Els cursos de català i, especialment, els títols oficials com el C2, s’han convertit en una exigència formal en molts àmbits professionals, especialment en l’administració pública i en sectors educatius. Tanmateix, hi ha una realitat preocupant darrere d’aquests certificats: per a molta gent, l’obtenció d’aquests títols és poc més que un tràmit burocràtic, un tràmit desconnectat de qualsevol autèntic interès per la llengua catalana o per la seva preservació i foment.
És evident que dominar el català hauria de ser un requisit per treballar en determinats sectors, sobretot quan la llengua és fonamental per a la comunicació o l'atenció al públic. No obstant això, el problema rau en com s’enfoca l’aprenentatge del català en aquests cursos. Sovint, més que promoure un veritable domini de la llengua i una implicació en la seva cultura, el sistema està dissenyat per produir una aprovació massiva i accelerada dels exàmens oficials. Això fa que molts assistents als cursos no tinguin un interès real en millorar les seves competències lingüístiques o en comprendre la riquesa cultural que acompanya la llengua catalana: simplement necessiten el títol per conservar o obtenir una feina.
El cas del C2 de català, antigament conegut com el nivell D (tot i que el C2 no és ni de bon tros com era el nivell D), és un bon exemple d’aquesta dinàmica. Aquest títol, que representa el màxim nivell de competència lingüística, és requisit indispensable per a mestres, professors i altres funcionaris públics. Això, en principi, seria positiu, ja que asseguraria que els treballadors tinguessin una competència lingüística excel·lent. Però, en realitat, per a molts candidats, el C2 no és més que un obstacle que cal superar. Així, la formació es converteix en una cursa a contrarellotge per assolir un coneixement tècnic que permeti aprovar l’examen, sense tenir en compte l’aprenentatge profund de la llengua ni el seu ús actiu i espontani.
Aquesta situació crea una paradoxa. D'una banda, es demana un nivell de català elevat per a determinades professions, però, de l'altra, el sistema de certificació no aconsegueix motivar un veritable interès per l’ús diari del català. En lloc de fomentar una autèntica immersió lingüística o una implicació en la comunitat catalanoparlant, s’està fomentant una mentalitat de “superar l’examen” i prou. Aquesta actitud desvirtua el propòsit de la certificació i pot crear una sensació de desconnexió amb la llengua, ja que no es veu com una eina de comunicació viva, sinó com un requisit legal o administratiu que, a sobre, és obligatori.
Caldrà preguntar-se si els cursos i certificats actuals estan complint amb la seva funció de promoure la llengua o si, en canvi, estan contribuint a una visió reduccionista del català com a un simple requisit burocràtic
El problema no és només de l'alumnat, sinó també el model dels cursos. Els cursos de preparació per a aquests títols sovint estan centrats exclusivament en l’aprenentatge de les regles gramaticals i ortogràfiques, deixant de banda la part comunicativa i cultural que hauria de ser igualment rellevant. Si bé és important conèixer la normativa lingüística, l'ensenyament hauria de fomentar també una comprensió més àmplia del català com a llengua viva, promovent-ne l'ús pràctic i quotidià, així com la reflexió sobre el paper de la llengua en la societat catalana.
D’altra banda, el sistema actual no sembla fer prou per combatre la desigualtat que aquest enfocament crea. No tothom té les mateixes facilitats per accedir a la formació o per superar exàmens que, de vegades, poden ser excessivament tècnics. Això pot generar situacions en què treballadors competents en altres aspectes es veuen penalitzats per no poder assolir un títol lingüístic que potser no reflecteix del tot la seva competència comunicativa real. Així, el focus es desplaça de l'ús funcional i natural de la llengua a la capacitat de superar una prova específica. En aquest context, caldrà preguntar-se si els cursos i certificats actuals estan complint amb la seva funció de promoure la llengua o si, en canvi, estan contribuint a una visió reduccionista del català com a un simple requisit burocràtic.
Així doncs, veig necessari que reformulem i repensem com s’enfoca l’ensenyament del català. Potser hauríem de fomentar una actitud més oberta i inclusiva cap a la llengua, que no només es basi en la necessitat de superar un examen i obtenir-ne l’aprovat i el títol corresponent, sinó també el fet de sentir-se realment part de la comunitat catalanoparlant i de tenir ganes de mantenir viva la llengua en el seu dia a dia. Si no som capaços de motivar aquest interès genuí, el sistema de certificació acabarà per convertir-se en una barrera, més que no pas en una eina de promoció del català.