The last of us, el videojoc, és una obra mestra del seu format per molts motius. És una enlluernadora immersió en un futur postapocalíptic, sap fer un pas endavant en els clixés més enquistats del gènere (aquests zombis que ja són pertorbadors pel so que emeten) i furga en l’evidència que la fi del món trauria el pitjor de nosaltres mateixos. Però el que realment l’erigeix en una joia és la seva narrativa. Els seus responsables trenquen amb la sensació d’estar davant d’una simple superació de pantalles per convertir l’avenç dels personatges en una construcció dramàtica rica en ambivalències i matisos. Ellie i Joel generen tanta empatia com dubtes raonables; pateixes per ells mentre qüestiones algunes de les seves decisions. Portar el comandament no et fa necessàriament amables les seves accions, de la mateixa manera que els zombis no són mai el veritable enemic. The last of us, la sèrie, preserva aquesta essència perquè treballa el relat amb idèntic rigor dramàtic.

El d’Ellie i Joel és un viatge cap als racons més obscurs de l’instint de supervivència, cap a un xoc de legitimitats en què mai pots donar res per sobreentès i cap a la gestió emocional de les absències

The last of us

Viatge als racons més obscurs

El d’Ellie i Joel és un viatge cap als racons més obscurs de l’instint de supervivència, cap a un xoc de legitimitats en què mai pots donar res per sobreentès i cap a la gestió emocional de les absències. Tota situació crea un marge per a l’ambigüitat, perquè els protagonistes no són mai de traç simple i el món que travessen no és com voldríem que fos. Per això la sèrie aconsegueix superar altres mostres del gènere en tots i cadascun dels seus fronts. El primer de tots ells, que trenca amb la maledicció del bon pilot: aquí la cosa va guanyant intensitat i el primer episodi t’acaba semblant el menys interessant de la funció.

The last of us, que s’allargarà durant nou setmanes a HBO Max, respecta els fonaments del videojoc però no es limita a ser-ne una excel·lent il·lustració

The last of us, que s’allargarà durant nou setmanes a HBO Max, respecta els fonaments del videojoc però no es limita a ser-ne una excel·lent il·lustració. Sí que en recupera algunes idees visuals i els trets principals dels personatges, però els creadors Craig Mazin i Neil Druckmann (quina gran idea, la presència de l’artífex del joc a la seva traducció televisiva) saben estendre el seu univers i portar-lo a d’altres terrenys. Això es palpa, per exemple, en alguns secundaris, que es tornen més sòlids i permeten ampliar els conflictes dramàtics; en la mitologia zombi, que a la sèrie està millor tractada i aporta més profunditat a l’origen de la pandèmia; o als mateixos esclats de violència, que estan més dosificats i resulten encara més catàrtics.

Transcendint les etiquetes

Per altra banda, Ellie i Joel tampoc no són simples versions en imatge del real dels seus icònics referents. A més de comptar amb un aprofundiment superior a les seves motivacions, a la sèrie els personatges surten clarament beneficiats de tindre dos actors, Bella Ramsey i Pedro Pascal, que els reinventen de manera brillant. Especialment en el cas d’ella: si bé té ressons de l’Ellie del videojoc, sens dubte un dels grans personatges moderns del format, la interpretació de Ramsey dinamita totes les expectatives i la dota d’una ànima pròpia. Si el The last of us original és un antídot contra els prejudicis envers els videojocs, la sèrie és la perfecta recomanació per als que en teoria rebutgen qualsevol història que inclogui un zombi. En ambdós casos pel mateix motiu, perquè Ellie i Joel transcendeixen les etiquetes i representen a la perfecció les veritats que ens costa mirar de cara. Estem davant la primera gran sèrie de 2023 i, també, la millor adaptació que s’ha fet mai d’un videojoc.