Un cineasta gal·lès convertint desenes, potser centenars, d'indonesis en, gairebé, personatges de videojoc, en la batuda policial d'un grup de forces especials d'elit que miren d'atrapar un capo de la droga amagat a les entranyes d'un atrotinat edifici transformat en fortalesa. Amb la icònica Assalt a la comissaria del districte 13 (John Carpenter, 1976) com a claríssima referència, Gareth Evans proposava cent minuts d'una simfonia de violència acrobàtica, estilitzada i perfectament integrada en l'espai. Tot un frenètic festival de sang i trets, una coreografia d'execucions, de colls trencats i esquenes partides, d'apunyalaments i personatges repartint estopa sense miraments. Un gec d'hòsties que reinterpretava les clàssiques pel·lícules d'arts marcials (aquí amb la disciplina de l'anomenat pencak silat com a protagonista), afegint-hi tiroteigs que semblaven parits pel Sam Peckinpah més salvatge. Amb preses llargues que emfatitzaven el moviment i amb un muntatge furiós i caòtic, l'acollonant resultat de tot plegat, no s'havia vist res igual, portava com a títol The Raid (2011), coproducció entre Indonèsia i els Estats Units que va tenir una seqüela molt més ambiciosa i èpica, The Raid 2: Berandal (2014), fent del revolucionari cineasta Gareth Evans en una enorme influència pel cinema d'acció que estava per venir, amb la franquícia John Wick com a hereva més evident. Serveixi aquesta introducció per entendre l'impacte d'aquestes dues pel·lícules en l'imaginari del gènere. Més encara si li sumem l'altra extraordinària proposta del cineasta: les tres temporades de la sèrie Gangs of London (disponibles a Sky Showtime) reblaven un clau ja atractivíssim, i situaven Evans en el punt de mira de qualsevol aficionat a l'acció més pura i desacomplexada.
Una orgia de violència
Avui arriba a Netflix la seva nova obra, Estragos, que, com les anteriors, va per feina des del primer minut. Amb imatges de feixos de bitllets i paquets de cocaïna, trets i cadàvers, i una placa de policia, la veu en off del protagonista deixa clar per on anirà la cosa: “Les decisions que prenem funcionen fins que deixen de fer-ho. Fins que prens aquella decisió que ja no pots justificar, que ja no pots perdonar-te, i que t'ho acaba traient tot. A la teva família, als teus amics i a tu mateix. I llavors ja no et queda res, només els fantasmes”. Efectivament, no hi ha marxa enrere pel protagonista d'Estragos, un agent d'homicidis amb la cara de Tom Hardy i una vida paral·lela més aviat allunyada de la llei, que accepta dur a terme un darrer encàrrec que ha de servir per escapar del forat on es va ficar en algun moment del passat. I que té a veure amb l'al·lucinant persecució automobilística entre cotxes patrulla i un camió carregat de rentadores que amaguen paquets de droga. Gareth Evans ens fa saltar l'adrenalina amb aquesta tremenda seqüència, i ja no recuperarem la calma. En el seu intent de fugir de l'infern a la Terra, el policia que interpreta Hardy es veurà implicat en una trama que esquitxa la màfia xinesa, un grapat de policies corruptes i un magnat (Forest Whitaker) aspirant a l'alcaldia d'una ciutat que mai no s'anomena.
Tan cert és que Estragos queda dos esglaons per sota de The Raid i Gangs of London com que la pel·lícula resulta un divertiment de primera classe
A banda d'aquesta persecució inicial, hi ha dues fabuloses llargues seqüències més amb el segell d'Evans: la del club nocturn The Medusa i la que, en ple clímax, succeeix a la cabanya en un llac que acaba, cap sorpresa, en runes. Una orgia de la violència que inclou pistoles i armes semiautomàtiques, matxets i ganivets de carnisser, estris de pesca, sang a borbolls, dotzenes (potser centenars, als deu minuts es perd el compte) de morts. Tot plegat amb una coreografia exquisidament dissenyada, que fa gaudir els aficionats al cinema d'acció més passat de voltes. I que enllaça amb els grans referents d'un boig del cinema hongkonguès com Gareth Evans, autoproclamat deixeble de John Woo i de les arts marcials de Jackie Chan i Sammo Hung. “L'acció de l'època daurada de Hong Kong, la dels anys 80 i 90, sempre ha estat el meu marc de referència", afirmava en una recent entrevista. Tan cert és que Estragos queda dos esglaons per sota de The Raid i Gangs of London com que la pel·lícula resulta un divertiment de primera classe, amb l'aposta per la fisicitat extrema barrejada amb una trama criminal d'arrels clàssiques, i amb un protagonista desenfrenat a la recerca d'una redempció quasi impossible. Cinema muscular, ombrívol i caòtic, pura brutalitat testosterònica, Estragos és un violentíssim neo-noir per passar-s'ho pipa sense pensar gaire en cap altra cosa.