Em passo molta estona a TikTok. Molta. És una xarxa social fantàstica que em roba tan bé les dades que sap exactament què m’agrada i què necessito. I no, mai m’ensenya adolescents ballant. Quan dic mai, és mai. Però el que sí que està saltant constantment a la meva for you page és un nou trend que exigeix als homes corresponsabilitzar-se d’embarassos no desitjats. Corresponsabilitzar-se, quin concepte, eh.
He volgut fer-me fàcil la feina i he buscat a Google “corresponsabilitat”. Al glossari de l’Ajuntament de Barcelona s’assegura que “ser corresponsable implica compartir la responsabilitat d’atenció i cura familiar i tenir els mateixos drets i deures independentment del gènere”. Però és només això? No, perquè no es pot limitar a l’àmbit familiar. La corresponsabilitat ha d’existir en totes les nostres relacions afectives. No pot ser que a tu, per ser dona, et toqui fer totes les tasques domèstiques en lloc de la teva parella, però tampoc pot ser que a tu, per ser dona, et toqui menjar-te un embaràs no desitjat fruit d’una rebolcada d’una nit i que l’altre responsable pugui desaparèixer amb més habilitat que el Mago Pop i faci veure que aquí no ha passat res.
Tornem a TikTok. Com que hi ha menors implicats no puc linkar els vídeos a l’article, però la cosa funciona així: una noia es posa davant la càmera, invoca un noi amb qui va passar una nit boja amb una descripció de com es van conèixer o amb una foto de l’home implicat i acaba ensenyant un nadó al món amb el missatge “crec que això és teu”. Evidentment molts d’aquests vídeos són per fer comèdia i no hi ha cap drama al darrere i, els que són de debò, plantegen un greu problema respecte a la privacitat de la tercera persona implicada, però no puc evitar que em fascinin.
Per què? Doncs perquè assenyalen que l’embaràs no és fruit de germinació espontània, i que en la concepció hi ha dues persones implicades. Siguem sincers, dir que has avortat encara és tabú, però també explicar que t’has quedat prenyada arran d’una nit tonta. En les relacions, a les dones se'ns carrega el pes de l’anticoncepció, però també hem de suportar la càrrega si aquesta falla: si decidim interrompre l’embaràs, perquè hem d’anar a un metge a solucionar-ho (un metge que, per cert, si anem per la pública ens obligarà a meditar sobre la nostra decisió durant TRES DIES, com si no estiguéssim preparades per prendre-la i haguéssim de donar-hi més voltes) i suportar l’estigma social que això comporta; si decidim tirar-lo endavant, perquè els canvis físics, en la percepció de la nostra persona i en la nostra vida social i laboral els viurem nosaltres. I d’això no en parlem prou, perquè tenim mitificadíssima la maternitat i no desitjar-la o arribar-hi per accident no està permès.
El millor exemple de com estem passant per alt aquesta situació el tenim amb l'estrena de Drama a TV3. Aleshores Catalunya estava massa indignada emprenent el debat del bilingüisme a la tele pública, lícit i necessari, per prestar atenció al fet que aquesta sèrie també era ABSOLUTAMENT necessària. Aquesta producció de El Terrat per Playz, la plataforma de continguts per a joves de RTVE, segueix les passes de l’Àfrica, una tia de vint-i-pico que, després de deixar-ho amb el xicot de tota la vida, es queda embarassada i no sap ben bé de qui. Gràcies a Drama, TV3 va emetre per primer cop una sèrie que parlava de l’avortament sense fer-ne un daltabaix i que assenyalava als homes i els hi deia “ei, pots passar de tot, pots fer ta vida, em pots deixar tirada i ni tan sols acompanyar-me emocionalment, però això, xaval, també és cosa teva”. I d’acord que hem de discutir el tema del castellà a TV3, però parlar de problemes qualificats de “dones” en prime time i tenir un relat que despenalitza la promiscuïtat en nosaltres i desestigmatitza la interrupció voluntària de l’embaràs també és vital.
Per això m’interessen aquests TikToks, igual que em va interessar Drama. Són eines per obrir una conversa que fa massa temps que endarrerim (perquè les coses sempre han estat així i com que només afecta les dones, tan és, no?): hi ha embarassos no desitjats i malgrat no ser-ne les úniques responsables, som nosaltres les que ens mengem el merder. I si parlem d'això potser després serem capaços, com a societat, de plantejar-nos per què no hi ha més anticonceptius masculins; per què encara penalitzem moralment l'avortament; quin tipus d'educació sexoafectiva oferim; seguit d'un llarg etcètera.