The Crab Apples estan de tornada. El grup de Santa Eulàlia de Ronçana ha publicat Un volantazo, EP on han apostat per lletres directes i crues i una producció que posa al centre els seus quatre instruments: veu, guitarra, baix i bateria, deixant de banda l'aproximació a electrònica del seu anterior treball, CRAP. El grup, que ja fa més de 10 anys que volta pels escenaris, està format per la cantant i guitarrista Carla Gimeno, la guitarrista Laia Alsina i la baixista Laia Martí, formació que es completa amb el bateria Mauro Cavallaro. El títol d'aquest nou disc el pispen d’una crítica que va rebre el seu darrer elapé. Després d’encaixar-la i pair-la, van donar-li la volta i es van empoderar: “Si hem fet volantazos, els hem fet conscientment i portant les regnes del projecte com ens ha donat la gana”, afirmen. Van començar a treballar en aquest EP fa més d’un any i es van permetre tenir temps per explorar i experimentar per decidir el rumb a seguir. Aquesta vegada pitjant el pedal de distorsió i sonant més abrasives que mai. “Potser Un volantazo és una mica més rock que treballs anteriors perquè sona més cru i potent, però les melodies continuen sent pop”. Avui ho podreu descobrir si us apropeu a la sala 3 de Razzmatazz on, dins de la programació del Festival Mil·lenni de Barcelona, portaran al directe les sis cançons amb què han donat aquest nou cop de volant.
No sé si fareu res especial per celebrar-ho, però ara ja fa 10 anys que vau formar The Crab Apples.
Tot va començar al pati del nostre institut, a Santa Eulàlia de Ronçana. Sabíem que a l'escola de música del poble hi havia l'opció de formar combos, així que a l'hora del pati ens vam ajuntar les que tocàvem algun instrument per proposar muntar una banda. Sempre havíem tingut ganes de ser com les protagonistes de les pel·lícules adolescents nord-americanes, que tocaven i cantaven a bandes i assajaven als garatges dels seus pares. El nom del grup va sorgir poc després. Ens agradaven The Cranberries i vam creure que The Crab Apples era un bon nom per a nosaltres; no li vam donar massa voltes i més de deu anys després, el nom encara ens acompanya.
Sempre havíem volgut ser com les protagonistes de les pel·lícules adolescents nord-americanes, que tocaven i cantaven a bandes i assajaven als garatges dels seus pares
El títol del vostre nou EP, Un volantazo, neix d’una crítica a què li heu donat la volta per empoderar-vos.
El comentari venia a ser alguna cosa així com que al llarg de la nostra carrera havíem fet molts "volantazos". Ens va fer força mal perquè va venir d'una persona que admirem molt i ens va enganxar just quan estàvem treballant en aquestes cançons, que acostuma a ser un moment vulnerable, amb dubtes i també amb la síndrome de la impostora. Segurament hi vam parar més atenció que si el comentari hagués arribat en qualsevol altre moment, però ràpidament vam decidir donar-li la volta. La Carla va compondre la lletra i melodia de la cançó que dona títol a l'EP com a resposta. Si hem donat cop de volants, els hem fet conscientment i portant les regnes del grup com ens ha donat la gana. Estem molt orgulloses de tota la feina que hem fet en els més de deu anys que fa que toquem juntes i volíem reivindicar-ho en aquest nou treball.
A Un volantazo soneu molt més crues que al vostre anterior disc, CRAP, on us apropàveu a una electrònica que ara heu deixat una mica aparcada.
Amb CRAP ens vam atrevir per primera vegada a experimentar amb l'electrònica. La producció va ser molt rica en capes i vam quedar molt contentes amb la feina feta juntament amb el Victor Valiente, el productor. En aquest nou EP, en sintonia amb les lletres, que també són més directes que mai, hem volgut plantejar una producció que maximitza el nostre so de quartet pop-rock. Així, hem optat per prescindir de sintes i tantes capes per centrar-nos a fer que els nostres quatre instruments: veu, guitarra, baix i bateria sonessin més potents que mai i estiguessin en primer pla.
Que les lletres siguin més directes significa que són més autobiogràfiques?
Les lletres les escriu sempre la Carla, però el procés és sempre diferent. A vegades ve primer una melodia i després s'hi afegeix la lletra i d'altres vegades és completament a l'inrevés. Als nostres primers treballs eren lletres més estètiques, no eren autobiogràfiques, sinó que s'inspiraven en cinema, novel·les... A partir de Hello Stranger (2016), A Drastic Mistake (2018) i CRAP (2021) vam començar a fer servir lletres més autobiogràfiques, però fent servir molta metàfora. A Un volantazo les lletres són més personals i directes que mai. Les cançons tracten de temes molt variats, però en general de qüestions que formen part del dia a dia de qualsevol persona: els dubtes, l'ansietat... Però també la lluita i l'empoderament. Les sis cançons tracten temes durs i algunes es plantegen des de la foscor, però sempre intentem mantenir també una espurna de llum i esperança.
Les sis cançons tracten temes durs i algunes es plantegen des de la foscor, però sempre intentem mantenir també una espurna de llum i esperança
No publicàveu una cançó en català des del vostre primer àlbum. Què us ha portat a fer Tot dona voltes?
Pel que fa als idiomes de les nostres cançons, mai hem volgut posar-hi límits. Per això, al llarg de la nostra discografia es poden trobar cançons en català, castellà, anglès i fins i tot en aquest EP, una cançó amb alguns trossos en alemany! Ja feia temps que teníem ganes de tornar a escriure en català, al capdavall és la nostra llengua, així que no ens va resultar gaire difícil tornar a posar-nos-hi. La lletra parla d'aquells moments en els quals sents que tot al teu voltant es mou, que tothom avança i tu segueixes estàtica al mateix lloc.
A més, és l’única col·laboració de l’EP; amb GUINEU.
En el moment en què vam decidir fer una cançó en català vam tenir molt clar que havia de ser una col·laboració amb GUINEU. Som molt fans del seu projecte i vam començar a escriure la cançó plantejant-la ja com una col·laboració amb ella, fins i tot abans de preguntar-li. La veritat és que estem molt contentes perquè l'Aida va respondre immediatament que li venia de gust i ens encanta l'estrofa que va escriure per a la cançó i com ha quedat tot.
La cançó que tanca l’EP és una versió del grup austríac Bilderbuch.
Maschin és la nostra cançó preferida com a banda, ens ha acompanyat des de fa gairebé deu anys i l'hem tocat als concerts que hem fet a Alemanya i Àustria els últims anys. Quan vam decidir que l'EP giraria al voltant de l'estètica dels cotxes, vam pensar que seria divertit versionar-la perquè "maschin" és una manera de dir cotxe en alemany. Així que vam decidir traduir-la i tancar l'EP amb ella amb una producció divertida i una mica passada de frenada.
Entenc que són un dels vostres principals referents i influències
És clar! Però també les HAIM, Warpaint i Hinds han estat referents per nosaltres des dels inicis.