A la majoria van fer-nos el següent experiment al laboratori de l'institut, a mans del típic professor de ciències amb pinta de guanyar-se un sobresou sintetitzant metamfetamina. Per tal de visualitzar les línies de força d'un camp magnètic, s'empolvoren llimadures de ferro sobre un paper sota el qual es col·loca un imant, i aviat veurem com els encenalls es reorganitzen dibuixant línies en direcció als seus pols d’atracció. Doncs bé, una cosa similar podria haver observat ahir (avui tornarà a repetir-se) algun tipus de ser superior gegant que jugués a col·locar un gran imant de ferradura (marca Acme) sobre el mapa de la ciutat de Barcelona (més concretament, a l’escenari de la sala Paral·lel 62), substituint els encenalls de ferro per la selecta legió de fans que al llarg de la seva dilatada carrera han aconseguit forjar els Magnetic Fields. Qualsevol seguidor d’aquesta banda que, en hores vespertines, agafés qualsevol tipus de transport públic, caminés sota la pluja o pul·lulés pels bars que envolten la sala de concerts municipal, podia reconèixer als seus congèneres arribats de tots els racons del món (des d'anglesos afartant-se a paella i gerres de cervesa a El Rincón del Artista minuts abans que comencés l'esdeveniment a albacetenys amb samarretes de la banda o la flor i nata del mon editorial, musical i faranduler aborigen). I és que la capital catalana és una de les nou afortunades ciutats que han estat triades (en el seu pas entre Londres i Viena) per a acollir la celebració del llançament del 69 Love Songs, el triple disc que ara fa 25 anys va instal·lar a l’Stephen Merritt i els seus a l'Olimp del bon pop.
Si d'una sola cosa estava destinat a patir —per dir-ho d'alguna manera— aquest concert, era d'una absoluta falta de sorpreses
Promeses d'eternitat
Un cop imantat el públic fins a la sala (gairebé plena, fins i tot les dues graderies de dalt), la festa va començar amb puntualitat bostoniana. De fet, si d'una sola cosa estava destinat a patir —per dir-ho d'alguna manera— aquest concert, era d'una absoluta falta de sorpreses: com si es tractés d'un programa operístic, el grup tocaria les 69 cançons d'amor que conformen aquest àlbum conceptual, una a una, seguint estrictament l'ordre del disc, repartides meitat i meitat (o gairebé) entre les dues dates programades (ahir dia 4 i avui 5), començant per Absolutely Cuckoo fins a Parades Go By; després, pausa de vint minuts i tornar a l’escenari per seguir amb Boa Constrictor i terminar el show de manera apoteòsica amb Promises of Eternity. I aquest vespre, seguint la mateixa estructura, tocaran les 34 cançons restants. Per a un cronista de concerts, acostumat a haver de reconèixer i caçar al vol el setlist i anar apuntant totes les cançons a les notes del mòbil per després redactar l’article, el concert no presentava cap repte. El fan que assistís de civil, no viuria el concert amb l'angoixa de si tocaran aquesta o aquella altra cançó que li dispara el lacrimal, ni podria reclamar cap bis. El guió estava escrit. En una altra època potser m'hauria semblat conservador, però ahir, què volen que els digui, va semblar-me reconfortant.
Amb una posa i una actitud una mica Eugenio, Merritt va començar fent acudits amb la seva veu de baríton que tots vam rebre amb riallades, els pilléssim o no
El cada cop més gran (en tots els sentits) Stephen Merritt va prendre posicions a un costat de l’escenari vestit amb una gorra i una samarreta dels Residents, amb una tassa de te o cafè a la mà que dubto que contingués te o cafè. Amb una posa i una actitud una mica Eugenio, va començar fent acudits amb la seva veu de baríton que tots vam rebre amb riallades, els pilléssim o no. I després, el geni que al llarg de més de tres dècades s'ha amagat rere noms com Future Bible Heroes, The 6ths, The Gothic Archies o The Magnetic Fields, el seu projecte principal, acompanyat pels seus no menys talentosos companys de banda (Claudia Gonson es troba a faltar, Sam Davol va brillar amb llum pròpia i Anthony Kaczynski, el guitarrista que substitueix a John Woo, va arribar fins i tot a robar-li, amb permís, el protagonisme a Merrit interpretant en solitari dues o tres cançons, entre elles Promises of Eternity, la cirereta de la nit) van començar a desgranar les perfectes peces de pop atemporal, amanides amb textos àcids i intel·ligents que parlen d’amor amb i sense sentimentalismes exacerbats, que van encimbellar-los ja fa (què vells que som) un quart de segle. Quines cançons destacaria aquest cronista? I Don’t Believe in the Sun, All My Little Words, I Don’t Want to Get Over You, Come Back From San Francisco, The Luckiest Guy on the Lower East Side, Let’s Pretend We’re Bunny Rabbits, If You Don’y Cry… però això no té mèrit per part meva, perquè aquestes ja són les que més m'agraden del disc. Un disc amb 69 cançons bones no, el següent del següent. I això sí que té mèrit. O Merritt.