A molts artistes els agrada omplir-se la boca amb allò que han canviat les normes de la indústria musical. Es podria dir que, quan això succeeix, ens trobem davant d’un egotrip, un esclat de narcisisme incontrolat o una petita mentida que evidencia grans inseguretats. Però, en contades ocasions —quasi tan poques com cops neva a Barcelona—, algú no només ho aconsegueix de debò, sinó que ni tan sols necessita penjar-se aquesta medalla per continuar creixent.
Aquest és el cas de The Tyets (Oriol de Ramon i Xavier Coca). Els de Mataró van ser, el 2023, el primer grup en català a superar el milió d’oients mensuals a Spotify amb el seu disc Èpic Solete. Un èxit sense precedents a la indústria catalana que es va gestar a base de ritmes urbans i balls de sempre (tota sardana és benvinguda si sona a Coti x Coti). Ara fan un pas més enllà i llancen Cafè pels més cafeteros, amb el qual s’acosten a patrons tropicals i a una elevació EDM per guarnir de nou totes les festes que s’acosten aquest estiu.
Un cafè intens
Sense vestir de pastel, però amb la seguretat de mostrar al món un treball que ells veuen rodó, parlem amb els tiets més sol·licitats del país. Cafè pels més cafeteros és intens, però abans que res, és inevitable preguntar com ha estat la ressaca d’un moment tan important per a la història de la música en català. Oriol: “El moment va ser bastant aclaparador. I, com amb tota la vida, te n'adones quan ho veus en perspectiva. Ara que hem tret aquest segon àlbum, hòstia, mires enrere i veus que la cosa es va fer molt grossa.” Xavier: “Havíem tret un superàlbum i havíem trencat una mica els esquemes, però sabíem que havíem de continuar fent les coses com les havíem estat fent fins ara, i estem supercontents amb el resultat.” Des d’aquell llançament han passat més de 150 concerts i gairebé dos anys de gira, en què el seu nou àlbum s’ha anat construint a poc a poc. Oriol: “Des del dia que vam treure Èpic Solete ja vam començar a fer cançons noves, encarades ja a un nou àlbum. No hem tingut aquell moment de parar i dir: ‘Vinga, cinc mesos per fer un àlbum tranquil·lament’, sinó que ha sigut entre concert i concert.” Xavier: “Ha sigut divertit, perquè el moment a l’estudi sempre és molt més íntim, molt més tranquil per produir o compondre. En canvi, ho hem combinat amb el frenetisme d’anar-nos-en de concert i estar davant de milers de persones. Ha sigut un disc fet a cavall entre la furgoneta i l'estudi.”
Havíem tret un superàlbum i havíem trencat una mica els esquemes, però sabíem que havíem de continuar fent les coses com les havíem estat fent fins ara
Comenten que aquesta sortida del confort del seu estudi era pràcticament una necessitat per continuar creixent. Tot i tenir sempre el cor posat al Maresme, els seus camins els han portat a treballar d’Astúries a Miami. Xavier: “En certa manera, ens vam desbloquejar una mica, perquè estàvem en un procés on produíem molt nosaltres, llavors les coses que fèiem eren molt semblants a allò que havíem estat fent.” Oriol: “Necessitàvem canviar d’aires, i en tornar, tot va començar a agafar forma.” Xavier: “Hem fet potser 40 cançons: entre maquetes, esborranys, idees... De tot aquest desdibuix de coses, a finals de maig de l'any passat, vam veure que ja teníem alguna cosa rodoneta i només calia trobar-li una estètica.” Inevitablement, després d’escoltar les seves lletres on defensen constantment les virtuts de casa, un no pot evitar preguntar-se: per què Miami? “Ens va sortir l'oportunitat d’anar-hi perquè teníem uns vols gratis. Vam dir: per anar-nos-en de vacances als EUA, anem a la meca del reggaeton i de la música llatina, que és Miami, on hi ha tots els productors que realment escoltem. I va ser guai perquè vam trobar un productor català, en Kastelo, amb qui vam fer un match brutal. Trobar-se un català allà amb qui pots parlar català a l’estudi i amb qui realment t’entens va ser tota una experiència. Va ser divertit. De fet, vam compondre Cafè pels més cafeteros i d’allà ja va sortir tota aquesta estètica de neons i colors pastel.”
D’aquí en va néixer un àlbum on, a part dels patrons urbans, també destaca una clara inclinació per l’electrònica. Xavier: “Jo consumeixo més electrònica, i quan va aparèixer Fred Again.. a les nostres vides, ho vaig flipar. Va ser un espectacle. I pensàvem: molaria trobar alguna cosa més electrònica, buscar sons una mica diferents. Mantenim l’essència, però en lloc d’un patró de bombo a negres, hi ha un hi-hat al dos. A més, en Kastelo és el rei de l’electrònica. Ens va ensenyar molts truquitos d’allò que no t’adones, però fa que la cançó camini.” El que sí que s’ha perdut pel camí és el reggaeton. Xavier: “No ha estat buscat, eh? Però estàvem una mica cansats del ritme als directes. Els reggaetons queden molt lents, són més bailongos que de saltar. Teníem ganes també de fer una mica de borrón y cuenta nueva.” A canvi, han incorporat guitarres més indie-pop amb A fora plou. “És una cosa que no s’havia vist als nostres bolos. Potser és premonitori. D’aquí uns anys serem més grans, potser ja haurem d’anar més calmats. Potser ens convertim en els nous Sidonie, qui sap.”
The Tyets evolucionen, la seva música també
Apunten que l’essència es manté, sobretot en les lletres, però la gent que s’ha sumat a la producció ha fet anar un pas més enllà les seves tècniques. I no només han sumat gent als controls, sinó també a les veus. Una de les grans sorpreses del disc és l’aparició del rei de l’electrolatino, Juan Magán. “Era un somni que ja feia anys que dèiem que ens agradaria fer un tema amb Juan Magán. Un petonet va ser la primera que vam compondre. Vam fer un electrolatino que copia una mica l’estètica sonora d’acordions, de sintetitzadors i de bombo a negres.” Aconseguir que el de Badalona s’hi sumés va ser tan fàcil com enviar-li un missatge per Instagram. “Després ens vam donar els whats, ens va enviar els stems i fet. Va ser molt orgànic. El seu fill ja ens escoltava i ell ens devia conèixer pel remix de Coti x Coti.” “Ens passa molt això. També amb Estopa, que ens els vam creuar un dia i ens van dir ‘Oh, mi hijo os escucha, no sé qué...’. I amb Els Amics de les Arts, igual. Entrem a les cases pels petits, i després fan veure que són els fills, però ells també ens escolten.” Riuen satisfets, com qui ha aconseguit colar el major cavall de Troia als seus ídols. Però no només compten amb la presència de figures consolidades, sinó que també funcionen com a padrins de la nova escena, portant a Chiara Oliver i a dani6ix & IZZKID. “Seguim una mica la línia d’Èpic Solete. Vam aconseguir que tota la gent que hi va participar després fes la seva carrera i pugés a saco. És el mateix que van fer en el seu moment amb nosaltres Els Amics de les Arts o La Fúmiga.” “La Chiara la vam veure a OT i ens va flipar la seva energia. A l’estudi vam al·lucinar de com treballa. I amb en Dani i en Pau també. Són dos tios que vam descobrir fa un any i poc, i tenen molt de rotllo. Sushi Poke va ser l’última cançó que va entrar al disc.”
Aquest disc està partit en dues parts: una per ballar molt, i una per plorar molt i sentir molt endins
Amb tot, creen una gran festa on hi ha moments per a tot: des de la disbauxa fins al record dels amics que ja no hi són tant, passant per un univers musical que se salpica de Drake o afrobeat i beu de la nostàlgia passada i futura. “Crec que la nostàlgia és una de les nostres grans virtuts. Això també fa que la gent s’hi enganxi. T’estem parlant d’una festa major inventada, i el teu cap ja està a la Festa Major d’Arenys del 2019, on vas tenir una experiència brutal. Jo crec que és això el que et connecta amb les nostres lletres: nosaltres no som molt poètics, ni filosòfics, ni retòrics, ni amb metàfores. Som tot el contrari: ultraliterals, molt descriptius i parlem de coses que poden passar a qualsevol.” Però si una cosa volen deixar clara amb aquest disc és l’ambició d’anar un pas més enllà. “Jo crec que això s’ha de ballar, s’ha de veure en directe. Hi haurà inserts de temes noventeros i dels vuitanta, per exemple algun riff de Pink Floyd i algunes cosetes que anem colant on l’harmonia ens ho deixa fer.”
Al llarg del disc trobem referències directes a Drake i el seu Kiki, do you love me? viral a TikTok o als adlibs de Rema.
“I hi ha molts easter eggs que encara no s’han descobert.” El més important per ells és donar-li temps d’escolta. “Aquest disc està partit en dues parts: una per ballar molt, i una per plorar molt i sentir molt endins. Està bé obrir mires, escoltar-lo dos o tres cops per poder-hi connectar i entendre’l bé. Al final, nosaltres fem cançons per passar-nos-ho bé, i és el que volem continuar fent molts anys. Tot i així, també estem canviant i no volem fer sempre el mateix. Comparar-ho amb Èpic Solete és caure en la trampa fàcil: és poc intel·ligent. Al final nosaltres evolucionem, i també ho fa la nostra música.”