Imagineu-vos que una empresa ha trobat la manera de determinar quina és la teva mitja taronja. N’hi ha prou amb una mostra del teu ADN. Una vegada fet el match, només es tracta de buscar la persona en una gran base de dades i posar-s’hi en contacte per començar la resta de la vostra vida. Però, realment ho faríem? D’acord que ens estalviaria molts patiments i ens permetria saber si realment hi ha algú allà fora per a nosaltres, però en el fons també renunciaríem a l’assaig i error, a la possibilitat de decidir lliurement si ens equivoquem o no. Aquest és el debat sobre el que se sustenta The One, una sèrie britànica de Netflix que té aires de Black Mirror però, potser per la voluntat d’allargar-se vuit episodis, acaba desdibuixant molt el seu atractiu punt de partida.
The One, a Netflix
Dit sigui d’entrada que és un thriller funcional i entretingut, sap dosificar la majoria dels seus girs (tot i que alguns són molt predictibles) i té algun apunt prou malèvol sobre l’obsessió col·lectiva per refiar-ho tot al món virtual. Però no deixa de ser decebedor que els seus responsables desaprofitin tantes idees prometedores a benefici d’algunes trames (com la que té a veure amb una policia i la seva match de Barcelona) que cauen en clixés fins i tot ruboritzants. Però, i per això no es pot menystenir del tot, qualsevol producte audiovisual que et genera preguntes és benvingut, i és cert que aquest et porta sistemàticament a plantejar-te què faries tu en el lloc dels personatges.
La trama de Rebecca Webb
The One té vocació de sèrie coral. Se’ns presenten un grapat de personatges que acaben confluint d’una manera directa o indirecta; en alguns casos, aquest vincle està ben trobat, perquè respon al seu discurs sobre fins a quin punt hem empetitit el món amb les xarxes socials, però en d’altres has de fer un esforç per creure’t el que et volen vendre. Totes aquestes històries tenen el seu propi to i pretenen representar una posició envers el debat moral que es planteja a la sèrie.
Una de les més interessants és la de la noia que, insegura davant dels sentiments reals del seu xicot, li fa la prova d’amagat i descobreix que ella no és la seva mitja taronja. I pitjor encara, s’acaba fent amiga de la noia que sí està destinada a estar amb ell. És una de les trames més suggestives, perquè està plena de (tenses) situacions que apel·len a l’essència del que hauria d’haver estat la sèrie. També resulta addictiu el personatge Rebecca Webb, la creadora de l’empresa que ha creat el test. La seva enganyosa intimitat està ben dibuixada perquè el guió presta molta atenció al detall, però sobretot perquè es nota que l’actriu que l’interpreta, Hannah Ware, s’ho passa pipa dotant-la d’ambigüitat. Però a la sèrie li falta ànima, i ho notes perquè quan arribes al final no hi ha sensació de catarsi, ni t’acaben important prou algunes desgràcies. Ara bé, com a mínim pel camí ens deixa unes reflexions força pertinents sobre el món que ens està quedant.