La titular del Jutjat d’Instrucció 14 de Barcelona ha arxivat aquest dimecres la denúncia de la Unión de Oficiales de la Guardia Civil contra Mònica Terribas, directora del programa El Matí de Catalunya Ràdio, a qui s’acusava de desordres públics per sol·licitar als oients, el 22 de setembre del 2017, informació dels moviments de les forces de seguretat espanyoles que veiessin. Terribas no va delinquir perquè “la seva conducta [...] no té encaix concret en cap dels tipus previstos en el Codi Penal”, segons la resolució de la jutgessa Cristina Ferrando.

La resolució afegeix que “no hi ha elements que permetin establir una relació directa entre la conducta de la investigada i els fets concrets” que es denuncien, “tal i com resulta del mateix informe emès per la Guàrdia Civil”. Més clar, l’aigua.

El Periódico n’ha publicat la primícia (l’enhorabona!) amb aquest titular:

Clatellada judicial a Mònica Terribas
per difondre moviments de la Policia i la Guàrdia Civil

“Clatellada judicial”. Lògic, oi? Perquè “clatellada judicial” és el concepte exacte amb què tothom definiria l’arxiu d’una denúncia que t’acusa d’un delicte penat amb multa i de tres mesos a un any de presó. Perquè “clatellada judicial” és quan el jutge diu que no hi ha cap fet que t’incrimini ni proves que hagis comés cap delicte. Perquè “clatellada judicial” és com se’n diu quan te’n lliures d’una i bona. La típica “clatellada judicial” de tota la vida, vaja. “Clatellada judicial”, clar que sí.

Fidel a aquest notable concepte de la notícia, el diari tot just dedica 31 de les 646 paraules de la peça a explicar que la denúncia s’ha arxivat, que Terribas no va cometre cap delicte. Concretament, el 4,8% de les paraules de la versió en català (en castellà és el 5%, diguem-ho tot).

Esbroncada judicial

A què dedica el restant 95,2% (o 95%) que justifica la "clatellada" del titular? Doncs a l’esbroncada de la jutgessa a la periodista que ocupa la major part de la resolució. Esbroncada o enrabiada, el que sigui. La jutgessa Ferrando considera que Terribas “va ser irresponsable des del punt de vista de l’ètica professional”, “generadora de risc per a la població”, “va produir una situació de risc per a l’actuació dels diferents dispositius policials” [que] “semblava voler entorpir” i, a sobre “se’n va vantar”, etcètera.

Deixant de banda el judici d’intencions a la periodista (“semblava voler entorpir”), val a dir que les lliçons de periodisme de la resolució judicial no es contenen en ni es dedueixen del Codi Deontològic de la professió periodística del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Què és tota aquesta catilinària, doncs? En diuen obiter dicta, llatinada que es tradueix per “dit de passada”, una llicència jurídica que els jutges (o jutgesses) fan servir per ells (o elles) deixar anar vapor o per a consolar al denunciant decebut, com volent dir. Són observacions complementàries, opinions no vinculants, que ni tan sols són part dels fonaments jurídics de la resolució (o de la sentència, si és el cas). És a dir, que tant si hi figuren com si no, són poc més que palla jurídica.

Molt enfadats

Un cas igual és el de la sentència de l’Audiència Nacional que absolia al president de Catalunya Acció, Santiago Espot, d’injúries a la Corona i ultratges a Espanya per promoure la xiulada a l'himne a la final de Copa del 2015. Segons el tribunal, era una conducta “incívica, impròpia, desafortunada i amb manifesta falta d'educació”, “profundament reprovable, mereixedora dels qualificatius més abjectes”, etcètera, peeeerò “no te encaix en les previsions” del Codi Penal. Per tant, ni injúries, ni ultratges, ni res. Això sí, el tribunal sembla que es va enfadar molt, mai sabrem si per fer un plaer al monarca, perquè els sabia greu no poder empaperar a Espot, o només eren llàgrimes de cocodril o qualsevol altra cosa.

Tampoc sabrem mai per què l’arxiu d’una denúncia és una “clatellada judicial” i per què es dedica tota una informació a fer quedar Mònica Terribas com una mala professional donant volada a les opinions personals d’una jutgessa que, sense ofendre, no és qui. Obiter dictum, pot semblar una vendetta. Mala cosa, en temps de tanta creativitat judicial.