Hi ha una benzinera a la N-420 que sembla una simple estació de servei, però en realitat és la porta d'entrada a una altra dimensió. Es troba entre Mora d'Ebre i Corbera d'Ebre, a escassos metres del Memorial de les Camposines, un punt estratègic i una cruïlla de camins que des de fa segles connecta el territori litoral i les terres d'interior. El que ningú sap i ja comença a ser hora de saber-ho, però, és que a través d'aquella benzinera ubicada al municipi de La Fatarella, aparentment una benzinera més com tantes les que hi ha, es connecten en realitat dos mons: el conegut i l'inconegut, el d'avui i el d'ahir, l'artificial i l'autèntic. D'una banda, el nostre, la Terra baixa de la qual venim, materialista i decadent. De l'altra, la Terra Alta de la qual mai no es vol tornar un cop s'ha descobert i que evidentment no té res a veure amb la Terra alta pirenaica de l'obra de Guimerà, però que és igual d'utòpica i pura. Tampoc té aquest article res a veure amb que que t'agradés Star Trek, que hagis gaudit veient Dark a Netflix o que senzillament t'empassaves Startgate cada d'estiu a TV3, ja que convé avisar-te: avui la nostra aventura, malgrat ho sembli, no parlarà de ciència-ficció, sinó d'una realitat concreta. Una realitat tan fabulosament amagada i llunyana que sembla, sovint, d'un altre món.
L'antiga bàscula pública de Bot, apte per a mercaderies, tractors o naus espacials. (@quadern_tactil)
L'arcàdia dels plaers ancestrals
A la majoria de benzineres el producte estrella és el dièsel i el principal reclam perquè la gent hi faci una parada són els preus baixos dels carburants, però a la benzinera de les Camposines això no és així. Aquí, el principal reclam són uns sacs de quilo amb taronges acabades de collir, a l'hivern, i una nevera plena d'un refresc ancestral, a l'estiu. De fet, entre posar vint euros de gasoil a La Fatarella o posar-los a Portbou, Mollerussa o Cardona no hi ha cap diferència, però on sí que hi ha diferència és a l'hora de comprar alguna cosa a la botiga de l'estació de servei. Mentre la majoria de benzineres s'han convertit en petits supermercats dignes d'un aeroport i sense cap arrelament al territori, plens d'olis industrials, begudes energètiques fetes a un laboratori o entrepans precuinats procedents de l'altra punta de la península, a les Camposines l'ordre prioritari dels factors, de cara al client, és l'invertit: no es tracta d'abastir als conductors per tal de fer plaent un viatge llarg, sinó que es tracta d'abastir-los per tal de fer-los entendre que estan entrant a la Terra Alta, que aviat tindran ganes de parar al següent poble, d'abandonar el cotxe allà indefinidament, de comprar-se una casa, de tenir tants fills com sigui possible, de posar-li Manelic a un d'ells, potser el més gran, i, sobretot, d'adonar-se que qui vol viure bé té allà una arcàdia en la qual aconseguir-ho.
Voltes medievals a Horta de Sant Joan, un dels pobles més tel·lúrics de la Terra Alta. (@quadern_tactil)
Tot això passarà després de parar a la benzinera on encara ens trobem, però. Si fóssim a l'hivern, hauríem carregat el portamaletes amb un sac de taronges que ens haurien perfumat el cotxe com si l'haguéssim ruixat amb una ampolla de Cointreau, però com que som a l'estiu cal fer una cosa encara més extrema: dir adéu a la Coca-cola, el Red Bull o el Montser i abraçar el refresc energètic més genuí del nostre país, el suau. Segurament no el coneixeràs, ja que els que vivim a la Terra baixa fa anys que vam deixar de creure en els invents casolans fets a casa nostra, dissortadament. La nevera del local està repleta de suaus Quim, l'única marca registrada en l'actualitat d'aquest refresc de cafè que rega totes les sobretaules de la Terra Alta i que té un packaging tan vintage que l'ampolla, buida i de segona mà, seria més cara en un mercat d'antiquaris del Born que no pas plena i nova de trinca en aquesta benzinera. Sabent que els hipsters barcelonins creuen que Berlín o Londres estan més a prop que Batea i Horta de Sant Joan, el més probable és que encara tardin mil·lennis a descobrir aquest refresc fet a base de cafè, gasosa, sucre i molt d'amor.
Una ampolla de suau Quim a la benzinera de les Camposines, amb en Ramon mig amagat rere el datàfon. (Joan Carbó)
"El suau, de fet, és l'evolució genuïna i popular del Zuavo, un ponche de cafè que es feia fot una pila d'anys a Mora d'Ebre i que va tancar fàbrica fa dècades. Es bevia de Vilafranca del Penedès en avall i era tan conegut que fins i tot los americanos de la Coca-cola volien compra'ls la recepta", comenta el Ramon, guardià del portal tridimensional i responsable de l'estació de servei, per aquest ordre. En efecte, quan el tastis i notis la sorprenent dolçor, acidesa i frescor d'aquesta mena de Coca-cola sui generis, comprendràs per què aquí, als migdies estivals, els paletes, els pintors de parets i els enguixadors, en comptes de treure's la samarreta plena de suor dalt de la bastida i fer un glop de Coca-cola light que faci embogir una oficina de Gandesa plena de senyores, com al mític anunci fastigosament heteropatriarcal, beuen una ampolleta de suau Quim, que és menys eròtic i no provoca tanta admiració, però conté l'erotisme de l'autenticitat. El suau Quim no és de la Terra Alta, però, sinó de la Ribera d'Ebre, concretament de Benissanet, on fa anys el propietari del Bar Quim, que lògicament es deia Joaquim, va inventar-se una barreja pròpia a partir de Zuavo que va guanyar popularitat com a "suau del Quim". L'any 2005, després d'haver tancat el bar, el Joaquim sènior i el seu fill, Joaquim júnior, van decidir comercialitzar el suau a partir de la recepta del pare, de forma cent per cent artesanal i casolana.
Un cotxe aparcat a la benzinera de les Camposines, amb Sant Blai guiant-ne els passos. (@quadern_tactil)
La república de l'olivera i la memòria
Mentre encara assaborim el suau als llavis, se sent al Ramon de nou. "L'altra cosa que no vos podeu perdre són les nostres aulives i olivades, xeics", diu. Se li haurà de fer cas. Ens assenyala una lleixa del petit supermercat, que per si no te n'havies adonat té l'estètica sòbria d'un economat soviètic, però tenint una estampeta de Sant Blai en comptes del camarada Stalin al damunt del taulell. A la prestatgeria hi ha olives empeltre –conegudes a la Terra baixa com "d'Aragó"- per donar i per vendre, però el que més crida l'atenció és una col·lecció d'olivades de gustos i colors diferents i que, a més, tenen precisament el nom del patró que beneeix la nostra entrada a la Terra Alta: Blai. Blai Peris, per ser més exactes. "El potingue més sa i bo que es pot minjar, ric en omega-3 i vitamines, no ho dic jo, ho diuen los metges!", insisteix el botiguer, que a aquest pas, si és igual de seductor venent olivades que venent súper 95, en comptes de comprar paté d'olives ens acabarà fent venir ganes d'amorrar-nos al sortidor i fer un tast vertical de benzina súper 95, súper 98, dièsel e+, dièsel e+10 i fins i tot gasoli B, com aquell qui prova cinc garnatxes blanques de diferents anyades de Puresa al Celler Cooperatiu de Gandesa. Fem cas al Ramon, comprem una olivada Empeltre, una Arbequina i una Dolça, feta amb un pessic de mel, i li preguntem on aniria ell a tastar-les si pogués escapar-se ara mateix de la botiga, agafar el cotxe i perdre's a l'indret més màgic de la Terra Alta. "A les Olles, sens dubte, anar allà és com tornar a néixer de nou".
Un pot d'olivada empeltre Blai Peris, un producte obligatori al rebost de qualsevol persona amb Passaport Hedonista. (@blaiperis)
Amb dues ampolletes de suau i tres potets d'olivada al sarró, abandonem la benzinera i ens endinsem a la nova dimensió. "Aquí, en aquest camp que mai no serà un reialme habitual de tombes fixes, ningú no té nom" diu una placa amb aquests versos d'Agustí Bartra al Memorial de les Camposines, un indret solemne, íntim i necessari on es manté viva la memòria de la Terra Alta i dels milers de morts de la Guerra Civil, encara per desenterrar, que aquí tenen un espai des del qual recordar-los. El passat és una ferida de la qual cada cicatriu és una lliçó, però, com es veu també en el poble vell de Corbera d'Ebre on Joan Brossa va plantar, com qui posa llavors d'un arbre, l'Abecedari de la Llibertat. Passem Gandesa, amb la monumental cooperativa modernista de Cèsar Martinell a mà esquerra, i enfilem la carretera cap a Bot, la TV-3531, possiblement una de les carreteres més idíl·liques del sud d'Europa, pròpia d'una dimensió paral·lela com aquesta, a dues hores i mitja de l'IKEA més proper i sense mercadones, bonpreusesclats ni ametllersorigens enlloc. Les serres de Pàndols i Cavalls es dibuixen a l'horitzó de manera imponent, tan imponent com la sensació que, d'un moment a l'altre, del no-res ha d'aparèixer un cotxe de la NASA d'aquells que fa fotos a Mart per reafirmar-nos que ens trobem a un altre planeta. L'únic que apareix, a l'entrada de Bot, és un John Deere de l'any de la quica conduït per una noia a qui li preguntem com arribar a les famoses Olles. "Només vos ho dic si prometeu no dir-ho a dingú, però!".
Les Olles, entre Bot i Horta de Sant Joan, plenes d'hedonistes banyant-se al riu Canaletes. (Joan Carbó)
Si no et fa res, doncs, haurem de guardar-nos tu i jo el secret, malgrat saber que a la Terra baixa ja no existeixen els secrets i el déu Google, com a bon oracle, ho sap tot. També sap que informar no és el mateix que sentir, igual com escriure en paraules una experiència no és el mateix que viure-la. Fer un mos a les basses d'aigua més idíl·liques de Catalunya amb un banyet tampoc no és el mateix que passar simplement la tarda al riu, ja que com avisava el Ramon, banyar-se a les Olles té alguna cosa de baptismal, de renaixement, d'entrada sagrada a una nova vida. Si Picasso va dir que tot el que sabia ho havia après a la Terra Alta i a Horta de Sant Joan, tu i jo sabem que, com a turistes espacials vinguts de la Terra baixa, de la Terra Alta encara ens queden molts aprenentatges per descobrir. O per redescobrir, com per exemple berenar un simple paté d'olives enmig del bosc, amb els peus a l'aigua, amb una ampolla de suau a la mà, una ampolla de Clot d'Encís de Sant Josep Wines a l'altra i el mòbil ben amagat, sense cobertura. Per desgràcia, un plaer que ja no sembla del nostre món. Per sort, però, si la nostra rutina és un llop, avui Àngel Guimerà estaria ben orgullós de nosaltres: com el Manelic, ni que sigui per un dia, nosaltres també l'hem mort.