De sèries sobre periodistes ja en tenim unes quantes, però de bones, no tantes. La mítica Lou Grant va establir un cànon difícil de superar, i la majoria de les que han vingut després han comès l’error de sublimar l’ofici o bé refiar-ho tot als grans discursos, amb la contradictòria The Newsroom al capdavant. Per això quan n’arriba una de nova tendeixes a desconfiar, perquè tems trobar-t’hi l’enèsima visió enaltida i faltada de matisos en què els personatges es comporten com si la seva veritat fos única i inabastable. No és el cas, afortunadament, de la sèrie australiana The Newsreader, que amb només sis episodis es corona com una de les millors ficcions sobre periodisme dels darrers anys.
Situada als anys 80, se centra en els conflictes diaris dels treballadors d’una cadena televisiva que miren de superar els eterns sostres professionals d’aquesta feina. L’estructura de cada capítol és tan senzilla com arriscada: partint d’un cas real que va sacsejar l’ofici durant aquella dècada, la història s’endinsa en les conseqüències que cada crònica té en la vida personal i laboral dels protagonistes. I tot plegat amb una encertadíssima recreació estètica, un ritme que mai decau malgrat entretenir-se en els detalls, i una extraordinària capacitat per parlar de temes pretèrits que s’erigeixen en la perfecta metàfora del món actual.
The Newsreader, doncs, brilla en uns quants fronts. Pel que fa a la seva radiografia del periodisme, fa una magnífica incursió en els conflictes sobre l’enfocament d’una notícia, les seves repercussions morals i la necessitat de distanciar-se d’una realitat per poder informar-ne amb rigor. Parla de compromís, de personalismes, de corporativismes i de responsabilitat. De la duresa de difondre informacions amb les que no estàs d’acord i de la contenció de les emocions davant d’una tragèdia. La sèrie aconsegueix que cada debat, sigui íntim o col·lectiu, interpel·li l’espectador, a qui es donen prou eines com perquè se senti part de les conclusions. Pel que fa a l’estudi de personatges i el seu rol dins els abismes de la professió, la sèrie encara excel·leix més: la seva aproximació a temes com el paper de la dona, el xoc generacional o les tensions jeràrquiques està treballada amb tanta cura que aconsegueix harmonitzar-se amb les trames sense que siguis del tot conscient que et parla d’un altre temps i un altre lloc.
Al final, el gran mèrit de la sèrie és que et fa adonar que els conflictes del periodisme de fa més de tres dècades són exactament els mateixos que els actuals. S’expressa a partir de les crisis i disjuntives d’uns personatges que es fan molt creïbles gràcies a la feina de tots els intèrprets, i molt especialment Anna Torv. Tradicionalment, el periodisme ha parlat molt d’ell mateix però es presta poc a transformar-se, i la sèrie s’endinsa en aquells elements que enquisten els vells debats. Per això resulta tan eloqüent, tan rodona i tan recomanable.