"Van començar massa joves, van tenir massa èxit, van prendre massa drogues i van haver-hi massa dones". La història de Tequila es resumeix en una sèrie de 'massa' que van provocar que duressin el que van durar. Perquè podrien haver durat ad aeternum". L'autor d'aquesta reflexió, una de les més cridaneres que s'escolten al documental Tequila: Sexe, drogues i rock & roll, és Gai Mercader, promotor musical i el que fos mànager de la banda durant els anys de creixement del grup. "És molt difícil predir què hauria passat sense tots aquests 'massa', mai no ho sabrem", respon Alejo Stivel en una animada xerrada amb Revers. "Potser som immortals i desafiem totes les regles de la naturalesa humana", afegeix Ariel Rot entre rialles. Ambdós van liderar aquell fenomen musical que va desconcertar l'Espanya de la Transició amb un so que suposava una ràfega d'aire fresc i que convidava a tota una generació jove a ballar i a saltar davant de la seva nouvinguda llibertat després de 40 anys de grisa i sagnant dictadura. "Érem un país de catets amb boina de rosca", afirma el poeta Benjamín Prado a la pel·lícula, que arriba als cinemes aquest cap de setmana.
Tequila va néixer quan dos argentins que encara no havien complert els 18 feien el camí invers al d'aquella Espanya que a finals dels 70 recuperava la llibertat. Rot i Stivel, amb les seves famílies amenaçades, i en el cas del segon amb dues víctimes mortals a casa (el seu padrastre i la seva germana), fugien d'un règim també sagnant, el de Videla. Ja instal·lats a Madrid, somiaven guanyar-se la vida amb la seva música, i van fitxar per a la seva banda dos xavals espanyols (Julián Infante i Felipe Lipe, després s'uniria el bateria Manolo Iglesias) després d'escoltar-los tocar en un bar. Des de 1976 fins a la seva dissolució, el 1983, van fer història, van vendre centenars de milers de discos i van revolucionar les pistes de ball, amb temes com Rock & roll en la Plaza del Pueblo, Salta! o Dime que me quieres.
Després del final de l'aventura en comú, els nostres entrevistats van continuar amb les seves carreres. Alejo Stivel va abandonar els escenaris, dues dècades sense cantar davant del públic, per convertir-se en un dels productors més importants del país (treballant amb Joaquín Sabina, El Canto del Loco, La Oreja de Van Gogh, M Clan o Nena Daconte) i Ariel Rot continuaria amb els seus concerts, en solitari o amb projectes compartits, com el lque va desenvolupar amb Andrés Calamaro, amb Germán Vilella i amb el seu company tequilero Julián Infante, la també reeixidíssima banda Los Rodríguez.
Tequila: Sexo, drogas y rock & roll parla del fenomen, del seu so revolucionari, de la bogeria de les fans i de les vendes milionàries. Però també posa el focus en les ombres, en les discussions i en les addiccions, des de la veu dels protagonistes que continuen vius: dos d'ells, Manolo Iglesias i Julián Infante, van morir arrossegats pels efectes de l'heroïna i per la maleïda sida. Els supervivents de Tequila es despullen davant de la càmera, ajudats per testimonis d'aquells temps, com l'actriu Cecilia Roth, germana d'Ariel i gairebé narradora d'excepció del documental.
Vosaltres volíeu ser els Rolling Stones, encara que ells continuen junts després de 60 anys. I probablement, recollint la frase de Gai Mercader, també hagin viscut amb molts 'massa'.
Alejo Stivel: Els Stones són l'únic grup en tota la història que s'ha mantingut tant temps en actiu. No n'hi ha d'altres que hagin durat 60 anys. El més normal és que les bandes se separin aviat. Podríem haver perviscut més temps? Potser, no ho sé. L'important és que som aquí, parlant amb tu, cada un amb la seva vida, de vegades ens ajuntem, toquem per separat i toquem junts... som vius.
Ariel Rot: És molt difícil gestionar una banda com l'han gestionat els Rolling Stones. Necessites una maquinària enorme darrere. Nosaltres no podíem, vivíem el dia a dia d'una manera molt més batallera. Llavors, quan van sorgir les tensions o les diferències de concepte, o les discussions o la poca entesa... no teníem darrere una estructura que d'una manera més adulta ens fes pensar, no teníem capacitat de reflexió. Vam començar a dissentir fins i tot respecte quin tipus de banda volíem tenir. Això feia impossible entendre'ns. Més enllà de les drogues i dels 'massa'...
A.S.: Bé, i que si els Stones tenen una discussió, doncs cada un se'n va a una illa del Carib, o a les Seychelles o no sé on, i es tiren allà un temps. Després tornen renovats i ja no recorden si es van barallar o si són amics.
Compartir amistat i feina és una arma de doble tall... moltes vegades destinada a acabar malament.
A.S.: Doncs jo mai no he treballat amb gent amb la qual no tingui una relació d'amistat. Sempre uneixo amistat i feina.
A.R.: En tot cas crec que el que va durar Tequila és el que ha de durar una banda, el temps perfecte. Cap banda no hauria de sobreviure més de cinc o sis anys.
A.S.: Excepte els Stones!
L'èxit veritable és gratis, l'altre val 2,50 euros el quilo
Com us porteu amb el vostre llegat?
A.S.: A mi m'encanta anar amb cotxe, posar la ràdio i que soni Tequila. O en un bar, o que soni en un casament o en un aniversari. Aquest és el llegat, que algunes cançons estan vives, que continuen acompanyant la gent en moments més o menys especials. De vegades algú et diu que posa Salta! al seu fill, que el noi l'hi demana... Hi ha temes que segueixen vius i no sé gaire bé per què.
A.R.: Jo crec que vam fer molt bon rock juvenil. Molt bo. Òbviament em resultaria molt forçat compondre aquestes cançons ara, no em sortirien d'una forma natural. Però posant-les en aquell context, em sembla que el de Tequila és un llegat extraordinari. Ningú no pot dir que no el satisfaci que les seves cançons continuïn vives i traspassin generacions. Tequila sempre va tenir cert magnetisme amb... els nens. Hi va haver una època en què els meus fills, de petitons, no es podien adormir si no els posava l'Éxitos de Tequila, el que per a mi era un punyeter malson (rialles).
Un dels temes del documental és el preu de l'èxit. Heu après a no pagar-lo?
A.S.: Bé, ara l'èxit és molt barat, està a 2,50 el quilo (riuen els dos). L'èxit és una cosa tan relativa... què és? La popularitat? La fama? Que et reconegui el de la botigad'ultramarins de la cantonada? O l'èxit és dedicar-te al que t'agrada i poder pagar les factures? O comprar-te un iot? L'èxit és una cosa diferent per a cada un. Hi ha gent amb molt d'èxit que no és famosa i hi ha gent famosa que no té res d'èxit. És un concepte tan relatiu que em sembla impossible de definir.
A.R.: Quan aconsegueixes el veritable èxit... aquest és gratis. El veritable èxit és gratis.
A.S.: T'ha llençat un bon titular. L'èxit veritable és gratis, l'altre val 2,50 (rialles).
Centrem-nos un moment en el sexe. Al film, Cecilia Roth reflexiona sobre les relacions de poder dels músics amb les fans, una mirada molt més conscient que la de fa 40 anys. Què penseu sobre això?
A.S.: Més que sexe explícit amb les fans, ella parla d'una disponibilitat, d'una actitud de les fans davant del seu ídol, que a ell el posa en una posició de poder i a ella de submissió. Jo, i crec que Ariel també, no recordem haver fet res que no fos correcte en el seu moment. Les noies amb qui ens relacionàvem no eren del club de fans, eren amigues. En tot cas, en aquella època les fans tenien la nostra mateixa edat, no és que fóssim adults o madurs relacionant-nos amb nenes... Cecilia té raó en la seva reflexió, però és una cosa difícil de conduir.
A.R.: Igualment, a cap artista, crec o així ho veig jo, se li ocorre estar amb fans després d'un concert. Les fans eren un ens col·lectiu que estava molt bé per tenir-lo al davant als concerts. Però no se't podia ocórrer treure-les d'aquest entorn i ficar-les a la teva intimitat. Em sembla un despropòsit. Cap artista en els seus cabals pensa en una cosa així.
Del sexe a les drogues. A la pel·lícula ja expliqueu les vostres addiccions sense embuts, així que us pregunto per una altra addicció. I no sé si opineu diferent per la vostra evolució professional: l'escenari és una droga?
A.R.: A mi m'han anat abandonant totes les drogues, així que espero que l'escenari no ho sigui (rialles). Però des d'algun punt de vista... probablement podria pensar en l'escenari com una droga, pot ser... Porto pujant als escenaris des dels 16 anys. Durant molt temps amb moltíssima freqüència, i crec que formava part del meu equilibri, del meu sistema nerviós, et diria... Ara surto menys, sembla que lleument el vaig deixant. Però sí, en algun moment de la meva vida sí va ser una addicció, amb tot el que implica sortir a tocar en un escenari: el viatge, trencar amb totes les teves responsabilitats diàries ocupant-te només d'estar connectant la teva música amb la gent durant dues hores... Era un gran complement perquè el meu sistema nerviós funcionés. O sigui... una droga! (rialles).
Qualsevol cosa pot ser una droga, depenent de la relació que prenguis amb aquesta cosa, sigui una substància, una persona, una mascota, el sexe, el gimnàs o anar-te'n a donar banys de mar
A.S.: És que qualsevol cosa pot ser una droga, depenent de la relació que prenguis amb aquesta cosa, sigui una substància, una persona, una mascota, el sexe, el gimnàs o anar-te'n a donar banys de mar. Hi ha gent que només beu o es droga en certes ocasions socials. Tu dissenyes la teva pròpia relació amb les coses i poden convertir-se en una addicció o no. Jo vaig estar molts anys, 15 o 20, sense pujar-me a un escenari, i tampoc no donava entrevistes, estava sempre tancat en un estudi d'enregistrament. Potser aquella era la meva droga, no ho sé...
A Sintiéndolo mucho, el documental de Fernando León de Aranoa, Joaquín Sabina explica, i canta, que aspirava a envellir sense dignitat. I que va passar de la joventut a la vellesa sense vorejar ni tan sols la maduresa. Ho compartiu?
A.S.: Jo personalment crec que vaig saltar de la infantesa a l'adolescència i d'allà no vaig passar, allà em vaig quedar.
A.R.: Jo he tingut un procés més conservador (riuen els dos).
A.S.: Ha passat per infantesa, adolescència, joventut, vellesa...
A.R.: Vellesa vellesa encara no. Però sí, tinc una maduresa dolça... i envejable! (rialles)