El primer motiu pel qual un es posa a mirar El tiempo que te doy és la durada dels capítols, de només 11 minuts. Qui no té 11 minuts per donar-li una oportunitat a la nova ficció espanyola de Netflix? El segon motiu, i el més important, és el seu format. La sèrie explica la història d’amor i desamor d’una parella, la Lina i el Nico, però ho fa a través d’un mecanisme narratiu molt interessant. El primer capítol li dedica un minut al present, a la ruptura, i deu minuts al passat que havien tingut junts. En el segon són dos minuts de present i nou de record, i així successivament fins al desè capítol de la sèrie, on el passat ja gairebé s’ha esvaït del tot, i només queda la soledat de la protagonista. Sembla evident per què Netflix va decidir comprar la idea de Nadia de Santiago, Pablo Santidrián i Inés Pintor, però a una original premissa se li ha d’afegir una bona execució. La té El tiempo que te doy? En alguns aspectes sí i, en altres, no tant.
Converses reals
D’entrada, no ens hem d’enganyar amb la innovació que presenta el format, perquè la sèrie en si no és realment innovadora. Veient-la és probable que us vingui al cap l’oda al desamor de 500 días juntos, les converses de Jesse i Céline a la trilogia Before de Richard Linklater o el to romàntic d’algunes obres de Woody Allen.
Ara bé, que et comparin amb aquestes ficcions no deixa de ser un gran elogi. I és que El tiempo que te doy comparteix una gran virtut amb aquestes pel·lícules: la seva naturalitat.
Els diàlegs entre la Lina i el Nico, tot i no ser de la talla dels referents citats, aconsegueixen semblar converses que mantindria una parella a la vida real. Gairebé no hi ha moments de vergonya aliena, que tan sovint trobem a les ficcions romàntiques, i t’acabes creient la història i la connexió dels dos personatges, mèrit també d’un gran treball interpretatiu.
Actuacions des de la quotidianitat
Álvaro Cervantes demostra ser un actor molt valuós en el panorama estatal, i Nadia de Santiago ja ho havia demostrat a Las chicas del cable, però és que aquí és creadora i actriu alhora, i fa ambdues coses bé.
La clau que fa que les interpretacions funcionin tan bé és la mateixa que amb el guió: la seva senzillesa. No hi ha artificis, no hi ha melodrama. Actuacions que naixen de la quotidianitat i que permeten connectar a l’espectador amb uns personatges creïbles.
Però, com sempre, hi ha un però. La senzillesa potser és excessiva en el cas de la protagonista. Nadia de Santiago es crea un personatge per ella mateixa que sembla completament real, però també una mica avorrit. I potser aquí hauria estat bé intercanviar el realisme per una mica més de vida.
Mostrar la realitat tal com és
O potser no. Potser és que l’objectiu de la sèrie és aquest. Mostrar la realitat tal com és. Perquè no totes les persones són fascinants en el nostre món. Hi ha gent tranquil·la, amb bon cor i sense molta alegria, com la Lina. I no passa res. La vida és així.
I també és enamorar-se de forma inesperada, és descobrir nous mons gràcies a algú, és no entendre’s amb la teva parella, és que et trenquin el cor, és intentar oblidar algú. I tot això, tot el que és la vida, ho mostra de forma clara i senzilla El tiempo que te doy. Potser no amb una execució perfecta, però amb una idea original i una naturalitat excel·lent.