The Cure han ofert aquest divendres un concert a Londres per celebrar la publicació del seu catorzè àlbum Songs of A Lost World, el primer en 16 anys. La sala Troxy de la capital britànica, d'estil art deco i amb cert aire decadent, ha estat l'escenari escollit per Robert Smith, Simon Gallup, Jason Cooper, Roger O'Donnell i Reeves Gabrels per corroborar la seva tornada a la primera línia de la música. I no han defraudat: tres hores d'espectacle i un repertori de 31 cançons, amb protagonisme per als seus temes més recents, però també recordant alguns dels grans èxits del seu gairebé mig segle de carrera davant d'unes 3.000 persones.
Reflexions sobre el temps i els records
I ha sortit Robert Smith, amb els seus 65 anys, els seus cabells esbojarrats, els seus ulls pintats, demostrant que l'estrella de la seva guitarra Schecter no era l'única que hi havia sobre aquest escenari, perquè la veu del britànic segueix incombustible, conseguint que, per a molts, aquesta nit s'hagi detingut el temps i hagin tornat als seus anys de joventut. La primera part del concert ha servit de carta de presentació de Songs of A Lost World. Els reis del rock gòtic han reproduït, en el mateix ordre, les vuit cançons del seu últim disc, que comparades amb la resta de la seva discografia reafirmen el caire més introspectiu i fosc que The Cure ha pres en aquest àlbum. En aquestes noves creacions, guanyen molta més presència en directe les llargues introduccions musicals, a base de pianos, guitarres i sintetitzadors, mentre un esquinçador Smith confessa a All I Ever Am que ha "perdut" tota la seva vida reflexionant sobre el temps i els records. A End Song es pregunta en quin moment aquell nen que volia menjar-se el món ha envellit tant.
Els reis del rock gòtic han reproduït, en el mateix ordre, les vuit cançons del seu últim disc, que comparades amb la resta de la seva discografia reafirmen el caire més introspectiu i fosc que The Cure ha pres en aquest àlbum
Després d'un breu intermedi, The Cure ha tornat a l'escenari i el públic londinenc ha embogit a l'escoltar els acords de Plainsong, Lovesong o High. Decodificant les seves lletres amb perspectiva, sorprèn que ja el 1989 les seves cançons parlessin de la vellesa. La part final ha estat, en part, un homenatge a Seventeen Seconds, el seu segon disc d'estudi (1980), que complirà 45 anys el 2025. No han faltat, com no podia ser de cap altra manera, l'himne postpunk A Forest, com, sent divendres, tampoc no podien saltar-se aquesta oda a l'amor més feliç que és Friday, I'm In Love. The Cure s'han acomiadat amb un altre incunable de la seva discografia com Boys Don't Cry. Els nois no ploren, però Smith, abans de marxar, ha restat uns segons immòbil a l'escenari, mirant el seu públic, mans al pit, com a subjectant un cor que havia d'estar bategant massa ràpid per la suma d'emocions. "Gràcies. Ens veiem aviat", ha estat l'escarit, però sentit missatge que ha llançat abans de desaparèixer.