'The Crown' cau del pedestal i es converteix en un melodrama de sobretaula

Fins a la seva quarta temporada, The Crown s’havia erigit en una de les millors sèries en emissió perquè aconseguia explicar una història real sense haver de dependre en excés de les seves literalitats. És a dir, que es feia justícia als esdeveniments amb major o menor mesura, però el que realment importava era la dimensió dramàtica del que es narrava. Per això obrava el miracle de fer-te interessant un tema com la monarquia o bé dotar de densitat personatges que a la vida real mai n’han tingut tanta. De fet, The Crown ha millorat quan s’ha dedicat a construir el seu univers sense mirar les hemeroteques, visualitzant coses que només sabíem d’oïdes i generant conflictes que ajudessin a perfilar els protagonistes.

Tot això canviava cap a pitjor a la seva cinquena temporada. Centrada majoritàriament en el drama de Lady Di, una persona que ha de gestionar la destrucció de la seva intimitat mentre ascendeix a icona global, cometia l’error de renunciar a un relat amb identitat pròpia per fer una il·lustració forçada i poc creativa digna de revista del cor. Malgrat la gran feina d’Elizabeth Debicki, es podia dir que la seva Lady Di acabava amb The Crown tal i com la coneixíem, ja que els responsables de la sèrie s’oblidaven d’explicar una història per limitar-se a mostrar-nos la història. Això és el que l’ha fet caure del pedestal. I això és el que marquen els quatre primers episodis de la seva temporada final.

Els quatre episodis estrenats (la resta arribaran el 14 de desembre) funcionarien com a retrat independent dels darrers dies de Diana. No seria necessàriament dolent si no fos perquè, vistos en relació a la sèrie, resulten simptomàtics d’un problema que les darreres dues temporades començaven a apuntar: la irrupció del personatge en escena desdibuixa la resta de trames i, en conseqüència, la força dramàtica dels que fins ara havien estat els seus protagonistes. Aquí també passa, i la prova és que el millor episodi, el quart, sigui el que torna a una mirada més coral i entra de nou en els laberints de la intimitat reial.

Hi ha llargues escenes en què els personatges semblen parlar per adequar-se més a la percepció col·lectiva d’un fet que no a analitzar les seves causes

No és que Diana estigui mal explicada, és simplement que el que s’explica d’ella és tirant a rutinari. Té bones idees (com la de mostrar la tragèdia fora de pla i de bon principi), però hi ha llargues escenes en què els personatges semblen parlar per adequar-se més a la percepció col·lectiva d’un fet que no a analitzar les seves causes. The Crown, doncs, queda reduït a un correcte però poc transcendent melodrama de sobretaula que continua brillant en alguns moments, però de manera més esporàdica del que ho havia fet fins ara. No hi ajuda gaire que la història d’amor que retraten aquests quatre episodis sigui, segurament, el menys interessant de tota la sèrie.