La nova producció d’HBO és una perversa aproximació a un subgènere tan vell com la mateixa tele: les sèries ambientades durant les vacances. Una revisió amb mala bava d'un estil clàssic, que ha fet de The White Lotus una de les sensacions catòdiques de l'estiu.
Tots els ingredients però un gust diferent
Potser sense ser-ne del tot conscients, la televisió ens ha anat nodrint de representants d’un subgènere que ha anat evolucionant al cap dels anys: les sèries ambientades durant les vacances. Des de la immortal Vacaciones en el mar fins a productes de sobretaula protagonitzats per policies en bicicleta, aquesta tendència ha estat, com passa amb tota ficció, un símptoma del seu temps que s’ha transformat al mateix ritme que ho han fet els contextos socials i polítics. I clar, avui en dia és impensable trobar-se amb un producte que aposti per unes vacances tradicionals i es limiti a esprémer les nostres ganes d’evadir-nos o de viatjar des del sofà.
The White Lotus és la nova producció estrenada per HBO
The White Lotus, estrenada recentment a HBO a raó d’episodi per setmana, n’és un molt bon exemple. Té tots els ingredients de la sèrie estiuenca clàssica: un retrat coral, un escenari paradisíac, embolics amorosos, afanys de superació... però, com la mateixa modernitat, un alè de perversitat i mala bava recorre bona part dels seus porus. Els somriures són postissos, les relacions són aparents i la felicitat és artificial. Per això té tots els números per convertir-se en un dels grans èxits d’aquestes segones vacances pandèmiques, perquè el món que ens ensenya, a través d’apunts malèvols i diàlegs corrosius, s’assembla al nostre. Més i tot del que ens agrada admetre.
Com les petites grans mentides
No és cap casualitat que The White Lotus comenci a l'estil de Big Little Lies, és a dir, amb la presa de consciència d’un cadàver del que en desconeixem la identitat i que acabarà sent un dels motors de la narració. Acte seguit, la sèrie ens presenta un grup de personatges molt heterogeni que, malgrat disposar-se a passar uns dies al paradís, sembla una bomba de rellotgeria. La gràcia de tot plegat és que l’estructura s’assembla a la de moltes altres sèries del mateix estil, però el to i el rumb esmenen aquesta sensació una vegada i una altra. No hi ha ni un sol personatge veritablement empàtic ni una sola situació sense una lectura maliciosa. Apunta contra la família, la lluita de classes, la hipocresia recalcitrant, les teràpies alternatives, els matrimonis precipitats i les tiranies laborals, entre moltes altres coses, i a més es permet el luxe de convertir tan idíl·lic escenari en la singular avantsala d’un malson.
Alexandra Daddario, Connie Britton, Jake Lacy i Murray Bartlett són els protagonistes de The White Lotus
El millor de The White Lotus, doncs, és com agafa diferents estadis d’un relat aparentment lleuger i el va convertint en una immersió en les esquerdes i silencis d’uns individus que mai diuen el que realment pensen. Els mèrits s’han de repartir entre tots els implicats. Per una banda, el seu creador, Mike White, guionista d'School of Rock i director de la molt reivindicable Qué fue de Brad, que té un do per elevar materials que sobre el paper podrien resultar la mar de convencionals. Per l’altra, el seu extens i eficaç repartiment, amb Alexandra Daddario, Connie Britton, Jake Lacy i Murray Bartlett (el seu personatge mereixeria una sèrie a part, fins i tot) al capdavant.