Arriba Nadal, i amb aquest, les tradicions que, any rere any, ens empenyen sense voler a reconnectar amb la infància, la família i també amb la nostra part més nostàlgica. Però, alerta, també és època de reinterpretacions i d’invents! Algunes d’aquestes reinterpretacions són inofensives, altres innecessàries i algunes altres fins i tot una mica absurdes. Entre aquestes últimes, destaca una nova moda: la moda d’anar a buscar el Tió al bosc. Una escena típica de famílies modernes vestides de diumenge que caminen entre els arbres fins que topen, oh sorpresa, amb el tronc “màgic”... I sobretot i el més important: que hi hagi algú que ho gravi tot i que faci moltes fotos d’aquest moment per a publicar-lo a Instagram. Alguns asseguren que aquesta és una tradició ancestral... Ho desconec i la veritat és que tampoc no he pogut corroborar la veracitat d’aquesta afirmació. El que sí que sé és que al meu poble això no s’havia fet mai de la vida i ara ho fa tothom.

Cal escenificar-ho i enregistrar-ho tot i tunejar tradicions que ja funcionen perfectament?

Temps enrere, aquest ritual no existia. El Tió, com una mena de miracle humil i modest, simplement apareixia a casa. Tampoc no es comprava en un mercat de Nadal, el Tió es feia, i es feia a casa. No només en fem reinterpretacions, sinó que també en fem negoci! Amb una cerca ràpida a Google trobareu un bon grapat d’empreses que ofereixen els seus boscos per anar a buscar el Tió en família... En fi.  Cal escenificar-ho i enregistrar-ho tot i tunejar tradicions que ja funcionen perfectament? I, parlant de tunejar tradicions…

Polèmiques nadalenques

La plaça de Sant Jaume de Barcelona ha estat l’escenari d’una polèmica nadalenca molt sucosa: la substitució del tradicional pessebre per un estel lluminós enorme. Els pessebristes de Barcelona s’ho han pres com una ofensa i, és clar, lamenten que una de les tradicions més icòniques del Nadal català s’hagi reduït a una instal·lació minimalista que, segons alguns, sembla més pròpia d’un centre comercial modern que d’una ciutat plena d’història. I és que, encara que els últims pessebres de Sant Jaume fossin de tot menys convencionals, almenys feien un esforç per connectar amb la tradició, encara que fos d’una manera creativa. I ja té pebrots que algú tan crític com jo amb la religió, l’Església i etc. defensi un pessebre… I no només això: un pessebre a Barcelona!

El dimarts em va arribar un vídeo en què un senyor molt emprenyat (que em disculpi per no saber qui és) afirmava que aquesta instal·lació era per “no ofendre cap altre col·lectiu” i que això “desnaturalitzava les nostres tradicions” i, en definitiva, desplaçava i menystenia el pessebre com a “relat fundacional de la nostra cultura”... I, mira, en aquesta part del seu relat, hi estic d’acord, tot i que no estic gens d’acord amb l’última part del vídeo en què convidava tots aquests altres col·lectius a fotre el camp, si no els agradava el pessebre… També vull dir i deixar clar que, des del meu punt de vista, l’artista i l’arquitecte han fet molt bé la seva feina, perquè l’encàrrec, visualment i artísticament, em sembla atractiu i molt original (tot i que ningú me n’ha demanat l’opinió). També és injust que la seva feina es vegi qüestionada, però crec sincerament que el debat no va pas amb la seva feina, sinó amb la desaparició del pessebre i del que aquest significa.

La substitució del pessebre i la història del Tió al bosc evidencien el dilema de com combinar la modernitat amb el respecte per les nostres arrels i tradicions

La substitució del pessebre i la història del Tió al bosc evidencien el dilema de com combinar la modernitat amb el respecte per les nostres arrels i tradicions. Haig de dir que entenc que totes dues propostes tinguin un cert atractiu superficial i estètic —qui no vol fer una excursioneta hivernal o bé contemplar una instal·lació “instagramejable”?— però, alhora, poden semblar desconnexions artificials amb tot allò que les tradicions haurien de simbolitzar. I disculpeu-me si tot això que dic és molt intens, segur que hi ha algú que em titllarà d’exagerada, però trobo que tot plegat potser ens hauria de fer replantejar l’estima i el respecte que tenim cap a les nostres tradicions (i no només les nadalenques). Potser és per allò que tot el que és nostre ens sembla pitjor? Allò que ningú és profeta de la seva terra? Allò que el Halloween mola més que la Castanyada i que un merry christmas sona molt millor que un “bones festes i bon Nadal”...

Les tradicions de Nadal no necessiten reinvencions constants. El seu encant rau precisament en la repetició, en el fet que, any rere any, es facin les mateixes coses amb els mateixos rituals. I que consti també que no soc pas la persona més fanàtica del Nadal i encara menys de la religió i dels valors que aquesta representa durant aquesta època de l’any. En definitiva, potser caldrà que ens preguntem si aquestes reinterpretacions sumen o, al contrari, dilueixen allò que realment és important. Perquè… I si deixem que el Tió simplement aparegui i prou? I si el pessebre torna a la plaça Sant Jaume?, encara que sigui només per recordar-nos que, a vegades, la cosa antiga és valuosa per la tradició, per la cultura i per nosaltres mateixos. Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi…