Stefan Zweig, jueu, és una de les cares intel·lectuals capaç d’explicar millor les conseqüències personals i l’impacte total que va tenir l’ascens del nazisme en aquells qui el van viure; també en aquells qui en van aconseguir fugir. És impossible llegir Castellio contra Calví (Segona Perifèria, 2025) sense tenir en compte qui l’escriu i el seu context: l’any 1936. Les contingències geopolítiques ofereixen a Zweig l’oportunitat de fer una fotografia perfecta del tirà comú. Per fer-ho, l’escriptor austríac fa servir el xoc polític, ideològic, moral i espiritual entre el teòleg francès Joan Calví –l’impulsor del calvinisme i tirà obsedit– i Sebastià Castellio, el biblista i teòleg protestant que li fa d’antagonista. La disputa s’inicia amb la mort a la foguera de Miquel Servet a mans de Calví i el seu afany de control, un escenari que Zweig empra per alternar fets reals amb fragments ficticis i exposar així els trets fonamentals del dictador i la dictadura.
El rodet de fotos de Zweig
Stefan Zweig hauria estat un psicòleg esplèndid. La primera meitat del text és una anàlisi meticulosament depurada del temperament de Calví. Que aquesta anàlisi és una bona dissecció del dèspota es manifesta en com, inevitablement, la ment del lector relacionarà els tics autoritaris de Calví amb els referents autoritaris que fins ara ha conegut. Dels més caricaturescos als més subtils, de l’arbitrarietat per imposar normes en funció de dèries de Dolors Umbridge a Harry Potter, fins a l’obsessió per la pau –la pacificació– de Salvador Illa. “La censura és la filla de tota dictadura”, escriu Zweig. La de Calví és la història de la lluita per la totalitat del poder materialitzada en un règim teocràtic en què Déu n’és el legislador. Bé, que Déu n’és el legislador és el que Calví treballa per fer creure als seus súbdits amb la intenció que li retin obediència absoluta. Però el fonamentalisme religiós sempre s’escola per la mateixa esquerda: si Déu ens ha fet lliures, per què calen lleis humanes per fer complir la Seva paraula? De fet, per què la Seva Paraula ha d’esdevenir llei? Imposar humanament allò que Déu ens ofereix com un do en llibertat sempre serà una paradoxa. Idear un règim polític en què ni l’expiació ni la redempció són possibles, en què el judici de l’ànima correspon als homes, és treballar sobre la idea que “només el càstig continu pot fer néixer una humanitat moral”. Per això Miquel Servet mor a la foguera: en una teocràcia, fins i tot el dubte –que en realitat és l’únic camí que permet tenir una relació honesta amb el Senyor– ha de ser purificat.
Stefan Zweig aprofita el terror d’estat imposat pel tirà i dràsticament contrari als postulats que van impulsar la Reforma Protestant, per parlar de tolerància, de violència, de consciència i de llibertat
Des d’aquesta prospecció psicoanalítica del calvinisme, Stefan Zweig aprofita el terror d’estat imposat pel tirà i dràsticament contrari als postulats que van impulsar la Reforma Protestant per parlar de tolerància, de violència, de consciència i de llibertat. És aquí, potser, en el terreny de la filosofia política més rigorosa, en què les tesis de l’austríac són més toves. En un moment en què al seu voltant tothom s’està convertint ideològicament al nacionalsocialisme, en un moment en què la cruesa extrema aboca a la desesperació, a Castellio contra Calví Zweig basteix intel·lectualment una situació extrema per fer valdre aquells principis més bàsics de la convivència humana que també el nazisme vol trepitjar. Llegit des del moment històric del 2025, un moment en què el rèdit moral de l’Holocaust està pràcticament esgotat, en què el reaccionarisme s’ha fet seus conceptes com la llibertat d’expressió i en què aquest reaccionarisme s’articula políticament contra un statu quo que considera tirànic, els ideals romàntics de Zweig se’ns desfan a les mans. Això es veu de seguida en aterrar l’ideal a les concrecions contemporànies, perquè de seguida brollen preguntes des de la contradicció: cal ser tolerant amb l’intolerant? La llibertat d’expressió empara la veu de qui vol arribar al poder per anul·lar-la? Si “la sang taca tota idea i la violència humilia tot pensament”, el dret dels ucraïnesos a defensar-se queda al mateix nivell que l’atac rus per manllevar-los territori? “Tota dictadura és impensable i insostenible sense violència”, però les democràcies liberals d’avui també en tenen el monopoli. Quina diferència hi ha entre l’exercici d’autoritat i l’autoritarisme?
En un moment històric en què la cruesa extrema aboca a la desesperació, a Castellio contra Calví Zweig basteix intel·lectualment una situació extrema per fer valdre aquells principis més bàsics de la convivència humana que també el nazisme vol trepitjar
La situació d’extrems que planteja Stefan Zweig fa que, bo i l’acurada pauta psicoanalítica que permet identificar el tirà, els conceptes clau siguin tractats amb una superficialitat i fins i tot amb un temperament naïf que fan que el text no sigui útil del tot per abordar els debats filosòfics de la política d’avui. Tot i això, pensar sobre aquesta mancança de fons permet pensar per què manca. Zweig no tenia una màquina del temps per anticipar les derivades geopolítiques dels cent anys que el van precedir, i això el disculpa. Alhora, hom té la sensació que les idees que més s’acosten a la veritat són aquelles que, amb el pas dels anys, encara aconsegueixen explicar i assenyalar els immutables del món. L’any 1961, Obiols va dir a Rodoreda: "No has d’escriure perquè quatre desgraciats diguin: 'Caram, caram!'. Així escriu el 99% dels que escriuen en català (i en castellà), sinó perquè els teus llibres es puguin llegir d'aquí a cent anys com si els acabessin d’escriure".
El llibre de Zweig serveix per pensar en el món d’avui. Ho fa, però, des de la seva mancança: per entendre què hi falta, quin és el grinyol i així aturar-se i identificar quines són les frontisses dels conflictes ideològics contemporanis
He llegit Castellio contra Calví amb la sensació que, si ho volgués, avui un reaccionari podria fer-se seves moltes de les idees que s’hi enfilen. De fet, això és el que fa el reaccionarisme autoritari d'avui: potinejar els valors polítics considerats positius per poder emmotllar-los a la seva doctrina. He tingut la sensació, fins i tot, que la situació d’extrem que Zweig planteja al text i la que viu ell personalment, malgrat articular la seva resposta en valors romàntics universals, en realitat no acaben de trobar-hi resposta. M’ha fet pensar, de vegades, en el sentit universal que el procés va voler donar a conceptes com “justícia” o “llibertat”, i com es va creure que buidant-los tothom de cap a cap del planeta se’ls podria fer seus. A l’hora de la veritat, però, no només no van interpel·lar ningú, sinó que tampoc no van servir per idear un discurs útil contra l’ocupació espanyola. Potser sí, doncs, que el llibre de Zweig serveix per pensar en el món d’avui. Ho fa, però, des de la seva mancança: per entendre què hi falta, quin és el grinyol i així aturar-se i identificar quines són les frontisses dels conflictes ideològics contemporanis. És com un rodet de fotografies en què primer t’entreguen els negatius i ets tu qui ha de fer l’esforç de cercar els positius. És, sens dubte, un llibre que ofereix l’ocasió de barrinar.