7 de març de 1937, La Monumental, Jornada Internacional de la Dona Antifeixista. Una jove Teresa Pàmies arenga les masses vestida amb una camisa soviètica de quadres blancs i blaus que li havia regalat Antónov-Ovséienko. La fotografia la signa el seu amic Agustí Centelles i ens transmet l’empenta revolucionària d’una dona que va fer de la seva existència una lluita pel socialisme. Militant del PSUC, periodista i escriptora, repassar la seva vida és una gesta narrativa per la seva intensitat plena d’experiències.
Militant del PSUC, periodista i escriptora, repassar la seva vida és una gesta narrativa per la seva intensitat plena d’experiències
De Balaguer a París, passant per Barcelona, el camp de concentració de Magnac- Laval, Santo Domingo, L’Havana, Mèxic, Belgrad i Praga, l’exili va dur-la a convertir-se en un testimoni imprescindible de la Guerra Civil, de la lluita antifranquista, i de la història dels governs eurocomunistes del S. XX. Després de més d’una cinquantena de publicacions, milers de traduccions i publicacions d'articles, novel·les i assajos, col·laboracions radiofòniques, premis i reconeixements, continuem descobrint aspectes de la gran ploma vermella de Catalunya amb aquest III Premi d’Assaig Ricard Torrents Bertrana publicat per la filòloga i escriptora Montserrat Bacardí.
L’exili de “la llengua” que ens explica un segle
L’assaig biogràfic comença repassant els orígens de Teresa Pàmies i Bertran a Balaguer, una ciutat que la va marcar per ser considerada una “xiqueta” de comarques, de poble, que va ser menyspreada en moltes ocasions per les elits polítiques i literàries que l’envoltaven. L’autora ens recorda que entre el 1976 i el 2012, any de la seva mort, no va aparèixer cap ressenya de cap llibre seu a la prestigiosa revista Serra d’Or, una injustícia amb el seu llegat, ja que la qualitat dels textos és inexcusable.
L’autora ens recorda que entre el 1976 i el 2012, any de la seva mort, no va aparèixer cap ressenya de cap llibre seu a la prestigiosa revista Serra d’Or, una injustícia amb el seu llegat, ja que la qualitat dels textos és inexcusable
La Teresa Pàmies va ser una dona que des de la seva joventut va ser molt popular i va estar acompanyada per la genialitat cultural de l’època. El pintor Hèlios Gómez, Lluís Companys, Santiago Carrillo, Federica Montseny, Francesc Boix, Fèlix Barriga, Angelita Grimau o Enrique Líster, són algunes de les personalitats amb les quals va compartir espais, militància i amistats. Amb disset anys ja va decidir deixar de cosir pantalons, per a cosir paraules al servei del socialisme, tot i que aquesta professió de modista li va servir en moltes èpoques de la seva vida per a guanyar-se el pa.
Amb disset anys ja va decidir deixar de cosir pantalons, per a cosir paraules al servei del socialisme, tot i que aquesta professió de modista li va servir en moltes èpoques de la seva vida per a guanyar-se el pa
La narració ens desvela constantment com va ser testimoni de fites i períodes històrics per a entendre la contemporaneïtat; el I Congrés Nacional de la Dona de Catalunya, la Primavera de Praga, Maig del 68, l’afusellament de Grimau o l’expulsió de Jorge Semprún del Partit Comunista, són alguns exemples de les seves vivències. Montserrat Bacardí centra bona part de l’assaig a furgar en els principis de la militància política de l’escriptora perquè la seva obra no s'entén sense ella. La Guerra i l’exili van apartar de la família i la seva llengua. Al camp de concentració de França i als països on viatjava, enviada pel partit, la llengua per a socialitzar era el castellà; Bacardí remarca com la Teresa anhelava les lletres catalanes i com sempre va estar parlant de la seva terra allà on es trobava. Va deixar constància els milers d’articles radiats o escrits a publicacions com La Batalla i Nuestra Bandera durant l’exili o l’Avui, primer diari en llengua catalana des de 1939. També va deixar empremta des de ràdio Pirenaica i les seves novel·les, plenes de gèneres híbrids, ens relaten la complexitat del seu temps fent un exercici de memòria, informant de successos amb emotivitat i franquesa.
Montserrat Bacardí centra bona part de l’assaig a furgar en els principis de la militància política de l’escriptora perquè la seva obra no s'entén sense ella
A Gent del meu exili reflecteix els seus cercles més pròxims i a Testament a Praga, escrit a dues mans amb el seu pare, explica la biografia del militant i jardiner municipal de Praga Tomàs Pàmies mesclada amb les seves reflexions a París. Aquest últim, cal assenyalar, va retornar a casa l’autora gràcies als diners del Premi Josep Pla de narrativa 1970. “Tornarem, tornarem, tornarem” li deia al seu fill Sergi Pàmies, era el seu mantra, el seu desig més preuat: tornar a Catalunya. Aquí va reviure literàriament i amb la mort de Franco va recuperar el seu amor, Gregori López Raimundo, president del PSUC i dirigent a l’exili. Aquesta història la relata Amor clandestí (1977), una crònica de la seva experiència sentimental convertida en tot un clàssic de les lletres catalanes. Tot i així, la seva tornada va ser dura, eludint sempre la censura del règim i qüestionada gelosament pel seu to crític i autocrític amb el Partit.
Montserrat Bacardí ens corrobora com totes les novel·les de Teresa Pàmies són una radiografia social, una mena de prosa com deia ella mateixa “aliterària”, on volia explicar-se i explicar el món
Montserrat Bacardí ens corrobora com totes les novel·les de Teresa Pàmies són una radiografia social, una mena de prosa com deia ella mateixa “aliterària”, on volia explicar-se i explicar el món. Aquesta mirada marxista, també està fortament travessada pel periodisme, professió que va desenvolupar durant tota la seva vida. La hibridació ens suggereix unes lletres contemporànies on el compromís polític i la pulsió d’escriure formaven part del seu batec del cor. Així també ho van fer companyes de la seva generació com la Maria Aurèlia Capmany o l’Anna Murià. Bacardí ens adverteix que l’obra és una “eina fonamental per mirar d’esbossar una biografia de Teresa Pàmies, però, alhora, és un recurs relliscós si se segueix fil per randa”. Pàmies no ho explica tot de la seva vida, més aviat conforma un trencaclosques de la seva història, la història del S. XX. Amb aquesta afirmació podem esbrinar l’esforç titànic de l’autora per reunir cites, escrits, documents, i conformar un text de més de 400 pàgines on el lector romandrà enlluernat pel seu univers, guardat a una capsa, a vegades amb agulles que punxen el cor, amb retalls de memòria d’una dona excepcional.