Malgrat el seu nom, fa molt temps que els escocesos Teenage Fanclub van deixar enrere la seva adolescència. També fa molt de quan el seu tercer disc Bandwagonesque va acabar al nº1 de les llistes del Millor de l'Any de la revista nord-americana Spin al 1991, per sobre del llegendari Nevermind de Nirvana. De fet, la primera vegada que vaig veure tots dos grups va ser l'any següent en un concert conjunt a Madrid, i els de Glasgow es van cruspir amb patates els de Seattle jugant amb les seves mateixes armes: distorsió a tot gas i melodies pop.
En aquests més de 30 anys, Teenage Fanclub, ara uns respectables senyors que s'apropen a la seixantena, han anat baixant el volum de les seves guitarres per facturar discos menys immediats i més contemplatius. El seu darrer treball Nothing Lasts Forever, publicat fa uns poques setmanes, és una altra mostra d’aquesta maduresa ben entesa que, probablement, els possibilitarà seguir fent música i girant fins que els vingui de gust. És aquest disc el que ens ha permès gaudir del grup de nou en una sala a Barcelona, la Paral·lel 62, desprès d’haver actuat només a festivals en la última dècada. Inevitablement el seus seguidors també s’han fet grans, i ara agraeixen poder veure el concert asseguts, podent a anar a demanar una cervesa o al lavabo (coses de l’edat), sense empentes ni por a perdre el seu lloc.
Com a teloner va actuar Sweet Baboo, nom artístic del gal·lès Stephen Black, a qui després veuríem com a músic d’acompanyament dels propis Teenage Fanclub. Durant mitja hora, ell solet amb una guitarra va presentar cançons senzilles sobre coses senzilles, com anar a passejar el gos d’un veí durant la pandèmia o caminar sota la pluja. Agradable, i poc més. Ja amb el local ple, Teenage Fanclub es van plantar a l’escenari amb els dos pilars del grup, els cantants i guitarristes Norman Blake, al centre, i Raymod McGinley, a la seva dreta. A l’esquerra, el baixista Dave McGowan i al darrera el bateria Francis MacDonald, el teclista Euros Child (antic líder dels extravagants Gorky's Zygotic Mynci) i Stephen Black, qui alternava la guitarra acústica, amb els teclats i el saxo. És curiós, però la quantitat de músics és inversament proporcional al soroll que fan. Tot i així, tots semblen necessaris per donar vida a un so que ja quasi bé no té res d’alternatiu i en canvi sí molt de clàssic.
Mai han estat un grup massa físic, però ara són totalment estàtics: confien que el poder de les seves cançons sigui prou per mantenir l’atenció del públic
Cap d’ells es mouria de la seva posició durant tota l’actuació. Mai han estat un grup massa físic, però ara són totalment estàtics: confien que el poder de les seves cançons sigui prou per mantenir l’atenció del públic. I tenen raó. Des de que van començar amb la nova Tired Of Being Alone tothom semblava hipnotitzat per l’efecte sedant d’unes melodies i harmonies que els connecten directament amb els Beatles o els Byrds. Sense voler caure en la nostàlgia, el grup va armar el repertori amb un grapat de temes més recents (Foreign Land, Endless Arcade, I’m In Love, See the Light, Everything’s Falling Apart...), però naturalment van ser els més antics (About You, Alcoholiday, What You Do To Me...) els que van rebre una resposta més entusiasta.
El moment més màgic arribaria al final. Amb els llums encesos i tothom dempeus, el grup ens va oferir una electritzant versió de The Concept, la cançó que obria Bandwagonesque amb l’inoblidable vers,"She wears denim wherever she goes, Says she's gonna get some records by the Status Quo, Oh yeah Oh yeah". Una emoció que es repetiria al bis, desprès de fer-nos seure de nou amb Back In The Day i Middle Of My Mind, amb una encara més ardent Everything Flows. L’ apoteòsic duel de guitarres final entre Blake i McGinley ens va transportar a una època de samarretes de ratlles i veure sortir el sol al FIB.