“Perquè les coses estan canviant. Però encara no han canviat”. Els crèdits finals de Te estoy amando locamente fan un avís ben rellevant en els temps que corren, i recorden els vincles directes de la història de ficció que acabem de veure amb les primeres marxes per la llibertat sexual a l’Espanya de la Transició. Cada dia llegim notícies sobre agressions homòfobes, trànsfobes i, en general, contra tot el col·lectiu LGTBIQ+. Així que la trama d’aquesta lluminosa pel·lícula, nominada als Premis Goya 2024, serveix per fer memòria però també per denunciar la realitat que ens envolta, i per no menystenir les conseqüències de l’onada reaccionària que vivim, i d’uns envalentonats partits d’ultradreta disposats a derogar drets conquerits amb la lluita de molta gent.
🟠 Premis Goya 2024: data, nominats, presentadors i tots els detalls de la gala
🟠 Nominats als Goya 2024: toda la lista de nominaciones
A ells, elles i ellis està dedicat aquest film que, situat a la Sevilla de l’any 1978, posa el focus en Miguel, un adolescent que viu en secret la seva homosexualitat, perseguida per la repugnant Ley de Peligrosidad Social franquista i amenaçada per les teràpies de conversió a base d’electroxocs. Obsessionat amb la idea de participar a Gente Joven (pels lectors més joves, nom d’un programa de TVE que es va emetre durant 12 anys i que promocionava aspirants a guanyar-se la vida en el món de la música), i pressionat per la seva mare per treure’s la Selectivitat i estudiar Dret, el protagonista viu també sota l’ombra de la mort del pare, aviat sabrem que per qüestions vinculades amb les lluites obreres en plena dictadura.
La peripècia de Miguel el portarà, llavors, a relacionar-se amb un grup de joves que desitgen viure la seva sexualitat i la seva identitat en llibertat, formant el Movimiento Homosexual de Acción Revolucionaria (paradoxalment, amb la complicitat de la branca més esquerrana de l’Església). Amb ells, s’atrevirà a cantar damunt d’un escenari i aprendrà que l’unió i l’activisme són l’únic camí per aconseguir drets que no haurien d’estar mai en dubte. D’aquesta manera, els personatges d’aquesta història s’assimilen amb els qui van protagonitzar la primera manifestació de l’Orgull LGTBIQ+ a Andalusia, un any després de la marxa pionera celebrada a Barcelona.
Producció ESCAC
Hi ha un punt de vista amable i lluminós a Te estoy amando locamente, fruit d’una ferma decisió del cineasta Alejandro Marín. Malagueny format a l’ESCAC (que produeix la pel·lícula i hi aporta desenes de professionals), va formar part del grup de directors de La filla d’algú (2019) i va signar també els episodis de l’estupenda sèrie Maricón perdido, sobre la vida de Bob Pop. Marín volia oferir una mirada universal i transversal, i, per això, encertadament, posa el focus en la relació entre mare i fill, convertint l’amor en el motor més potent per trencar les postures intransigents, intolerants i curtes de mires, i per provocar un retrobament des del respecte i l’acceptació. I es posa en mans de la parella formada per Ana Wagener (actriu veterana, vista a films com Contratemps o El reino) i un fantàstic Omar Banana, que troba el seu primer rol principal en cinema després de brillar a sèries com Veneno o La reina del pueblo.
Te estoy amando locamente fuig de tota temptació pamfletària i quasi es converteix en un nostrat Pride
El pes de l’humor, la música —no només la que canten els personatges a la foscor clandestina d’un bar, o el pes del tema de Las Grecas que dona títol al film; també la de Rigoberta Bandini, compositora d’himnes, que va escriure i canta Yo solo quiero amor expressament per la banda sonora— i la camaraderia entre els personatges no significa que al film es blanquegin els patiments i les barbaritats que van haver de suportar les persones que formaven part del col·lectiu en aquells temps de (relativa) obertura, amb retrats de Franco a les comissaries malgrat l’arribada de la democràcia i idèntic tracte cap a qualsevol sospitós d’escapar de la sacrosanta tradició catòlica, apostòlica i romana.
En tot cas, Te estoy amando locamente fuig de tota temptació pamfletària, i ho fa amb eficàcia. El caràcter bonrotllero li escau, i quasi la converteix en un nostrat Pride (aquella deliciosa pel·lícula sobre l’estranya unió entre els miners en vaga i els grups d’homosexuals i lesbianes a l’Anglaterra dels 80, governada amb mà de ferro per Margaret Thatcher), pel to que l’emparenta a cert tipus de cinema social britànic (Billy Elliot seria un altre bon exemple) i que l’acosta a tot tipus de públic; també per posar el focus en l’absoluta necessitat d’unir forces entre totes aquelles minories triturades pels poderosos, ja fos des de la lluita obrera, els incipients moviments feministes o els grups LGTBIQ+, fins i tot certs sectors de l’Església, com la Juventud Obrera Cristiana. Unió i resistència, un missatge que no hauria de caducar, veient el que ens envolta.
Un altre dels elements que Te estoy amando locamente utilitza amb saviesa, i amb compromís, és la presència de joves intèrprets queer, molts d’ells novells. Una aposta que volia eliminar qualsevol actuació estereotipada i que afegeix representativitat, frescor, i responsabilitat cap el que explica el llargmetratge. A banda d’Omar Banana, el repartiment destina rols importants a Alex de la Croix (La que se avecina), Lola Buzón o l’artista i cantant La Dani. Totis ellis, amb la més mediàtica Alba Flores (La Casa de Papel) al capdavant, eren els encarregats, fa uns dies, de fer el pregó de la festa de l’Orgullo a Madrid: “El moviment LGTBIQ+ és un moviment antifeixista, i contra el feixisme d'aleshores i contra el d'avui, ens revoltem. No hi ha cap cuneta on ens puguin ficar a tots junts”, afirmava la neta de Lola Flores, en un emocionat emmirallament de la ficció de Te estoy amando locamente amb la nostra preocupant realitat.