Abans de res cal aclarir que This Town, la nova sèrie de l’Steven Knight (el creador de Peaky Blinders i SAS: Rogue Heroes, entre altres) que Movistar Plus+ acaba d'estrenar, no és una sèrie sobre l'era 2 Tone sinó una sèrie ambientada a l'era 2 Tone. O potser s'ha d'aclarir primer, per a qui s’acabi de caure de la figuera, què coi és l'era 2 Tone. En la racial i socialment tatcheritzada Anglaterra de finals dels 70 i principis dels 80, i més concretament a les West Midlands, a ciutats allunyades de la mar i en procés de desindustrialització com Coventry i Birmingham, va tenir lloc un revivalisme del blue beat, l’ska jamaicà fet a l'illa plujosa, coincidint amb el sorgiment del punk i la new wave, dels quals va adoptar-ne molts trets.
Que ningú surti corrents, la trama està concebuda per a un públic genèric
Ho van abanderar grups com The Specials, Madness, The Beat, The Selecter o Bad Manners, tots ells al voltant de 2 Tone Records, la discogràfica fundada per Jerry Dammers, l’esdentegat teclista dels Specials. El segell va adoptar el símbol dels quadres blancs i negres, com un tauler d'escacs, en al·lusió al fet multiracial del moviment, i una mascota-logotip anomenada Walt Jabsco, inspirada en la imatge de Peter Tosh a la portada de l'àlbum The Wailing Wailers, que encarnava l'estètica rude boy (barret pork pie, ulleres de sol, trajo negre de tres botons, corbata estreta, loafers amb mitjó blanc i ball skatalític). Doncs bé. Admeto que m'he tret una mica la xorra i que potser no necessitaven saber aquests últims detalls, ja que, com he començat dient, la sèrie només està ambientada en aquest marc social i històric, sense explicar-lo ni recrear-se més enllà d’allò l'estètic. Que ningú surti corrents, la trama està concebuda per a un públic genèric (si bé els adeptes a aquesta roba, més que no pas a aquest so, que s'escolta ben poc, la gaudiran amb més fruïció).
Ciutat fantasma
Puntualitzat tot això, tornem a començar: Anglaterra profunda, principis dels 80. La desocupació puja, les persianes baixen, grups armats de l'IRA amenacen el govern, als aturats els hi surten teranyines als colzes de tant acodar-se a la barra del pub, les mandatàries de ferro menystenen a la classe treballadora i els carrers cremen al ritme de Ghost Town (és de suposar que el títol de la sèrie ve d'una picada d'ullet a aquesta cançó). En aquest agre context comunitari, un grup de joves abraça una subcultura, es refugia en la música i forma una banda per a intentar redimir-se (i redimir de pas a les seves desestructurades famílies) i escapar del gens falaguer futur que els hi espera en els seus barris. Un brou col·lectiu que l’Steven Knight, tot un brummie boy, coneix molt bé, perquè va ser-hi allà i ha sabut recrear estèticament aquell ambient amb mestratge. I del que ofereix la sèrie, l'art és el que més solaç li ha proporcionat al sotasignat, el contemplar el ventall de subcultures del lloc i el moment perfectament caracteritzades: skinheads i skingirls compartint espais de socialització (no sense algun conflicte) amb rudies, casuals i Zulu Warriors, la banda multiètnica organitzada de hooligans del Birmingham City que controlava els negocis de la seva ciutat.
La seva única credencial és un vell barret de rude boy que li regala el seu pare, però això no és obstacle perquè s'erigeixi en l’endivat líder de la banda.
Anem ara pels personatges principals, en molts casos interpretats per joves actors no professionals que venen del món de la música. Els ordenaré segons el bé que em cauen: Jeannie (Eve Austin), la skineta bonassa (encara que territorial), teclista de la banda i veritable impulsora d'aquesta. Bardon Quinn (a qui dona vida Ben Rose, ni més ni menys que el guitarrista de Milers Kane), un jove i sensible ballarí atrapat en les accions de l'IRA per imperatiu d'un pare fanàtic i amb una mare borratxa. Matty (Shyvonne Ahmmad), la salvatge bateria ionqui, un personatge totalment passat de rosca. Mola, tot i que no pega ni amb cola. Fiona (Freya Parks) l'estudiant, libidinosament cobejada pel protagonista, que passa per ser “una pija” malgrat compaginar els estudis amb el treball en una botiga de discos. Gregory Williams (Jordan Bolger), el germà del personatge principal. Em cauria bé si no hagués deixat els Zulu Warriors per a fer-se poli o militar. I, finalment, Dante (es pot tenir un nom més pedorro?) Williams (l’interpreta Levi Brown, què a la vida real toca l'ukelele, pfff…), el prota. Un santurró a qui li agrada tant la poesia que pensa en vers. No toca cap instrument, no té cap interès previ en la música, no sap cantar (almenys al començament) i només vol muntar un grup per lligar (l'única cosa, si bé no lloable, al meu entendre comprensible). La seva única credencial és un vell barret de rude boy que li regala el seu pare, però això no és obstacle perquè s'erigeixi en l’endivat líder de la banda, les cançons de la qual, tot i que només contribueix posant la lletra (escrita, per a més inri, a través dels missatges divins que rep quan es puja a fer el notes sobre un pont), considera exclusivament seves. Es mereix totes i cadascuna de les hòsties que rep (que no són poques). És un personatge carregós i odiós, de debò. Sempre va per tot arreu amb el front arrugat i aires de superioritat… Va, tira! (Al final se li agafa cert afecte.)