Baiona (País Basc francès), 8 de maig de 1808. Fa 215 anys. Culminen les converses de les mal anomenades Abdicacions de Baiona, i les parts negociadores arriben a un acord: els reis Carles IV i Ferran VII (pare i fill, respectivament; o, en aquell context concret, rei deposat i rei colpista) es venien la Corona espanyola a l’emperador Napoleó I de França. En aquella transacció, Ferran VII, que havia usurpat el tron de Madrid tan sols unes setmanes abans (Motí d’Aranjuez, 18 de març), obtenia el tron d’Etrúria (un regne satèl·lit de l’Imperi francès, que es corresponia amb l’antic ducat independent de Toscana), una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs i una esposa de sang reial.
Aquest tercer capítol de l’acord —l’esposa de sang reial— resulta extremadament sorprenent i dispara tota mena d’interrogants. Per què Ferran VII va introduir en la negociació la demanda d’una esposa de sang reial? És que Ferran o el seu cos diplomàtic (o el que en quedava) eren tan rematadament incapaços que no tenien l’habilitat per a negociar el matrimoni del futur ocupant del tron de Florència amb una infanta de qualsevol de les moltes corts europees de l’època? Quin problema tenia Ferran perquè cap cort europea no li presentés cap candidata a esposa o, pitjor encara, cap infanta de sang reial no volgués casar-s'hi?
El físic de Ferran. La boca
Els retrats de l’època posen en relleu que Ferran era un home amb un atractiu físic escàs. Ferran era un Borbó, però havia heretat el prognatisme dels seus avantpassats Habsburg (una desmesurada mandíbula que, segons la investigació moderna, era conseqüència de l’endogàmia —els aparellaments entre parents— típica de les famílies reials de l’època). Aquest prognatisme no tan sols era antiestètic, sinó que també era l’origen de diversos problemes de salut. Un d’ells era la mala masticació dels aliments, que derivava en greus problemes digestius i en la proverbial halitosi dels Borbons. La boca de Ferran era com una claveguera que anticipa una tempesta.
El físic de Ferran. La panxa
Els retrats de l’època també posen en relleu la indissimulada panxa de Ferran, causada per la seva obsessiva conducta alimentària des de molt jove. Segons les fonts documentals de l’època, Ferran sempre va tenir una afició desmesurada per la ingesta de carns vermelles i de tota mena d’alcohols. De fet, aquesta desmesurada afició per menjar i per beure aquests aliments de manera abusiva li acabaria causant greus problemes, principalment a l’aparell circulatori i als ronyons. Era ben coneguda la seva afecció de gota, que arrossegava des de la joventut i que li acabaria causant la mort prematurament. La panxa de Ferran era com una caldera en ebullició.
El físic de Ferran. Però si tots eren iguals!
No obstant això, en el context històric i polític de reialesa de l’època, aquella estètica prognàtica o aquells trastorns alimentaris no havien de representar cap problema per a trobar una esposa. Tots els Habsburg hispànics s’havien casat amb princeses reials. I alguns Borbons avantpassats de Ferran, com el poderosíssim Lluís XIV de França (l’avi i valedor de Felip V) o com Lluïsa d’Orleans (la primera jove de Felip V), que ja estaven associats a trastorns alimentaris i a halitosis pudents, no havien tingut cap problema ni per a casar-se ni, com en el cas del “Rei Sol”, per a mantenir llargues i fecundes relacions extramatrimonials. Així doncs, el problema de Ferran era un altre.
El físic de Ferran. L’entrecuix
El veritable problema de Ferran era a l’entrecuix. Ferran VII d’Espanya patia una malaltia anomenada macrosomia genital, que li havia provocat un creixement desmesurat del penis. Les notes coetànies dels metges de cambra de Ferran, els doctors catalans Agustí Ginesta (Piera, 1756 – Madrid, 1815) i el seu nebot Pere Castelló (Guissona, 1770 – Madrid, 1850) són molt reveladores. Especialment, les del doctor Castelló, que, amb relació al reial penis de Ferran, relata: “es enorme (...) utiliza una almohadilla para no destrozar a la reina (la seva neboda i quarta esposa Maria Cristina de Borbó), por eso le costó tanto tener descendencia”.
L’entrecuix de Ferran: una arma mortal
Ferran VII no va aconseguir engendrar descendència fins al seu quart matrimoni. Amb anterioritat, havia estat casat amb la seva cosina Maria Antònia de Nàpols (1802-1806), amb la seva neboda Maria Isabel de Portugal (1816-1818), amb Amàlia de Saxònia (1819-1829) i amb, novament, una neboda napolitana anomenada Maria Cristina (1829-1833), que seria l'única que li donaria descendència i que li sobreviuria. Les tres primeres esposes, tot i que eren molt més joves que el rei, van morir prematurament. Algunes cròniques de l’època que van esquivar la censura del poder, apunten que van morir per culpa de les ferides internes causades pel penis de Ferran.
El relat de Prosper Mérimée
L’advocat, historiador i escriptor hispanista d’origen francès Prosper de Mérimée (París, 1803 – Canes, 1870) seria qui relataria de manera més descarnada aquella arma mortal que penjava de l’entrecuix de Ferran VII. En una carta que adreça al seu col·lega Henri Beyle, més conegut amb el sobrenom de Stendhal, relata que el reial penis de Ferran VII era “a la base, fi com una barra de lacre; i a l’extremitat, tan gruixut com un puny (...) i era tan llarg com un tac de billar”. Aquesta descripció no devia ser tan exagerada com puguem pensar, perquè els metges de cambra de Ferran havien dissenyat un coixí per a evitar els reials esquinços a reials vagines de les reines de torn.
El “dònut”
Ferran VII, que la historiografia nacionalista espanyola anomena despectivament “el rey felón” (el rei traïdor), ha passat a la història per diversos fets. Però el més conegut és pel coixí, de forma circular i amb un ampli orifici central, que utilitzava per a “empitonar” les diverses reines que van passar pel seu llit, amb el sacrosant propòsit d’engendrar descendència i garantir la perpetuació del règim monàrquic i de la dinastia borbònica. El “dònut” dels doctors catalans i botiflers Ginesta i Castelló va propiciar el naixement d’Isabel II, primogènita i successora de Ferran VII, que passaria a la història, tan sols, per la seva escandalosa i dissoluta conducta sexual.