Taylor Swift no és una artista qualsevol: és un autèntic fenomen de masses. Ho és fins al punt que faci el que faci, per molt mil·limètrica que sigui la seva jugada, causa tot un rebombori a les xarxes i entre els seus fans, 'els swifties'. Taylor Swift és una devoció, una fe de la qual qui hi entra no se’n pot desfer: tan sols 24 hores després de publicar Midnights, el seu nou disc, ja batia el rècord a Spotify com l'àlbum més escoltat de l’any

🔴 Taylor Swift a Madrid, DIRECTE | Última hora del concert al Bernabéu

 

Taylor Swift és una devoció, una fe de la qual qui hi entra no se’n pot desfer

L’artista estatunidenca intenta arriscar més enllà del seu folk-pop característic en aquest nou treball experimentant amb sintetitzadors i breus veus distorsionades. Però li costa d’aconseguir. També juga amb una superació lírica deixant enrere les seves famoses ruptures i obrint-se en canal en temes com la depressió i els trastorns alimentaris.

Dos discos, millor que un

Tretze cançons escrites en tretze vigílies. Swift no ha publicat un disc, sinó dos: la nit després de publicar Midnights, va aparèixer per sorpresa 3am, el mateix treball però amb set cançons inèdites. Segons l’artista, Midnights és tot un disc conceptual amb els tretze temes que el conformen, però per arribar a aquesta obra tancada van sorgir pel camí més cançons que no volia deixar de compartir amb els seus fans. Més empoderament feminista i autoconeixement a través de la sinceritat amb una mateixa: Taylor Swift es deixa anar amb un missatge desconstruït del que “cal fer com a dona”. Per exemple, a 'Lavender Haze' es lamenta que persones que la rodegen li preguntin quan es casarà: “The 1950s shit they want from me / I just wanna stay in that lavender haze”; una qüestió que, per desgràcia, continua sent comuna a molts cercles socials globalment.

La romantització d’escriure a partir de la mitjanit és una de les bases conceptuals d’aquest disc i sobre la qual molts escriptors, compositors i artistes en general, s’han recolzat al llarg de la història

Una de les col·laboracions musicals més esperades durant anys havia estat la de Swift amb Lana del Rey. Quan l’artista va anunciar fa mesos que a 'Snow in the Beach' comptaria amb Del Rey, les xarxes van explotar d’expectatives i emoció. La decepció, però, ha estat monumental: lluny del coprotagonisme, només hi apareixen els cors de Lana del Rey. Les veus d’ambdues artistes tenen una química formidable, però qualificar de col·laboració aquest cameo anecdòtic és, com a mínim, hiperbòlic. Més enllà d’aquesta unió, Swift ha explicat que és la primera vegada que ha creat el disc només amb Jack Antonoff, el seu productor, i que també ha coescrit la cançó 'Sweet Nothing' amb la seva parella, l’actor Joe Alwyn, sota el pseudònim William Bowery. 

Taylor Swift s'ha allunyat de la seva zona de confort amb el seu nou disc, Midnights / Foto: Beth Garrabrant

Escriure a mitjanit

La romantització d’escriure a partir de la mitjanit és una de les bases conceptuals d’aquest disc i sobre la qual molts escriptors, compositors i artistes en general s’han recolzat al llarg de la història. Es pot escriure i compondre igual a qualsevol hora: la quietud de la nit, però, quan tot dorm, relaxa la ment i embelleix la realitat. El que deixa de romantitzar són les situacions d’amor, en parella o amics, que potser abans eludia. En aquesta reescriptura es revisa a ella mateixa en lletres com a 'You’re On Your Own, Kid', on parla de l’obsessió dels mitjans  per retocar el seu cos en fotografies, o a 'Bejeweled', on s’escapa de la idealització de l’amor. L’obsessió per les parelles o la recerca de l’enamorament enfila, aquesta vegada, un altre camí diferent del dels seus anteriors discs. 

L’obsessió per les parelles o la recerca de l’enamorament enfila, aquesta vegada, un altre camí diferent del dels seus anteriors discs

Si les ruptures amoroses marcaven quasi tots els seus treballs anteriors, a Midnights la relació estable que manté durant anys la fa traslladar-se a nous paradigmes, a noves preocupacions. La maduresa personal de Taylor Swift es fa més evident que mai en aquest disc: fa 19 anys va publicar el seu debut, però ja n’han passat tretze des de l'inici de la seva relació. Ara transporta a l’espectre públic altres situacions incòmodes, com comentaris sobre el que hauria de fer per part de terceres persones, que l’han pogut induir a tenir depressions i trastorns alimentaris. Ho explica a 'Anti-Hero', portant-la a odiar-se a ella mateixa: "Sometimes, I feel like everybody is a sexy baby / And I'm a monster on the hill / Too big to hang out, slowly lurching toward your favorite city".

Si les ruptures amoroses marcaven quasi tots els seus treballs anteriors, a Midnights la relació estable que manté durant anys la fa traslladar-se a nous paradigmes, a noves preocupacions

La nostàlgia pesa massa dins i fora de Taylor Swift: les seves cançons no tenen grans arranjaments ni contemplen un espectre musical gaire interessant melòdicament. La irrupció de la seva música fa tretze anys va arrossegar a qui estava en plena efervescència adolescent i continua fent-la vibrar com abans. Potser és aquell record de sentir-se comprès -que tant i tant es busca en aquesta etapa vital, i en les següents- o potser, realment, continuar sentint una identificació amb les lletres, sigui quina sigui la seva melodia. L’adulació a Taylor Swift passa per la turbulència, per la desgràcia i el ressorgiment de les cendres. No s’acosta tant a l’experiència estètica sinó més aviat a la moral: la de com sobreviure a la vida i no sentir que la poden viure plenament. El sentiment de tota una generació.