Les vacances i els seus contratemps són un tema recurrent en televisió. Però hi ha dues maneres d’aproximar-s’hi: la que busca furgar en els embolics sentimentals i treure’ns el xafarder vocacional que portem dins (el model The Love Boat, per entendre’ns) i la que aprofita l’avinentesa per mostrar que és quan viatgem i ens relaxem que traiem el pitjor de nosaltres mateixos.
També som falsos
The White Lotus no només pertany a aquest últim apartat, és que directament s’ha convertit en el seu títol més emblemàtic. El seu creador, Mike White, s’ha proposat traslladar cada temporada a un nou escenari i anar canviant de personatges, però, al final, l’objectiu, idèntic en cada cas, és treure les vergonyes d’una sèrie de personatges empresonats per la frivolitat i les aparences que, quan s’han de relacionar amb un entorn exòtic i desconegut, mostren la seva veritable cara. I aquesta, com no podia ser d’una altra manera, és una cara fosca i perversa, o també un glossari de les seves profundes frustracions i debilitats. Les dues primeres temporades van saber posar el dit a la nafra amb històries que tenien denominadors comuns, com la lluita de classes, les relacions tòxiques i les famílies disfuncionals. I la tercera, acabada d'estrenar a Max, arrenca amb la mateixa brillantor i mala bava, presentant-nos una galeria d’individus que, quan arriben a un complex turístic de Tailàndia, ja donen símptomes de ser molt més imbècils i falsos del que ja semblen.
The White Lotus ha assolit la categoria de sèrie a qui només li demanes que exerceixi d’ella mateixa
Si els altres estan pitjor que tu, els teus problemes et semblen menys importants
La tercera de The White Lotus comença forta, amb una sessió de meditació interrompuda per un misteriós esclat de violència. Immediatament després ven les presentacions. Aquí tenim, entre d’altres una família de pares i tres fills que es defineix com a normal, però que incomoden cada vegada que obren la boca; tres amigues de la infantesa en què una d’elles marca el ritme perquè és una estrella televisiva; un matrimoni d’edats descompensades que sembla tenir agendes molt diferents per a la seva estada; i uns treballadors de l’establiment que no poden creure’s el que estan veient. Pot semblar, i és així, que l’estructura i el to són exactament els mateixos que els de les seves predecessores, però The White Lotus ha assolit la categoria de sèrie a qui només li demanes que exerceixi d’ella mateixa. Un cop més, els diàlegs són excel·lents tant per creïbles com per verinosos; les subtileses hi són un art narratiu (només amb els silencis d’un personatge ja crea ml incògnites) i transmet la sensació que les coses es poden torçar en qualsevol moment. És aquesta aurèola d’humor negre i mal ambient que fa que les diferents històries es tornin imprevisibles i altament addictives, fins al punt que l’hora i escaig que duren els capítols arribi a fer-se curta. La sèrie treu suc a una vella màxima: si els altres estan pitjor que tu, els teus problemes et semblen menys importants.