Després de la Guerra Mundial van arribar, amb grans esperances, les descolonitzacions dels països asiàtics i africans. Es creia que els nous Estats trencarien amb l'herència colonial i s'obririen a un futur millor. Amb el temps va arribar la desil·lusió... I es va constatar que els nous règims no havien acabat amb el llegat colonial. Territoris indefinits. Perspectives sobre el llegat colonial és una exposició que tracta d'analitzar, sobretot, les continuïtats del món postcolonial amb l'univers colonial a través de les obres d'art. "El somni de modernitat associat a les independències s'ha esfondrat"  ha explicat Ferran Barenblit, director del MACBA, a la presentació de l'exposició, i ha destacat que el drama de la Mediterrània és, ara per ara, el màxim exponent d'aquest fracàs. L'exposició ha estat comissariada per Hiuwai Chu, curadora del MACB, qui ha volgut explorar la petjada colonial mitjançant un conjunt de visions plurals, de 16 artistes d'orígens ben diferents. A Territoris indefinits hi ha obres realitzades entre els anys 1970 i l'actualitat. L'exposició es podrà visitar fins al 20 d'octubre.

Cinc dels artistes, Naeem Mohaiemen, Alán Carrasco, Pala Pothupitiye, Sandra Gamarra i Mariana Castillo, davant el mural Look How Far We've Come, de l'artista indígena americà Jeffrey Gibson.

El món que no va ser

La peça central de la mostra és la pel·lícula Two meetings and a Funeral (2017) de Naeem Mohaiemen, una obra basada en una cimera del Moviment dels No Alineats, a Alger, el 1973. El seu autor, Naeem Mohaiemen, ha explicat que amb aquest film ha volgut fer una reivindicació del socialisme, un socialisme que era àmpliament estès pels països descolonitzats als anys seixanta i que va ser destruït, en bona part gràcies al suport dels règims més conservadors a l'islamisme. La pel·lícula, que combina les imatges d'arxiu amb filmacions noves i amb la narració de l'historiador Vijay Prashad, es projecta en un gran format, en una sala ad hoc, ja que està gravada en gran format: necessita una pantalla triple. No és l'única peça audiovisual: conviu amb unes altres en format més petit. Per una banda hi ha El nucli de la gran unió, un muntatge de The Otolith Group basat en les fotografies que va fer l'escriptor afroamericà Richard Wright quan va viatjar a Ghana el 1953 per donar suport als grups independentistes d'aquest país; en certa mesura aquesta obra es pot llegir en clau panafricanista, però també mostra les limitacions de la identificació dels afroamericans amb els negres africans (de fet, Richard Wright és l'autor d'una obra amb una visió terriblement colonial dels catalans i dels espanyols: Pagan Spain.  Expeditions 1: Signs of Empire, del col·lectiu Black Audio Film, denuncia les contradiccions de l'imperialisme contraposant els discursos polítics colonials amb les imatges d'arxiu del període colonial. Finalment, el col·lectiu Superflex presenta Kwasa, Kwassa, un documental sobre l'illa de Mayotte, un territori de l'arxipèlag de les Comores que continua pertanyent a França i que s'ha convertit en el lloc de destí de les pasteres de les illes del voltant...

Naeem Mohaiemen, Two Meetings and a Funeral, 2017. Foto: Michael Nast.

Contra els imperialismes

Diverses peces són una reivindicació de la diversitat lingüística front al colonialisme, com les aquarel·les de la sèrie Això no és un albercoc, de la brasilera Maria Thereza Alves, en què es mostra la diversitat de fruites de l'Amazonas que en portuguès del Brasil es defineixen amb el mot "damasco" ("albercoc"). També la instal·lació audiovisual Black Sunlight de Dana Whabira apel·la a la discriminació de la llengua shona a través de la figura de l'escriptor de Zimbabwe Dambudzo Marechera. En canvi, els dibuixos i les pintures de Pala Pothupitiye ens transporten a la crítica de la cartografia, usada com a tècnica de dominació sobre països com Sri Lanka, que va patir l'ocupació portuguesa i la britànica. Munem Wasif a través d'un conjunt de fotografies, critica les fronteres colonials a partir del cas de la divisió entre l'Índia i Bangla Desh. Sandra Gamarra va més enllà i a Mercaderia I es qüestiona la imposició al món colonitzat de taxonomies i formes d'organització de l'espai que no són nocives per sí mateixes, però que sí que ho són en tant que uniformitzen el món.

Kapwani Kiwanga, Flowers for Africa, 2017. Foto: Miquel Coll.

L'últim adéu

La darrera sala de l'exposició està dedicada a obres que revisen críticament el procés de les independències. En una paret la paquistanesa Maryam Jafri exposa fotografies dels dies de la independència de diferents països que van obtenir la sobirania entre 1934 i 1975. Per una banda reflecteixen la glòria d'aquell moment, però per l'altra es constata que tots els rituals i tota la representació del poder en aquells dies va respondre als motlles colonials, i que el colonialisme, d'una forma o altra, continuaria. L'exposició acaba amb un muntatge molt especial de la canadenca Kapwani Kiwanga, Flowers for Africa, que mostra, repartides per la sala, reproduccions dels rams de flors que es van donar en les cerimònies oficials del moment de les independències de diferents països africans i asiàtics. Ara són molt bonics. Però mentre duri l'exposició, aquests rams es deixaran assecar, com a símbol dels problemes de les post-independències... En realitat, Kiwanga podria haver estat fins i tot més crua, ja que a algunes cultures africanes les flors tan sols s'associen a la mort; la cerimònia de les independències era, en certa mesura, l'anunci d'un enterrament.

Mariana Castillo Deball, Nuremberg Map of Tenochtitlan, 2013. Imatge cortesia de Mariana Castillo Deball i CAPC Musée régional d'art contemporain, Sérignan, França.

L'antic colonialisme espanyol

El colonialisme espanyol no té un paper central en aquesta exposició. La peça més destacada sobre aquest tema és el Mapa de Nuremberg de Tenochitlan, una peça de Mariana Castillo Deball, elaborada al terra, que remet a les cartografies colonials com una forma de conquerir el món. La complementa un retrat fugisser de Túpac Amaru II, amb el suggestiu títol Chinkachiy; és la proposta d'Alán Carrasco, que amb aquesta tècnica vol denunciar la desaparició de la figura del líder indigenista peruà dels bitllets del seu país. I Hiuwai Chu ha col·locat a la mateixa sala que aquestes dues obres una peça de la col·lecció del MACBA sobre el monument a Cristòfor Colom de Barcelona, realitzada per Daniela Ortiz i Xose Quiroga. És una pena que les referències al colonialisme espanyol no hagin estat més explícites i més presents. Ni una sola referència al recent colonialisme espanyol a l'Àfrica Cal, potser de forma urgent, una reflexió artística sobre el colonialisme en primera persona. I l'experiència colonial espanyola a l'Àfrica, amb la brutal guerra del Marroc, però també amb la tràgica descolonització del Sàhara o l'aculturació en massa de la Guinea, donaria per una reflexió artística de primer ordre. Que les obres sobre aquesta experiència colonial no hi siguin al MACBA (o probablement que ni tan sols existeixin), i que retorni periòdicament la nostàlgia colonial als discursos polítics, sembla indicar que alguna cosa no va gaire bé a l'Estat espanyol, i que el món artístic no n'és immune.

 

Foto de portada: Superflex, imatge de la pel·lícula Kwassa Kwassa, 2015. Comisionada per Beaufort Beyond Borders 2015 i la 6ª Bienal de Marrakech. Amb el suport del Danish Art Council.