Que a les figures de l'antiguitat els falti l'apèndix nasal no és ni una qüestió de casualitat ni de degradació pel pas del temps. L'emissora France Culture resol aquest enigma i explica que aquestes estàtues han estat històricament danyades deliberadament per enemics polítics i religiosos o lladres de tombes. 

L'arqueòleg i egiptòleg Edward Bleiberg assegura que és molt possible que algunes estàtues egípcies antigues hagin estat danyades pels estralls del temps atès que el nas és un element fràgil. Tanmateix, afegeix que "un examen molt atent d'algunes estàtues revela rastres de cops de cisell", unes marques que asseguren que "un escultor professional els ha tret el nas intencionadament".

Àudio: Fragment de l'emissora France Culture / France Culture 

La part danyada 

Durant l'antiguitat, les estàtues no eren considerades només com a representacions: eren, als ulls dels pobles antics, una veritable encarnació espiritual: "Hi ha raons polítiques i religioses que justifiquen danyar estàtues", explica Edward Bleiberg. "L'objectiu del dany és evitar que l'estàtua compleixi la seva funció", afegeix. 

En un moment en què els rituals tenien un paper crucial, la part danyada coincidia justament amb la part que tenia una funció cerimonial: "Si el ritual requeria que l'estàtua olorés, veiés, escoltés o, fins i tot, mengés, aleshores el nas, els ulls, les orelles o la boca es destruïen per evitar que el ritual funcionés". 

Els rituals 

"Si es retirava la mà o el braç dret, era perquè l'esperit de l'estàtua acceptava les ofrenes amb la mà o el braç dret. D'altra banda, quan es destrueix el braç o la mà esquerra, és per evitar que l'esperit ofereixi una benedicció amb el seu braç o mà esquerra. Els peus o les cames es destrueixen quan l'esperit necessita caminar cap a l'ofrena per fer efectiu el ritual. La idea bàsica és que la part del cos que es necessita per completar el ritual es destrueixi per evitar que es faci", explica Bleiberg. 

"A Egipte, la majoria dels nassos es van trencar durant el període faraònic (al voltant del 3000 aC al 284 dC) o bé al final del període antic (del 234 al 700 dC)", detalla Edward Bleiberg. A l'època faraònica, els rituals antics encara es practicaven i l'objectiu de les degradacions era evitar que un individu o un rei es beneficiés del ritual.

L'arribada dels cristians 

No obstant això, la destrucció de les estàtues és una cosa extremament prohibida. "Hi ha moltes inscripcions a les tombes que maleeixen qualsevol que faci malbé estàtues". De fet, "la maledicció diu que qualsevol que ho faci no heretarà del seu pare i no serà admès a l'altre món. En aquell moment, era un càstig terrible per a un egipci", explica l'arqueòleg. 

Més endavant, amb l'arribada dels cristians, la degradació d'estàtues no es va acabar. És més, les autoritats cristianes van perdre el cap per impedir la celebració de rituals politeistes: "Els cristians consideraven els déus antics com uns dimonis que temptaven els bons creients. De vegades, els bisbes locals van encoratjar el dany a les antigues escultures o edificis politeistes". No va ser fins a l'època moderna que es van conservar els apèndixs nasals de les estàtues.

Imatge principal: L'esfinx de Giza / Viquipèdia