The Curse, estrenada a la plataforma SkyShowtime, és el resultat d’una curiosa suma de talents. Darrere i davant la càmera hi ha Nathan Fielder, creador de Los ensayos i partidari de l’humor absurd amb lectures sociològiques, i Ben Safdie, coautor de Diamantes en bruto i una de les veus més prometedores del cinema independent actual. De coprotagonista, ni més ni menys que la immensa Emma Stone, que gràcies a aquesta sèrie i la magnífica Poor Things va guanyar dos Globus d’Or en una mateixa gala.
Una radiografia de la imbecil·litat
Sabíem que The Curse no podia ser una sèrie convencional i així ha estat: és un dels productes més estranys i inclassificables que hem vist darrerament. I la millor manera de resumir-lo és amb les sensacions contradictòries que va deixant a mesura que avança. Com a sàtira social, com a mirada transgressora a la mala consciència dels hipsters i diagnòstic ferotge d’una era basada en la frivolitat i les aparences, és funcional. Ara bé, mentre construeix el seu relat també es torna una experiència desigual, a vegades profundament irritant i pretensiosa, ratllant la presa de pèl que pretén denunciar. Per descomptat que és preferible emprenyar-se amb una obra audiovisual que no que aquesta generi apatia o indiferència, però el viatge no és per a tots els paladars. El millor que es pot fer, doncs, és prendre-se-la com una radiografia de la imbecil·litat i una bona oportunitat per veure patir un grup de personatges detestables.
Una radiografia de la imbecil·litat i una bona oportunitat per veure patir un grup de personatges detestables
The Curse és la història de Whitney i Asher, un matrimoni relativament recent que vol tirar endavant el seu negoci d’habitatge sostenible a Nou Mèxic. Per convèncer els seus clients potencials, accepten la proposta d’un productor de reality shows de protagonitzar el seu propi programa televisiu mostrant les bondats de la seva feina. El problema és que, a banda de la discutible moralitat del seu projecte, són gent amb seriosos problemes relacionals, tant en relació amb els altres com amb ells mateixos. Un bon dia Asher vol obtenir un moment de qualitat televisiva donant diners a una rodamon, però com que es nega a lliurar-li un bitllet de 100 dòlars (una escena impagable, per cert), la nena li llança una maledicció. És així com Asher i el seu marit es convencen que, efectivament, una llosa sobrenatural provoca que tots els vagi malament.
Fielder i Safdie aborden un material tan singular apel·lant a l'estil cinematogràfic dels anys 70 i les formes narratives de la comèdia negra de cineastes com Robert Altman o Hal Ashby. No els arriben a la sola de la sabata, però ho intenten
Fielder i Safdie aborden un material tan singular apel·lant a l'estil cinematogràfic dels anys 70 i les formes narratives de la comèdia negra de cineastes com Robert Altman o Hal Ashby. No els arriben a la sola de la sabata, però ho intenten. Ara bé, amb totes les seves disfuncions, The Curse es mostra afortunada a l’hora de generar incomoditat a través d’uns personatges que busquen desesperadament, sense fortuna, comportar-se com a éssers humans. Quan es deixa de discursos una mica obvis, es torna un eloqüent retrat de la mesquinesa, de l’oportunisme i dels simulacres de felicitat. Ho demostra, per exemple, a la majoria de les seqüències íntimes de la parella protagonista, que aconsegueixen allò tan difícil, i a alhora de tan agraït, que no vulguis mirar, però no puguis deixar de fer-ho. I té, per descomptat, la gran Stone, que justifica per si sola l’existència de la sèrie.