Barcelona, 16 de desembre de 1877. Fa 146 anys. Facultat d’Enginyeria de la Universitat de Barcelona. Edifici de la Universitat. Els enginyers Dalmau (pare i fill), inventors i transmissors d’innovacions científiques, provaven amb èxit la primera comunicació telefònica de la història peninsular. El telèfon, patentat tan sols un any abans per Graham Bell (1876) sobre un prototipus d’Antonio Meucci (1871); arribava a Catalunya com un invent revolucionari que causaria un fort impacte entre les comunitats científica i empresarial catalanes. Els dos aparells Bell importats pels Dalmau i instal·lats en dues dependències allunyades de la Facultat serien el primer testimoni d’una nova forma de comunicació que estava canviant el món. I Barcelona seria la porta d’entrada a la península Ibèrica d’aquest invent revolucionari.
Qui eren els Dalmau?
Francesc Dalmau i Faura (Dalmau pare) havia nascut a Manresa l’any 1810, però als 22 anys (1832) fixaria la seva residència a Barcelona i començaria la seva carrera com a importador d’innovacions científiques. En el decurs dels anys va crear un teixit de relacions amb diversos inventors estrangers, que li permetria ser l’introductor a Barcelona de les innovacions científiques que apareixien a Europa. Des de la seva botiga del carrer Ciutat, 8 (1841-1848) i després del carrer Ferran, 51 (1848-1886); va importar els grans avenços tecnològics en optometria que s’estaven produint a Europa. Seria un pioner en la venda d’ulleres, telescopis i microscopis; i en la creació d’espectacles òptics, com el “Cosmorama” que causarien un gran impacte entre la societat barcelonina de l’època.
Què més eren els Dalmau?
Tomàs Dalmau i Garcia (Dalmau fill), primogènit de Francesc Dalmau, havia nascut a Barcelona l’any 1839, i viuria la gran transformació del negoci familiar que marcaria, per sempre, el seu futur. Tomàs, que havia après l’ofici de rellotger, s’entusiasmaria amb els nous aparells elèctrics que arribaven a Casa Dalmau (1855) per substituir els tradicionals elements d’optometria. Com la Màquina de Gramme, el primer generador d’electricitat d’ús industrial. Tomàs Dalmau idearia un sistema que movia la dinamo del generador Gramme amb la força del vapor i seria l’introductor de l’enllumenat elèctric a Xocolates Juncosa, a Tèxtils Batlló Germans i a La Maquinista. El 1881 fundaria la Societat Espanyola d’Electricitat, el primer fabricant i distribuïdor d’energia elèctrica de la península Ibèrica.
El primer telèfon català
Els Dalmau (pare i fill) van instal·lar uns aparells Bell d’importació (fabricació nord-americana) que serien el primer telèfon de Barcelona i de la península. Però poc després, la discutible qualitat de so dels Bell i, sobretot, l’ambició de perfeccionament d’aquell nou sistema de comunicació, portaria els Dalmau a crear un aparell de fabricació pròpia que seria el primer telèfon català. Aquell aparell pioner estaria inspirat en el Bell nord-americà i en un prototipus creat uns mesos abans (1877) pel català Josep Muset, a l’Havana. Muset havia provat amb èxit el seu prototip en una comunicació entre casa seva i el Parc de Bombers. I els Dalmau provarien amb èxit uns prototips de fabricació pròpia que, aprofitant els fils del telègraf, permetria la comunicació telefònica entre la Ciutadella i Montjuïc (1878).
La primera línia interurbana
L’èxit a la línia Ciutadella-Montjuïc, va animar els Dalmau a unir telefònicament Barcelona i Girona, seria la primera línia interurbana de la península Ibèrica (1878). La Dalmau i Fill seria, també, la primera operadora telefònica de la península. Però amb el decurs del temps apareixerien altres companyies que crearien xarxes telefòniques locals o comarcals. Disset anys després de la primera comunicació a la Facultat d’Enginyeria (28 de maig de 1894), un grup d’inversors catalans i anglesos, liderats per l’industrial Enric Parellada i Pallàs (Barcelona, 1864 – 1924) fundava la Compañía Peninsular de Teléfonos; amb seu a Barcelona; que, de seguida, competiria amb la Dalmau en el paper de principal operadora de telefonia de Catalunya.
Les companyies de telefonia catalanes
A finals del segle XIX, la Peninsular va engolir la Dalmau i es va llançar al control del mercat de telefonia del quadrant nord-oriental de l’estat espanyol. Durant la primera dècada del segle XX (1900-1910); la Peninsular va desplegar la xarxa telefònica que uniria els dos principals focus industrials de l’estat espanyol (els hinterlands de Barcelona i de Bilbao); i, en aquell procés expansiu, acumularia milers d’abonats a Catalunya, a Aragó, a Navarra i al País Basc. Poc després (1913), un grup de potents industrials tèxtils de Terrassa i de Sabadell, disconformes amb la posició dominant que exercia la Peninsular, fundarien la Compañia Telefónica del Vallés; que, de seguida, desplaçaria el seu rival i es convertiria en el principal operador de telefonia d’aquesta comarca.
El decret de Primo de Rivera.
El mercat telefònic català estava en alça des que la Mancomunitat (creada el 1914) havia impulsat un pla que preveia estendre la xarxa telefònica fins al racó més remot del país (1914-1923). Però el 19 d’abril de 1924, set mesos després del cop d’estat militar que havia posat fi a mig segle de règim constitucional, i que havia intervingut la Mancomunitat, el general Primo de Rivera autoritzava la creació la Compañía Telefónica Nacional de España, en aquell moment de titularitat privada i controlada per personatges del poder econòmic de Madrid vinculats al règim dictatorial. La creació de Telefónica vindria seguida de la publicació d’un decret de concessió del monopoli de l’explotació de les comunicacions telefòniques a favor seu, que entraria en vigor quatre mesos més tard, el 25 d’agost de 1924.
La fi del gegant català de la telefonia.
Aquell decret conduiria, inexorablement, la Península (en aquell moment la principal companyia telefònica catalana i espanyola), a la seva progressiva i obligada dissolució dins el nou gegant creat amb el padrinatge governamental. En un context de repressió política i cultural contra Catalunya, reveladorament, La Peninsular catalana —vaixell insígnia de la telefonia catalana— quedaria, per decret, dissolta dins de la Telefónica espanyola. En canvi, la Companyia Telefónica del Vallès, per la seva dimensió més reduïda i pel seu abast territorial menor, podria resistir semioculta com una mena de servei privat, fins que, després de la Guerra Civil Espanyola (1945), el règim franquista nacionalitzaria la Compañía Telefónica Nacional de España i decretaria l’absorció de totes les petites operadores que havien resistit l’operació de Primo de Rivera.