La primera temporada de The Bear et posava en situació amb una rapidesa desarmant. Després d’un malson que resumia el seu conflicte emocional (i vaticinava, a més, el curs dels esdeveniments) vèiem Carmy Berzatto treballant al restaurant familiar, herència d’un germà que s’havia tret la vida, lluitant contra tot tipus de contratemps i havent de gestionar un personal acostumat a un altre tipus de lideratge. Carmy s’havia allunyat de la seva família per convertir-se en el xef d’un dels millors restaurants del món. Però al local de Chicago tot és molt diferent: caos, crits, pulsió urbana, comandes equivocades, deutes inacabables i la sensació que l’abisme és allà, esperant-te.
Caos, crits, pulsió urbana, comandes equivocades, deutes inacabables i la sensació que l’abisme és allà, esperant-te
La sèrie estrenada a Disney Plus té moltes virtuts, però les principals de totes elles és que converteix la vida entre fogons en un exercici de suspens que et pot deixar sense ungles (tot per parlar, amb propietat i sensibilitat, de la confrontació entre creativitat i immediatesa, que funciona per a la cuina i també per a la vida) i que aconsegueix, malgrat que l’episodi se centri en una història concreta i costumista, que l’arc dramàtic dels personatges avanci amb molta solidesa. A vegades amb revelacions que colpeixen o amb gags i diàlegs que et fan somriure, però sempre amb subtileses que et fan sentir part de la jornada laboral dels protagonistes.
La segona temporada de The Bear, com passa amb totes les expansions de grans sèries, tenia el repte de mantenir l’interès sense haver de repetir-se més del necessari. I, efectivament, aquest segon plat aconsegueix fins i tot superar el primer. En gran mesura perquè els seus responsables han entès que un dels seus ingredients fonamentals és aquesta sensació de veritat tan hipnòtica i genuïna. Tots i cadascun dels episodis, sense excepció, es fan curts.
No ens limitem a veure més del mateix, sinó a explorar els racons pendents de tots els personatges i sentir-nos part d’una evolució dramàtica que sempre té un nou matís per ensenyar
La segona de The Bear respon a dues màximes de les bones seqüeles: oferir una mica més del mateix, però millor, i sortir de la zona de confort sense trair les essències. El camí fàcil era seguir amb la mateixa narrativa de bon principi, redundar en les ferides emocionals i furgar en la proximitat que transmeten els personatges. Però va molt més enllà. Com que ja coneixem els treballadors del local, els autors de la sèrie han decidit que ara els veurem des de perspectives renovades. Sí, s’hi palpa la tirania del temps (l’estructura no deixa de ser la d’un compte enrere) i sí, hi ha aquella immersió gairebé asfixiant en les tensions quotidianes, però aquí el focus no radica tan en el context com en els seus esplèndids protagonistes. No ens limitem a veure més del mateix, sinó a explorar els racons pendents de tots els personatges i sentir-nos part d’una evolució dramàtica que sempre té un nou matís per ensenyar. Tot plegat fent-nos conscients en tot moment que estem davant d’un canvi irreversible (el local en reformes com a metàfora de les nostres transformacions) i fent que cada episodi tingui una entitat pròpia a banda d’encaixar perfectament en el conjunt.
Hi ha sorpreses, girs i grans cameos, però mai distreuen de l’essencial perquè cada capítol és una joia, un plat irrepetible que voldràs tornar a tastar. I té aquesta banda sonora i aquests meravellosos intèrprets encapçalats per Jeremy Allen White. Arriba a costar de creure que siguin actrius i actors, fins aquí arriba el grau de verisme de la sèrie.