Tinc una bèstia al cap que em recorda cada dia que he gastat de vacances i em confirma que les podria haver aprofitat més. Cada nit em fa fer un repàs de les coses fetes: he anat a la piscina, he llegit, he fet la migdiada, he mirat una pel·lícula. Mai no li sembla prou. No has anat a cap festival, ni a una platja amagada ni a sopar a algun lloc amb espelmes a les taules. I no has escrit gaire. No faràs cap viatge? Llavors em repeteixo (perquè em sembla que així fereixo una mica la bèstia) que vivim encadenats per aquesta lògica de treballar per fer un gran viatge, per fer check, vist, assumit. Una experiència i un creixement. Quan ho defenso, al bar de la piscina, i dic que això és la mentalitat del capitalisme, m’ho crec. La bèstia fins i tot em qüestiona que no sigui productiva quan justament va d’això, estar de vacances. Però no sé si la fereixo gaire perquè abans d’anar a dormir treu el cap i em diu en veu baixa que ara que m’ho puc permetre, que no tinc fills, que tinc tants dies, no entén del tot què hi faig a la piscina. Potser no té ànim d’ofendre i ho pregunta per curiositat. Però sembra el dubte en tot.
No sé què us diuen, a vosaltres, les vostres bèsties. Potser no en teniu (espero, si us plau, que alguna sí). Jo ja entenc que hi ha de ser i que és el mecanisme del meu cervell per no conformar-me, per ser exigent, per triar bé. Però està tan perfeccionada que es sobrepassa de la seva funció i a vegades no em deixa estar contenta amb res del que faig. Segur? Vols dir? La inconformitat i el cagadubtisme són una combinació terrible. Me’n vaig començar a adonar amb el meu germà, una època en què vam viure junts i destinàvem tanta estona a decidir quina pel·lícula miràvem que acabàvem sense poder-ne veure cap perquè passava l’estona i se’ns feia tard. La necessitat que l’elecció fos òptima ens feia acabar en la inacció. No em direu que no és pertorbador. Aquesta peli? Ara, un thriller fa una mica de mandra... Quan dos cervells es retroalimenten en els dubtes, el món col·lapsa. Com pot ser millor equivocar-te, mirar-ne una que t’agradi menys i si cal canviar-la a la meitat que cremar el temps decidint? Dues bèsties lluitant a través nostre, cridant-nos a l’orella: en pots trobar una de millor, busca una mica més!
He llegit que té un nom tècnic: paràlisi per anàlisi, que a més a més, rima. Acabes reunint tanta informació que cada vegada resulta més complicat prendre la decisió correcta. I per por d’equivocar-te, no fas res. Amb el meu germà ens passava el mateix triant un formatge al supermercat o decidint què podíem fer per dinar. Estirar el temps com si fos infinit i, sobretot, com si això volgués dir tenir la garantia d’encertar-la. Triar vol dir, potser, perdre la millor opció. Potser. Al final, el meu germà em va explicar que havia llegit estudis i que hi ha un element biològic, una part del cervell menys desenvolupada en els indecisos. Em va tranquil·litzar. Però això no vol dir que no anheli la vida sense el dubte. Hi ha gent que ho sap fer. Arriba a un restaurant i mira el menú deu segons. Les vacances, vuit mesos abans. És una clarividència permanent. Sap què ha de fer, ho sap de seguida. I, sobretot, el més important, després no hi ha cap veu que el martiritzi (i si ho fa, la seva crida més i ni l’escolta ni la sent). Deu ser un descans i potser fins i tot una perillosa embriaguesa de poder. Deixen anar la bèstia a passeig, com deia el Quimi Portet.
Quan dos cervells es retroalimenten en els dubtes, el món col·lapsa
A mi, la que tinc a dins em posa en dubte les puntuacions dels exàmens, el que explico a classe, el que escric aquí als articles. De fet, no crec que estigui gens contenta avui que parlo d’ella. Vols dir? I aquesta frase l’escriuràs així? Un expert em diria que me l’he de permetre, que com més importància li dono, més gran es fa. Quan deixes que rondi per aquí com si res i no li fas gaire cas és quan menys t’emprenya. El que passa és que a vegades m’agradaria posar-la en mode avió o en mute. Sobretot ara, per vacances, que no para d’insistir. Com que hem quedat que la majoria de vosaltres també en teniu, proposo que ens posem d’acord i les ofeguem a la piscina. Que ja ens han ensenyat el que ens havien d’ensenyar. Fora. Ara sento que diu que no he d’acabar l’article amb aquesta frase. Que m’ho repensi. Ni cas, que li queden hores. Les mateixes que malgastaré desaprofitant l’estiu i les vacances, em diu.