslladar-se a la Maude, la jove protagonista de Tauró blanc (Editorial Finestres, 2023). Una noia que utilitza la música com a escut per protegir-se del món i que, després de la mort del seu pare, amb qui a penes va conviure, haurà de viatjar, per buidar la casa d'aquest, fins a una petita illa el major patrimoni cultural de la qual és l'albirament, fa molt de temps, d'un gran tauró blanc.
Genie Espinosa (Badalona, 1984), l’autora, s’ha guanyat el prestigi com a il·lustradora d’avantguarda treballant per publicacions internacionals i grans marques. També ha fet encàrrecs discogràfics, com la portada de Mafiosa, un senzill de Nathy Peluso. El seu primer còmic, Hoops (2021), una utopia feminista i post millenial protagonitzada per tres amigues molt poc normatives, va deixar-nos a tots flipant:van concedir-li el Premi Miguel Gallardo, el d'Autor Revelació, al Saló del Còmic de Barcelona. I ara ha tornat a sorprendre'ns amb una història molt diferent: el viatge d'una noia una mica anodina a les profunditats oníriques del dol, la memòria familiar i les relacions paternofilials del qual només aconseguirà sortir-se’n a través de la metamorfosi personal. Una mutació comparable a la dels grans esquals. A l'altre costat de la línia, qui sap si mirant per la finestra al mar o a l'arbre de Nadal gegant de la seva ciutat natal, la Genie respon, amb molta naturalitat i simpatia, a les meves preguntes sobre taurons blancs i vincles familiars mentre dorm al seu nadó en braços.
Per a mi el còmic és experimentació, no tindria sentit fer-ne un de nou que s'assemblés molt a l'anterior
Has passat de la sororitat i el girl power urgent de Hoops a una història totalment introspectiva i pausada, a la solitud, el trànsit de l'adolescència a la maduresa, el trauma i el dol encarnats en la Maude, l'única protagonista (gairebé l'únic personatge) de Tauró blanc. Què t'ha portat a fer aquest viratge?
Doncs sí! Per a mi el còmic és experimentació, no tindria sentit fer un de nou que se semblés molt a l'anterior. La història va començar quan vaig dibuixar el personatge, amb aquest nassot que té, i vaig pensar: "Què li podria passar?". Volia fer una mena de road trip, però que fos transformador en el sentit de com et canvia el dol. Al còmic, el desconsol apareix com una partida d’un joc de taula. Vaig pensar que seria interessant poder parlar així d'un tema tan universal i trist. Però no volia enfocar-ho des de la tristesa, tot i que hi hagi parts tristes, ni donar cap missatge. Només volia que el lector estigués al costat de la protagonista i emplenés els espais amb la seva pròpia experiència del dol. Per desgràcia, tots hem sofert alguna pèrdua. Pensava que seria guai fer l'experiment i alhora investigar com es poden traslladar aquests sentiments. Es tracta d’un personatge molt introvertit, que usa la música com un mur entre ella i la resta. I no entén per què li passa, però a mesura que la història avança es donen algunes pistes. Tauró blanc parla de l'herència, de com una mena de conducta passa de pares a fills… No sé, vaig pensar que seria interessant i m’ho he passat molt bé fent-ho, la veritat. Em mola molt saber que t’ha sorprès!
El que sí que mantens són els mons onírics i lisèrgics, els universos paral·lels.
El còmic és un format que permet fer el que et doni la gana. Manes tu, ets tu qui crea l'univers on viuen els teus personatges. Però si a sobre introdueixes el món dels somnis, ja és la pera. No sé si tu somies molt boig, però jo a vegades tinc uns somnis que dic ‘Perdona, però aquest LSD quan me l'he pres? D'on surt això?’. Alhora, m'interessa explicitar que és un somni. Per exemple, a la introducció, la protagonista va canviant de forma: ara porta un pentinat, ara un altre, va vestida d'una altra manera… I hi ha un altre personatge, una espècie de Monopoly-Comecocos, que és molt fluid i va com degotant al llarg del còmic: entra i surt, canvia de forma. M'interessa molt experimentar amb aquest llenguatge proper a l'animació. Un somni et permet fer una intro sense regles. Una cançonassa de fons (al somni introductori al qual refereix sona ni més ni menys que David Bowie), i que la història comenci amb l'alarma del mòbil, que és com ens despertem tots.
Potser la protagonista és com jo transitant Badalona d'adolescent: amb els cascos posats i intentant no sentir, veure, ni patir les coses del voltant
La Maude, a través de la mort del seu pare, s'enfronta als seus orígens. Tinc entès que, després de viure durant diversos anys a cavall entre Bristol i Barcelona, fa poc que has retornat a la teva ciutat natal. Hi ha alguna cosa d'autobiogràfica en aquesta historieta?
Hi ha un munt de coses que és inevitable plasmar quan estàs treballant en un còmic, que és un procés molt llarg; així que, segurament, el seu retorn és també el meu, com dius. També vaig sofrir la pèrdua dels meus avis, el clàssic de quan ets adolescent, que hauria de ser el primer contacte amb la mort per a tots. Però després, fa sis anys, va morir un dels meus millors amics, i quan li passa a algú d'una edat tan pròxima a la teva (ell era dos anys més jove que jo), és com que no ho entens. Ens va costar molt a tot el grup de col·legues enfrontar-nos a aquesta pèrdua, i vam canviar tots. Ell era qui ens unia i el grup es va trencar una mica. Això em va fer pensar en com et transforma una pèrdua així, com a surts del dol sent una altra persona. La transformació al còmic té una resolució una mica surrealista… Però no vull explicar el final! La Maude comença el còmic d'una manera i acabarà d'una altra.
Crec que a la teva obra hi ha una reivindicació d’allò perifèric en un sentit ampli. Et consideres d'alguna manera una autora perifèrica?
Inevitablement, sí. Badalona no és una ciutat petita, però hi ha poca cosa: forns de pa i el Condis, poc més. Sempre hi ha coses que es reflecteixen. A Hoops es notava més, amb la manera de parlar dels personatges, per exemple. Al nou, potser la protagonista és com jo transitant Badalona d'adolescent: amb els cascos posats i intentant no sentir, veure, ni patir les coses del voltant.
És el teu primer còmic traduït al català, oi?
Sí, és la primera vegada i estic supercontenta, la veritat! M'ha fet molta il·lusió! Del pal: "és la teva llengua", saps? Clar que jo estic molt acostumada també al castellà, pel col·le i tal, però tenir alguna cosa en llengua catalana és genial. Rebre la caixa amb els llibres a casa i obrir-la, va ser com haver dibuixat un còmic nou. A més, l'edició de Finestres és espectacular, se l’han currat moltíssim. Fa molt bona olor en català! Fa una olor diferent!
Escolto música mentre dibuixo, i alhora penso en una banda sonora que reforçi el que li està passant al personatge
Alguns et vam conèixer a través del submon de l'autoedició, quan editaves el fanzín Raras. Què han suposat per a tu els fanzins? Ara que et publiquen coses amb ISBN, penses continuar autoeditant?
El fanzín va ser un mitjà genial per començar a fer còmics. No tenia a ningú que em supervisés, va ser experimentació total. El món del fanzín té això: tú te lo guisas, tú te lo comes. Llavors, clar, quan vaig començar a fer còmics en pla ISBN, com tu dius, ja venia amb una espècie de punkisme a la motxilla que l'editor va haver-se de menjar. Per sort, l’Octavio Botana (de Sapristi) és genial i pren riscos per a l'editorial. Vull continuar fent fanzins. De fet, vaig començar el tercer de Raras amb la pandèmia i se'm va quedar penjat, però vull recuperar-lo quan pugui. L'últim que he tret vaig portar-lo al Gutter Fest d'enguany, al maig. És una recopilació de fanzins antics al costat d'algunes historietes noves. És bastant tochillo, imprès a color en DIN A4, i va quedar superbé. Tot i que allà vaig comprar més que no pas vendre. La gent fa unes coses espectaculars!
Bowie, els Talkin Heads, Frankie Valli & The Four Seasons, Daniel Johnston, els Stones… La protagonista de Tauró blanc és una melòmana que, com deies, utilitza la música per a aïllar-se del món. Però hi ha un cert decalatge entre la seva edat i la música que escolta, oi?
Tinc com un cacau mental molt heavy amb la música! Hi ha cançons que per a mi són temassos que em remeten a algun moment de la meva vida i se m'han quedat gravats. I per molt que ara escolti música més contemporània, jo què sé, la Rosalía, C. Tangana o Jungle, per alguna raó sempre torno als clàssics. És com la meva zona de confort. Ara mateix estava arreglant-me i arreglant al petit, i he posat als Beatles i ballava davant de la criatura perquè no plorés mentre em posava els pantalons. És una altra de les coses de les quals parlàvem, com ser de l'extraradi o transmetre trets de la meva personalitat als personatges, un fet que per a mi és inevitable vincular al món del còmic. Escolto música mentre dibuixo, i alhora penso en una banda sonora que reforci el que li està passant al personatge. Per exemple, quan la Maude entra a casa del seu pare per primer cop, sona Girl Afraid dels Smiths. De fet, tinc una playlist a Spotify per a escoltar mentre s'està llegint el cò… (uns plors lleus, gemecs aguts i vocàlics, interrompen la conversa) … Se m'ha despertat el nen!
Torna a posar-li els Beatles!