Segurament, encara us queda algun tros de mona a la nevera. A mi, de petita, no m’agradaven gens. Em feien mandra i em feien bola. Eren enormes. Potser pesaven vuit o deu quilos, que la mantega pesa com el ciment. Eren fascinants de mirar, això sí. Amb aquelles crestes i aquelles ondulacions cremoses que acabaven amb una flor de sucre. Al damunt, una figura de xocolata que sabia greu de trencar i que al cap dels dies s’anava descolorint. Sembla mentida, com pot no agradar-te gens una cosa i que sempre s’acabi girant la truita. És com la verdura, el formatge fort o els pares. Creixes i t’acaben agradant.
De petita també em passava que no entenia que la meva àvia fos la mare de la meva mare. Les relacions de parentesc i aquell fanatisme possessiu dels nens: “la meva mare és meva”, li contestava sempre. I encara entenia menys quan l’altra àvia, perquè em deixava l’interruptor encès, em deia que el llum era un lladre. Imaginava un paio vestit de negre amb antifaç dins la làmpada. Que complicat tot, especialment el sentit figurat. Carner ho sap explicar preciós. A Com les maduixes diu que la nena protagonista mira “com belluga l’airet ombres lleugeres” i que “creu que el cel s’acaba darrere del jardí”. L’airet no mou les ombres, mou les branques que fan les ombres. I el cel, te n’adones més endavant, tot just comença on acaba el jardí.
Et comencen a agradar coses que no t’agradaven en la mesura que et vas adonant que els teus pares són més imperfectes del que pensaves
No sé quan hi deu haver el primer clic. Saltar a la nova casella. Potser el dia que ja no vols mona i a canvi demanes al padrí una dessuadora de Loreak Mendian. Et comencen a agradar coses que no t’agradaven en la mesura que et vas adonant que els teus pares són més imperfectes del que pensaves i te’n desenganxes en la mateixa proporció que veus el que, sense ells, la vida té per oferir-te. Potser és el primer gran desengany que vivim. Que els volguessis només per a tu i que comencis a no suportar-los. Despertar del fanatisme. Les prohibicions. I punt. Si arribes més tard de les dues, tu mateixa. Demà no surts. És un pèndol, com tantes coses a la vida. Amb el temps t’acaben agradant una altra vegada i mig pots entendre que et fessin la vida impossible quan només volies que arribés dissabte a la nit per gastar-te els diners que no tenies en Vodka amb taronja. O els que t’havia donat el padrí quan ja no volies ni dessuadora en comptes de mona. Pots imaginar-te el perill de sentir-te gran sense ser-ho només quan ho ets de veritat.
Ara encara no ho vols pensar, però al final seràs tu que els portaràs dolços de quilo per fer-los contents i que els explicaràs els sentits figurats quan ja se’ls difuminin una mica les paraules. El temps també és un lladre. Però ara encara no. Ara no hi ha ni l’esquerda a l’ou de xocolata. “Pandara sempre ha vist el cel asserenat”, “ignora la gropada i el xiscle de les bruixes”. Carner ho sap explicar preciós.