La gran diferència entre la primera i la segona temporada de The Bear és que la sèrie va acabar agradant-se molt, massa, a ella mateixa. El que a la primera era frescor, dinamisme i veritat, a la segona es tornava un pèl calculat, mecànic i, al final, dilatat. Però continuava sent molt bona, i s’agraïa que experimentés amb la narrativa i les decisions dels personatges: al capdavall, la vida ja és una mica això, caos, cridòria i equivocacions.
Onanisme narratiu
La tercera temporada, que arriba aquest pròxim dimecres dia 14 a Disney Plus, no comença particularment bé, perquè s’entesta a fer una mena de recapitulació dels esdeveniments i conflictes que fan de motor de la sèrie. Sense entrar en gaires detalls, només assenyalar que hi ha un moment en què s’afirma que “s’ha de canviar de menú cada dia”. Doncs bé, els guions no prediquen amb aquest exemple i, de nou, hi ha un punt d’onanisme narratiu, de recrear-se en les mateixes fites i de redundar en coses que, de tan familiars que es fan, resulten fins i tot embafadores. Ens fa la sensació que ja ho hem vist i que els personatges no deixen de donar voltes sobre els mateixos temes. Compte, que continua estant molt ben interpretada i té grans moments, però els símptomes de desgast són més que evidents. Justament perquè acabes adorant aquests personatges, veure’ls en bucle és igual d’esgotador que aquells dinars familiars en què es lliuren les mateixes batalles una vegada i una altra.
Hi ha un moment en què s’afirma que “s’ha de canviar de menú cada dia”. Els guions no prediquen amb aquest exemple i, de nou, hi ha un punt d’onanisme narratiu
The Bear acaba tornant a ser The Bear
Però malgrat la repetició d’esquemes, malgrat unes primeres passes dubitatives, The Bear acaba tornant a ser The Bear. A partir del moment que supera aquesta desarmant necessitat de recrear-se en el que ja sabem, la sèrie sap tornar a reenganxar-te gràcies a les seves reflexions sobre la cruesa dels camins que porten a la perfecció (impossible no pensar en Whiplash en algunes escenes) i aquesta habilitat tan seva de situar-te en catarsis dramàtiques que pots sentir com a pròpies. Més i tot que a les anteriors temporades, la tercera va de la recerca d’una emoció genuïna en un món fagocitant, de reconciliar-se amb un mateix i d’aprendre a vehicular la ràbia. Ho torna a fer amb una càmera capriciosa que tan aviat mostra la creació gastronòmica amb una precisió quirúrgica com s’endinsa en la incontrolable agitació de les relacions personals.
A partir del moment que supera aquesta desarmant necessitat de recrear-se en el que ja sabem, la sèrie sap tornar a reenganxar-te gràcies a les seves reflexions sobre la cruesa dels camins que porten a la perfecció
És cert, com apunten els primers episodis d’aquesta temporada, que s’expliquen menys coses dels personatges del que potser seria aconsellable (coses de saber que ja t’han renovat per una quarta entrega), però l’extraordinària feina de tot el repartiment, amb els grans Jeremy Allen White i Ayo Edebiri, ja justifica el viatge. De fet, el poder de The Bear es resumeix en els dos darrers episodis de la tercera temporada: per dubtes que t’hagin creat durant el trajecte, per més que a estones sentis que aquest plat ja l’havies provat, acabes lamentant que s’acabi. Sobretot perquè no hi ha tantes sèries modernes que aconsegueixin arribar al seu tercer any amb aquesta qualitat.