Atès que es tracta d’una dramatització del regnat d’Elisabet II, l'evolució de The Crown ha passat de la sensació d’una (excel·lent) reconstrucció històrica a una recreació de fets i personatges que cada vegada ens són més propers, perquè apel·len a ressons molt vius al nostre present. I si justament s’ha consolidat com la gran sèrie que és, es deu a que els seus responsables han entès el valor del simbolisme i l’atenció al detall com a instruments narratius, perquè del que es tracta és de dotar el gest de significat per il·lustrar les causes i efectes de situacions molt documentades o, com a mínim, prou conegudes. La quarta temporada era, en aquest sentit, la més desafiant. Situada als anys 80, incorpora dues icones com Margaret Thatcher i Lady Di, i les erigeix en contrapunt de la monarquia, de la seva incapacitat per escapar de les convencions i acceptar les regles dels nous temps. És per això que la quarta de The Crown és, segurament, una de les temporades més arriscades i també més rodones, en tant que conjuga el que ja sabem i el que mai no hem sabut amb una enlluernadora harmonia formal.

Thatcher és, en essència, l’esplèndid pretext per continuar aprofundint en un dels grans temes de la sèrie: la tensió entre la vida pública i la privada. Les audiències entre la Primera Ministra i la Reina són impagables, i el diàleg aconsegueix condensar totes les contradiccions d’ambdós personatges, que al seu torn són la metàfora de la difícil convivència entre dues maneres de percebre la realitat. Pel que fa a Lady Di, és en el seu tractament on resideix la gran aportació d’aquesta temporada respecte a les anteriors. El guionista Peter Morgan endureix la seva crítica a la insistència de la monarquia a viure ancorada en els vells esquemes i converteix la Princesa de Gal·les en el demiürg d’un viatge molt angoixant pels racons més resclosits d’una institució que ofega tot anhel de normalitat. No és l’únic personatge que serveix a aquest discurs. Només cal veure el devastador episodi dedicat a unes cosines apartades de la llum pública, o aquelles escenes en què queda clar que en una monarquia tot, absolutament tot, gira al voltant de la preservació d’una idea, encara que sigui a costa de la humanitat de qui l’orbita.

The Crown torna a ser, més que mai, de les seves actrius. Podria semblar que Olivia Colman i Helena Bonham Carter perden pes respecte a l’anterior temporada, però estan immenses a l’hora de fer créixer els respectius papers a partir de la seva relació amb les noves trames. Emma Corrin és tot un descobriment en la pell de Lady Di, ja que en sap reproduir la dimensió mítica i, al mateix temps, omplir-la d’aquells matisos que la fan creïble més enllà del valor iconogràfic. Però el veritable repte és el que té, i supera amb escreix, Gillian Anderson. A banda que ja teníem un referent visual més o menys proper (el de la gran Meryl Streep a la mediocre La dama de ferro), la protagonista de The Fall aposta fort per una recreació hiperbòlica de Thatcher, fent-la evolucionar del personatge a la persona perquè és exactament així com la Primera Ministra va tractar la seva pròpia imatge. És, aquesta progressió, la que acaba definint la mateixa sèrie, un magnífic recorregut per les costures d’una representació que fagocita els seus protagonistes.