Va ser com entrar en una màquina del temps i tornar al santuari improvisat que era la nostra habitació: aquell tuguri tan nostre arrebossat de pòsters de la Vale, la Súper Pop o la Bravo que feia olor de burilla, d'hormones i de llàgrimes i que, per molt que passin els anys, ja sempre farà la mateixa olor. N'han passat gairebé 30, uns quants menys segons a quina fan es miri, però diria que la sensació va ser la mateixa per unanimitat: una reconciliació amb la nena interior que totes portem dins. En un Palau Sant Jordi dominat per ties, algunes potser van mirar enrere i es van veure participant activament en un bullying que als 90 era només cosa de nenes; d'altres es van felicitar per haver-se posat el top que mai no es van atrevir a posar-se perquè llavors no encaixaven en la normativitat imposada per les Spice Girls, Kate Moss o Britney Spears; encara que ara, veient les fotos d'antany, com em podia veure grassa jo allà. Segurament, els Backstreet Boys van unir tota aquesta bandada amb l'objectiu de fer-les ballar i reviure i continuar consolidant-se com la millor boy band de la història. El que Nick Carter, A. J. McLean, Howie Dorough, Brian Littrell i Kevin Richardson no sabien era que el seu concert seria alguna cosa així com una teràpia grupal que moltes necessitaven per relativitzar el passat i superar les angoixes d'uns anys fotuts per a les dones.
Tot just veure's les siluetes robòtiques del grup al final de l'escenari, el silenci del recinte, ple de gom a gom amb un sincer sold out, es va desfer i va brotar la marea de crits com si fossin les d'un primer concert. Unes notes farcides de malenconia i gresca juvenil que es va anar calmant a estones, vacil·lant proporcionalment entre els hits més poderosos de la banda i els del seu últim disc, DNA (2019), el que dona nom a la seva gira mundial DNA World Tour. En el seu tercer concert després de passar per Lisboa i Madrid, els Backstreet Boys — que des de 2012 van tornar a ser cinc, després que Kevin tornés després d'uns anys absent—, els allà assistents vam comprovar que saben el que es fan i que en allò seu són un deu. Que encara tenen la capacitat d'enamorar les adolescents, i a les que ja no ho són tant, però d'una manera diferent, més madura i menys tòxica, d'una forma més empoderada.
📸 Les imatges del concert dels Backstreet Boys a Barcelona
En una època en què les etiquetes i els estereotips fluïen sense mesura, escoltar els Backstreet Boys era sinònim de cursileria, de fragilitat, de ser una paia previsible i esperar pacientment l'home desitjat. La culpa va ser de les revistes, que els comercialitzaven com a objectes i ens obligaven —sense saber-ho encara— a naturalitzar que les enquestes arbitràries ho decidissin tot per nosaltres. Ahir gairebé 17.000 dones li van donar cop de porta a aquella època en la que ser feminista era ser rara i, més o menys sumades a la causa, van poder ballar en llibertat. Van inaugurar el concert Everyone i I wanna be with you, dos temes de la seva primera època, en una jornada nocturna marcada per la nostàlgia i la picada d'ullet a un passat d'amor adolescent que els cinc saben que els hi va de cara.
Balls ben sincronitzats sense massa esforç, veus perfectament empastades, un directe sense fissures: els nois del carrer del darrere entrenats per a la posteritat
La pandèmia va ser la culpable de retardar més de dos anys aquesta trobada espiritual i reparadora; la gira mundial de presentació de l'últim àlbum de la banda ja va començar el 2019 —quan va sortir publicat—, i es va paralitzar després de sucumbir el món al virus. Un màrqueting evidentment involuntari, però potser també una estratègia obligada que ha contribuït a que les ànsies per recuperar el temps perdut s'enlairin com un pardal acabat d'alliberar de la seva gàbia. Els nois del carrer del darrere es van menjar la passarel·la com si el temps hagués quedat tancat en una caixa de vidre —encara que ja tenen entre 42 i 51 anys, supereu-ho, fins i tots ells en van fer conya—; balls ben sincronitzats sense massa esforç, veus perfectament empastades, canvis de vestuari —fins i tot un en directe rere una mampara improvisada i que va acabar amb alguns calçotets tirats al públic—, un directe sense fissures, els Backstreet Boys entrenats per a la posteritat.
"L'any que ve complim 30 anys", va dir Nick, i tres dècades ens fan vells tots. És que, de veritat: quantes vegades ens hem abraçat al coixí xiuxiuejant el mític tell em why d'I want it that way? Quantes vegades hem intentat imitar el ball d'Everybody (Backstreets Back)? Quantes hem recordat el mític videoclip d'As long as you love me, que va tornar afortunadament a la nostra vida diversos anys després gràcies a Quim Gutiérrez, Raúl Arévalo i Adrián Lastra a Primos? Les tres, com no podia ser de cap altra manera, van ser les més victorejades en un set list dominat per les cançons millennials que es van moure entre el ball i la balada romàntica: Get down, Show me the meaning of being lonely, Shape of my heart, We've got it goin'on —el primer single que van publicar i primera cançó del seu primer disc—, It's gotta be you, All I have to give, Larger than life per al tancament. Encara que com tota gira de presentació de qualsevol grup que no vulgui viure només de les seves llegendes —podrien, han venut més de 140 milions de còpies a tot el món— també es van poder escoltar alguns dels seus últims temes, com No place, No love o Breathe. Perquè com va recordar A. J.: "Backstreet Boys never stop".
Hi haurà qui es rigui de tot això i continuï veient Howie, Brian, Nick, A. J. i Kevin com aqueslls tipus explotats per la indústria sense talent musical. Hi haurà qui pensi que el seu concert és un enganyabadocs, que el preu de l'entrada no val ni la meitat del que costa, que segur fan play back. No van ser-hi. Fins i tot hi haurà, segur, qui ho llegirà amb la superficialitat d'una nit en la qual una horda de ties boges van victorejar a cinc tios bons. Doncs sí, i per què no. I per més hordes de ties lliures victorejant cinc tios bons, però perquè volen.
