La meva àvia sabia tres cançons. Les cantava constantment. Quan vaig créixer, em vaig adonar que ni tan sols se les sabia del tot. La que més m'agradava era Volver. A ella també. Que vint anys no són res. Que sentir la mirada. Sempre l'entonava amb un somriure, sobretot quan passava per aquest tros; potser va saber que se la inventava. Aquestes tres cançons la van acompanyar fins al seu funeral. El dia que un de nosaltres morim, què faran? Posaran la llista del Wrapped de la nostra vida? Escoltem massa cançons. No les escoltem, les devorem. En resum, les consumim. Tots hi contribuïm: ens torna bojos allò que és nou. I tot el sector discogràfic ho sap.

El dia que un de nosaltres morim, què faran? Posaran la llista del Wrapped de la nostra vida? Escoltem massa cançons. No les escoltem, les devorem

Per això ha tornat el single, per això a Bad Bunny li cauen les cançons de les butxaques. I els periodistes van darrere del frenesí: allò d'ahir no existeix. Ningú no en parla ja. No dona likes. Seria molt més intel·ligent que aquesta secció parlés de la nova dels Figa Flowas, de Could be friends de Mourn o Bad Gyal; no aquesta és ja antiga, té una setmana.

Don diablo

Però ni que no sigui durant el dia d'avui rescatarem el tema més divertit en català que s'ha escrit últimament. Encara que tingui més d'un any! Aquesta secció farà el revival d'un revival, perquè El diable es va publicar el 2022. Però la seva música feia referència a un món molt però que molt dels vuitanta: italodisco, synth pop, new wave, electrònica. La cançó de Josep Xortó i Carles Congost és una bola de discoteca. La pista de l'Apol·lo acabada d'escombrar al matí. Una serp juganera i purament hedonista.

La cançó de Josep Xortó i Carles Congost és una bola de discoteca. La pista de l'Apol·lo acabada d'escombrar al matí. Una serp juganera i purament hedonista

Amb un punt Family i un altre a DBFC. A més de la màgia The Human League i l'estil frenètic i modern de Kraftwerk. Quatre per quatre, bombo, caixa i un teclat. Ho aprovarien els déus del ball elegant, Andy McCluskey i Paul Humphreys (OMD). La cançó, pura descripció, no diu res de res: manen les bases. Els responsables rere del talent trencapistes de l'any passat són Josep Xortó, vocalista i DJ, i Carles Congost, artista visual, compositor i productor, que es van ajuntar, en el llunyà 2015 (Casa club). Des d'aleshores han anat llançant singles, la culminació dels quals és El diable, que va passar més inadvertida del que mereixia. Perquè la meva iaia no escoltaria El diable. Però la ballaria. Encara que, entre dents, estigués mastegant la seva estimada Volver.