La filòloga i traductora Tina Vallès (Barcelona, 1976) s'ha endut el 2on Premi Anagrama de novel·la amb La memòria de l'arbre. Es tracta d'una obra sobre la convivència entre avis i joves en què el narrador és un nen de 10 anys que es planteja aquest problema amb una mirada ingènua. El jurat, que estava integrat per Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Sergi Pàmies, Isabel Obiols i l'editor Jordi Herralde, ha destacat l'habilitat narrativa de l'autora i la riquesa del seu llenguatge. Isabel Obiols ha definit el text com una "petita joia de gran nivell literari" i ha afirmat que un dels màxims valors de l'obra és la seva original estructura narrativa, que està molt ben articulada.

La influència del conte

El llibre té una trama molt estudiada, molt treballada; "M'agrada que tot encaixi", explica l'autora. Té 11 capítols, cadascun d'ells integrat per 11 breus escenes. I cadascuna de les escenes pretén oferir, no un relat complet, sinó simples pinzellades d'un fet. Vallès confessa que la seva trajectòria com a contista li ha condicionat profundament la forma d'escriure. De fet, Vallès ja havia publicat tres reculls de relats: L’aeroplà del Raval (LaBreu, 2006), Un altre got d’absenta (LaBreu, 2012) i El parèntesi més llarg (Proa, 2013), que va obtenir el Premi Mercè Rodoreda 2012 de contes i narracions. A més a més, Vallès és molt militant en favor del conte, i vol reivindicar la dignitat d'aquest gènere. Al seu blog, Paper de vidre, ofereix una tria magnífica d'obres de contistes catalans i estrangers, com a una invitació a tastar-los i comprar els seus llibres. I assegura que "el nostre país és més un país de contes que de novel·la" i apunta que això, tal vegada, podria tenir a veure amb la climatologia.

De nens

Vallès ja té experiència en escriure obres protagonitzades per nens. La que fins ara era la seva única novel·la, Maïc, estava protagonitzada per un nen, Vallès també ha escrit diverses obres de literatura infantil amb històries viscudes per nens. Però l'autora té molt clar que vol rebutjar el sentimentalisme que sovint s'associa a la literatura amb personatges infantils. L'escriptora aposta, clarament per la "contenció que recomanava Mercè Rodoreda" per evitar qualsevol sentimentalisme, ja que per a ella era molt fàcil caure-hi si treballes amb aquests temes, que són molt emocionants. Per a ella, posar un personatge infantil és una forma, més que de dramatitzar, de desdramatitzar, perquè un nen pot explicar realitats molt amargues amb molt poca intensitat dramàtica, gràcies a la seva mirada ingènua.

Gent gran

El protagonista de L'arbre de la memòria és en Jan, un nen de 10 anys. Al principi de l'obra se n'assabenta que els avis del poble venen a viure a casa. I ell, veient la cara llarga dels seus pares, pregunta: "Em puc posar content?". Durant tot el llibre el nen tractarà de valorar aquesta qüestió, sobretot a partir de les converses que té amb l'avi, quan van i venen del col·legi, on l'avi l'acompanya. Vallès afirma que li "interessava molt la relació entre un avi i un nét, que té elements de complicitat, una relació molt diferent a la que hi ha entre pare i fill". Vallès retrata una relació entre avi i nen profitosa per tots dos: en les converses amb l'avi, el nen madurarà i aprendrà a relacionar-se amb el món. Però alhora, a l'avi, en el moment vital en què està, li va perfecte estar amb el nen, que ho desdramatitza tot.

Sant Antoni, Vilaverd i els arbres

Entre els escenaris de l'obra, hi tenen un paper important el barri de Sant Antoni i també Vilaverd, a la Conca de Barberà, on l'autora havia passat els estius, a casa dels avis, quan era nena. Vilaverd representa, en la novel·la, una mena de paradís perdut de la infància, on els nens tenen llibertat i estan en contacte amb la natura, i amb d'altra gent. En la novel·la hi ha un arbre, un desmai, que fa de fil conductor de tota la història. A través dels arbres, l'avi explica coses al nen que no sabria explicar d'una altra forma. Vallès afirma que no és excepcional que els arbres protagonitzin una història a la capital catalana: "A Barcelona els arbres hi són més presents del que sembla, el que passa és que no els veiem".

Segon premi, i continuïtat

Anagrama havia rebut 18 manuscrits per aquesta segona edició del Premi Anagrama de Novel·la, molts menys que en la primera edició. Malgrat tot, l'editorial està molt satisfeta per la marxa d'aquest premi i està decidida a consolidar-lo. L'any passat van publicar en català i en castellà tant el guanyador com el finalista, i ambdós van tenir molt bona recepció de públic i de crítica, segons els editors (aquest any el jurat ha descartat designar un finalista). L'editora Sílvia Sesé afirma que tot i que no hi ha "dades espectaculars de vendes", "no poden estar més contents". Aquest llibre també es publicarà en castellà, i l'editorial pretén promoure-la, com altres llibres d'autors catalans, en el marc del mercat global: "L'ADN d'Anagrama és no fer edicions locals, sinó generals" (tot i que matisa que els promourà "dins de les possibilitats"). Sesé assegura que l'aposta pel català d'Anagrama és "seriosa". Recorda que dos dels cinc primers llibres que va publicar Anagrama ja van sortir en català (els Tristos tròpics, de Lévi-Strauss i L'ofici de viure, de Cesare Pavese). Per enguany Anagrama preveu treure una dotzena de títols en català, però "triant molt bé cadascuna de les propostes".