The Walking Dead s’arrossega per la televisió igual que un dels morts vivents que han fet la vida impossible als seus protagonistes al llarg d’onze anys. Encara no està morta del tot, perquè la Fox estrena avui la segona part de la darrera temporada, que en tindrà una tercera, però tampoc està gaire viva si ens fixem en la caiguda en picat de les audiències i en la poca repercussió mediàtica. D’alguna manera, la sèrie és com un avi que camina entre joves a qui ja ningú no li fa cas, perquè les noves generacions de sèries funcionen d’una altra manera i gairebé no queden ficcions extenses de temporades tan llargues. Ara el ritme és frenètic, i The Walking Dead ja és massa gran.
Allargar per interessos econòmics
Que la sèrie creada per Frank Darabont hauria hagut de morir ja fa anys és una evidència als ulls de tothom. A la cinquena temporada, la sèrie arribava als 17 milions d’espectadors a la cadena per cable. L’estrena de la darrera en va tenir 3,2. I, si bé és cert que el creixement de les plataformes no ajuda, no deixa de ser una diferència abismal a la que s’ha arribat de mica en mica per no voler acabar abans.
Darrere d’aquesta decisió, evidentment, s’hi amaguen interessos econòmics. The Walking Dead és una franquícia que s’intenta explotar al màxim gràcies a seu èxit inicial, i ho hem vist amb la creació de spin-offs com Fear the Walking Dead, The Walking Dead: World Beyond o la imminent Tales of the Walking Dead. La pela és la pela, i per això hi ha tantes sèries que fan seqüeles i allarguen la sèrie a més no poder. La casa de papel, per exemple, no necessitava, narrativament, un segon atracament, de qualitat inferior a l’anterior, ni tampoc un spin-off per un personatge gastat com Berlín, però es volia explotar la marca. Ara bé, en aquest cas estem parlant d’una ficció de cinc temporades, i si ja ens sembla massa llarga és perquè alguna cosa ha canviat.
El final d’una època
És precisament Netflix, com a plataforma en streaming més influent, qui ha liderat aquesta nova tendència de fer les sèries més curtes. La majoria de produccions de la plataforma, per molt que funcionin, no passen de les tres temporades (Dark, Narcos, After Life…) i si es converteixen en un fenomen cultural absolut, poden arribar a tenir-ne cinc, com la mateixa La casa de papel o Stranger Things, que anunciava el seu final la setmana passada.
D’excepcions en trobareu unes quantes - The Crown o Peaky Blinders arribaran a tenir-ne sis -, però de minisèries d’una sola temporada, moltíssimes més. Només cal fixar-se en alguns dels fenòmens més aclamats dels darrers dos anys: Gambito de dama, El col·lapse, Antidisiturbios, Normal People, Mare of Easttown, La asistenta o El joc del calamar (que si té una segona temporada serà perquè un èxit així era massa llaminer per no explotar). L’època de les onze temporades de 24 capítols cada una ha arribat al final. Les plataformes volen que l’espectador devori una sèrie i comenci la següent, i aquest ha perdut el costum de dedicar-li molt temps a una sola ficció. El consum s’ha accelerat. I ara s’han acabat les vuit temporades de Homeland, les onze de Shameless o les vuit de Joc de Trons i només queda un mort vivent arrossegant-se en aquest context frenètic, The Walking Dead, que aquest any morirà del tot.