Edicions del Periscopi tradueix al català Terra somnàmbula, la primera novel·la de l'escriptor moçambiquès Mia Couto, en una acurada traducció de Pere Comellas. Arriba així una de les novel·les que més impacte ha tingut en la literatura africana en les darreres dècades. Couto és un mag de les paraules, que ha creat una nova forma de narrar que aconsegueix transformar un univers de pobresa, crueltat, guerra i gana en un món mític.
Mia couto. Fotografia de Luis Miguel Martins.
Escriure en ple caos
Moçambic va viure una dura guerra d'alliberament nacional contra Portugal, del 1964 al 1974. Però poc després de la fi d'aquest conflicte, el país es va veure implicat en una segona guerra, estimulada per la guerra freda i pel conflicte racial de Sudàfrica i les Rhodèsies i per la guerra freda, que va durar del 1977 al 1992. Couto va escriure, doncs, Terra somnàmbula, en uns moments en què el seu país estava sotmès a una guerra contínua. Un temps en què la guerrilla matava mestres, omplia el país de mines i cremava autobusos, en què els militars detenien i abusaven de la població, en què els bandits aprofitaven el caos imperant per robar i per matar als que se'ls resistien, i en què molts ciutadans van deixar-se endur per aquesta espiral de violència i van acabar essent terriblement agressius amb els seus veïns, fills, cònjuges, col·legues... I tot això apareix a la novel·la de Mia Couto, com també hi apareixia a les fascinants cròniques periodístiques que escrivia en ple conflicte. Però allò que Couto explica de la tragèdia és terrible, angoixant i terriblement trist, però no brut ni deshumanitzant.
El somni com a energia
La citació que obre Terra somnàmbula, relata una suposada creença dels habitants de Matimati, el món màgic de Couto, que alguns han comparat amb el Macondo de García Márquez o amb la Comala de Juan Rulfo. I és tota una proclama que explica el funcionament màgic del món de Couto. Una entrada fantàstica a un món de fantasia: "Es deia d'aquella terra que era somnàmbula. Perquè mentre la gent dormia, la terra es movia espais i temps enllà. Quan es despertaven, els habitants miraven la nova cara del paisatge i sabien que, aquella nit, els havia visitat la fantasia del somni". No podia ser un inici més prometedor: tota aquesta novel·la gira al voltant de la fantasia, que permet embellir un món tràgic i infondre esperança als homes en desgràcia que omplen les pàgines del llibre.
Quan el realisme màgic surt de les entranyes
Hi ha autors que han relacionat el món fantàstic de Couto amb el realisme fantàstic llatinoamericà. Però la realitat fantàstica de Couto no sorgeix de la seva fecunda imaginació, sinó de les potents arrels que l'uneixen a la terra. A Moçambic hi ha homes que es creuen perseguits per maledicció, gent que tem que li apareguin en la nit éssers sobrenaturals, individus que creuen que un home pot transformar-se en animal, i ngangangs (medicinaires) que asseguren que la màgia funciona per a evitar desgràcies. Les mami wata (sirenes) i els esperits formen tant part del panorama del Moçambic en guerra com els soldats i els guerrilles. S'integren a la realitat quotidiana dels pobles i ciutats moçambiquesos, i així apareixen a les pàgines de Terra somnàmbula. Couto no fabula, no inventa, però sí poetitza. Aconsegueix dotar d'una gran tendresa i sensibilitat a les més sinistres històries.
Una música particular
Couto s'inventa un nou llenguatge, tot repescant elements del portuguès usat per les classes populars moçambiqueses a les seves novel·les. L'autor de Terra somnàmbula és el mestre del neologisme. Té una capacitat immensa de formar noves paraules: de "cantaractes" (cataractes rialleres) a "desflorir" (el contrari de florir). Una riquesa lèxica d'una gran màgia que un bon traductor com Pere Comellas no deixa perdre. Però, a més a més, Couto és un mestre de la sintaxi, que passa pel damunt de totes les regles lingüístiques, cometent tot tipus de transgressions (amb una forta influència del llenguatge oral) i aconsegueix un llenguatge poètic d'una terrible bellesa, capaç de donar la volta a les situacions més intolerables.
Un blanc moçambiquès
Mia Couto és el pseudònim de António Emílio Leite Couto. Va néixer a Beira, a Moçambic, el 1955, fill de colons portuguesos. L'abril de 1974, quan va esclatar la revolució dels clavells, va abandonar la universitat per dedicar-se al periodisme. Va passar deu anys fent de periodista, i posteriorment va tornar a la universitat per estudiar Biologia. Durant alguns anys va treballar com a biòleg, fent de professor universitari i elaborant estudis d'impacte en l'àmbit ecològic. En els darrers anys s'ha centrat bàsicament en la seva carrera literària. Ha publicat una trentena de llibres i ha esdevingut un dels autors més notables en llengua portuguesa.
Indispensable, per a tots
Mia Couto pateix la maledicció de la literatura africana. Comença a ser prou conegut. Al món dels especialistes en literatura lusòfona ningú no dubta que és un dels grans autors en llengua portuguesa, junt a d'altres escriptors africans, com l'angolès José Eduardo Agualusa o el capverdià Germano Almeida (aquest, mai no ha estat traduït al castellà, i els seus llibres en castellà han passat sense pena ni glòria per les llibreries). Couto i Agualusa són convidats contínuament a festivals i fires literàries. Però, generalment, són condemnats al nínxols dels autors de "literatura africana", "altres literatures" o "literatures exòtiques". Sovint sembla que siguin convidats a les trobades literàries per una qüestió de quota, per demostrar allò tan paternalista que "els africans també saben escriure". A la fi, el seu públic lector sol estar confinat als interessats en Àfrica o als desitjosos de troballes literàries exòtiques. Qui llegeix Tolstoi, no sol estar interessat en la Rússia presoviètica, com qui llegeix Goethe no acostuma a ser estudiós de l'Alemanya del XIX (de la mateixa forma que no cal ser afeccionat a la pesca per llegir El vell i la mar)... En canvi, hi ha qui pensa que per llegir Couto cal ser una persona solidària i profundament preocupada pel Moçambic postcolonial. I no és així. Terra somnàmbula és literatura en estat pur, un text indubtablement sensible, indubtablement potent, indubtablement bo... El que estigui fart de llegir sempre el mateix, aquell que vulgui riure, i plorar, i sobretot, sorprendre's, té una cita amb Mia Couto.