Tot el que vaig aprendre sobre marxisme mirant 'The White Lotus'

Deia Ernesto “Che” Guevara que la mort revolucionària és una realitat, mentre que la victòria és un somni. Bakunin, en canvi, opinava que l'única mort digna de la revolució és aquella que ha estat jutjada i sentenciada. Mao, tanmateix, creia que morir per causes reaccionàries és més lleuger que una ploma. No sabem si el creador de la sèrie The White Lotus, Mike White, coneixia alguna d'aquestes mítiques sentències, però el que sembla evident és que la magnífica ficció d'HBO ambientada en un resort de Hawaii també permet entendre la mort com un alliberament, gairebé com un acte revolucionari sense la necessitat de proclames, banderes o punys alçats.

Uns tant, uns altres tan poc

Que la mort sigui el punt d'inici en una sèrie sobre les vacances paradisíaques d'una colla de blancs rics seria més digne d'un llibre d'Agatha Crhistie que no pas d'una ficció que faria les delícies de Chuck Pahlaniuk, però tanmateix el tret de partida és una mort sense enterraments amb honors d'estat, roses damunt el fèretre ni sindicalistes fent vaga per dir un últim adéu. Una mort que al segon capítol ja gairebé no es recorda. Res és el que sembla, això sí, tampoc que el simpàtic microcosmos de l'hotel The White Lotus, a primera línia de mar i amb tots els luxes possibles, esdevindrà capítol rere capítol una crua i satírica analogia del món real, on la lluita de classes, les diferències econòmiques, l'apropiació cultural i l'imperialisme afloren en cada història, cada diàleg i cada seqüència protagonitzada pels habitants de l'hotel.

Jennifer Coolidge interpreta Tanya, una dona soltera i rica que no ha superat la mort de la seva mare. 

D'una banda, els turistes. De l'altra, els encarregats de treballar per a ells. Tots hem estat en algun moment turistes vacacionals, ni que sigui en una pensió humil de Torredembarra o en un bar casolà de Gósol. Tots, també, hem estat turistes gràcies als diners que havíem guanyat sent treballadors d'algú altre, és a dir, venent la nostra força de treball pel benefici d'algú superior a canvi d'uns quants diners. És la història de la humanitat i és tan antiga com el vent, com antiga és la guerra generada entre aquells qui més tenen i aquells qui pateixen per tenir, es digui esclavisme, feudalisme o capitalisme. A The White Lotus, per exemple, es diu servitud: conserges, cambrers, massatgistes o artistes dedicats únicament a fer realitat els desitjos dels clients de l'hotel, a servir-los dia i nit per tal de complir les seves demandes, renunciant a la vida pròpia per tal de satisfer la vida d’uns clients que són tan pobres que només tenen diners.

El matrimoni de Rachel i Shanne juga el paper sociològic del ying i el yang al llarg dels sis capítols.

D'això tracta realment la sèrie: de posar el focus en la naturalesa humana que ens divideix com a espècie. La paradoxa és que, aquí, els hostes adinerats actuen com els més desesperats de tots, mentre que els treballadors, que són els autènticament desesperats per tirar endavant la seva vida, es dediquen sobretot a oferir-los tot allò que no es pot comprar amb calers: consells, aventures o, sobretot, una altra manera de veure el món. "Algú ha d'arreglar els desastres de les persones importants", exclama amb resignació el director de l'hotel, Armond (Murray Barlett), després que el milionari Shane Patton, malcriat i hereu d'un imperi familiar, li munti un cristo perquè no dorm a la suite més luxosa de l'hotel. Patton acaba dormint a la tan anhelada suite, ja que si alguna cosa deixa clara la sèrie és que els poderosos, amb diners o sense diners pel mig, sempre s'acaben sortint amb la seva.

El conflicte circular

Tots els personatges, tant els clients com els treballadors, viuen una evolució al llarg dels sis capítols. Alguns, lineal, com el mateix Patton. D'altres, circular, com la seva dona, Rachel, una nou-rica que inicialment no accepta el seu rol, però finalment acaba declinant. El mateix passa amb la massatgista Belinda, que sembla estancada en el seu paper de criada dels clients. Uns quants personatges, però, viuen una evolució divergent o, fins i tot, revolucionària: la d'obrir els ulls, adonar-se del conflicte i actuar. Són ells realment els qui doten la trama de múscul ideològic. Per exemple, els qui s'adonen que convertir les danses tribals hawaianes en un producte d'espectacle és insultar la cultura nadiua. També els qui s'adonen que viure amb la butxaca plena, però enganxat al materialisme d'un telèfon mòbil o una videoconsola, és també una forma d'esclavitud amb un mateix, recordant-nos que quan els telèfons estaven subjectes a un cable, els humans érem més lliures. O, sobretot, els qui s'adonen que beure o drogar-se no són trampolins a la llibertat, sinó simples formes d'evadir-se de l'alienació.

Els treballadors de l'hotel rebent els nous clients, minuts abans d'esdevenir els seus serfs. 

Escriure aquest article sense fer espòilers és més difícil que parlar del marxisme sense fer servir paraules denses, gruixudes i tan avorrides com una llesca de pa sense sal, per això el més senzill és tornar a l'escena inicial del primer capítol, que també és l'escena final de l'últim de la sèrie. The White Lotus, com la Història, com la lluita de classes o com la rutina, és cíclica, per això d'aquella mort de la qual se'ns avisa al principi no en sabem res, però sense sospitar-ho, al darrer capítol acabarem sent nosaltres els responsables de valorar si es tracta o no d'una mort revolucionària. És a dir, si la víctima és covardament aixafada pel sistema o bé si, en canvi, mor heroicament després d'haver-se'n alliberat, mostrant-nos així l'enèsim conflicte de dualitats plasmat en aquesta sèrie tan còmica com tràgica. Tan diàfana com densa. Tan passatgera com reflexiva. En definitiva, tan brillant que faria les delícies de Karl Marx, Fredrich Engels o Lenin, però sens dubte també d'Adam Smith, Henry Ford o Friedrich Hayek. Una obra d'art amb múltiples interpretacions és una obra mestra, com va dir Orson Welles, per tant, si la persona encarregada de pagar-te el sou i tu enteneu igual la sèrie, felicitats. Si la persona a qui pagues perquè treballa al teu servei l'entén igual que tu, també felicitats. Si no és així, però, ànims. Ja se sap: com diu La Internacional, tot el món és de guerra un clam.