Ho explica Roger Daltrey a les seves memòries: una nit d’estiu de 1964 Townshend, Entwistle, Moon i ell (sota el nom The High Numbers) fan un concert de rhythm and blues al seu local habitual, el Railway Tavern, al londinenc barri de Harrow. El Tavern és un local petit, sorollós i ple de fum on els mods i les modettes acudeixen a patolls per suar modelets i moure el cos i la mandíbula a ritme amfetamínic. Llavors, un aventurer i ajudant de direcció entra al local fascinat pel munt de Lambrettas apilades a fora. Aquest paio amb pinta d'oficial de l'exèrcit folrat de pasta, que es presenta com a Kit Lambert, es guanya ràpidament a la concurrència convidant-los a tots a cubates només arribar. Després, es dirigeix als músics per a dir-los que ell i el seu soci Chris Stamp estan rodant un documental sobre l’escena mod, i que ells són la millor puta banda que han vist mai: "Volem fer una pel·lícula sobre vosaltres. Us convido a una altra copa?"
El rodatge d'aquella pel·li no va arribar a bon port —les cintes es van perdre durant més de quaranta anys, fins que fa poc van fer-se públics alguns minuts del metratge—, però aquell dia es recordarà com la data de naixement de The Who tal com els coneixem: Lambert i Stamp, després de filmar-los, es van convertir en els seus mànagers i amb ells van aconseguir escriure en lletres majúscules la història del rock. Gairebé 60 anys després, The Who van debutar ahir a Barcelona. Això sí, amb més clapes entre les graderies que a les coronetes de la parròquia assistent i sense escúters a la porta del Palau Sant Jordi.
Daltrey va jugar amb el micròfon i va esgargamellar-se, i el seu encomiable raig de veu va despentinar les primeres files d’un públic cada cop més gran i entregat
Desempolsant les Lambrettas
“És una vergonya!”, em diu un Flowers empipat per la falta de públic a qui em trobo només passar la porta d’accés. I és que la banda britànica va sobrevalorar, un cop més —com aquell estiu del 2006 que van haver de cancel·lar per falta d’entrades venudes—, el seu poder de convocatòria en una ciutat on qui pot pagar l’elevadíssim cost de les entrades, si és un vell rocker, en el millor dels casos acostuma a ser un titafreda fan de Bruce Springsteen.
Simon Townsend va ser l’encarregat de rebre, guitarra al rest, a les cadires buides del palau amb el seu repertori acústic. A les 21.30 h clavades, amb puntualitat britànica, els mites vivents Pete Townsend i Roger Daltrey (78 i 79 anys respectivament) van pujar a l’escenari acompanyats d’una banda a la qual destaca (a més de l’esmentat germà petit d’en Pete a les cordes) Zak Starkey (el fill de Ringo Starr) a les baquetes, acompanyats dels membres de l’imponent l’Orquestra Simfònica del Vallés.
The Who van desempolsar les Lambrettas per a tornar a les desencantades platges de Brighton amb The Real Me, I'm One, 5:15 i The Rock
A partir de llavors, Daltrey va jugar amb el micròfon i va esgargamellar-se, i el seu encomiable raig de veu va despentinar les primeres files d’un públic cada cop més gran —65% de la seva capacitat?— i més entregat, mentre Townshend feia algun dels seus emblemàtics molinets esquinçant la guitarra com si jugués a les bitlles. Starkey va bastonejar la guitarra com un digne successor de Keith Moon, i el so dels rockers va aconseguir amalgamar-se amb les pelldegallinesques seccions de corda i vents de la simfònica vallesana. Van desgranar alguns dels seus grans èxits (Amazing Journey, Pinball Weezard, The Seeker...) tirant —com s’esperava— de Tommy i Quadrophenia, oblidant olímpicament totes les cançons de My Generation, A Quick One i The Who Sell Out. Això sí, després de donar-li un descans a l’orquestra (aprofitat per concatenar I Can See For Miles, Won't Get Fooled Again, Substitute i You Better You Bet), The Who van desempolsar les Lambrettas per a tornar a les desencantades platges de Brighton amb The Real Me, I'm One, 5:15 y The Rock.
I per acabar Baba O'Riley, del Who’s Next, va posar la cirereta d’una nit històrica a la qual el grup que ha pilotat la música rock durant mig segle —del punk al revival mod, passant pel rock progressiu i l'òpera rock— va saldar un deute històric amb Barcelona. El que no està tan clar és si la capital catalana va saldar-lo amb ells. Ni van regalar cap bis ni van trencar els instruments a l’escenari. Ni ells ni cap dels membres de l’Orquestra Simfònica del Vallès, estalviant-se el que hauria pogut ser un final realment memorable només fantasiejat per aquest cronista.