Toni Cruanyes i Plana (Canet de Mar, 1974) acaba de guanyar el Premi Josep Pla per 'La Vall de la llum' (Destino, 2022), una novel·la on explica la vida del seu avi, Antoni Cruanyes i Becana, que va morir l'abril del 2020 durant la primera onada de la pandèmia.
Mitjançant la documentació que va trobar a casa seva, fotografies, escrits, documents oficials, i a partir de la memòria i dels records dels qui encara són vius, Cruanyes ha construït un relat on retrata a tota una generació que va viure a principis del segle XX. És un homenatge a aquells que van sobreviure la guerra i la postguerra i ara han hagut de fer front a la pandèmia sols a les residències geriàtriques.
Aquest, però, no és el seu primer llibre. El periodista, que ha estat corresponsal a Londres, París, i enviat especial a Washington, l’Havana, Buenos Aires i Brussel·les, ja havia fet una incursió en el món de la literatura amb assajos de política internacional i catalana amb Un dels nostres (2019), o Un antídot contra l’extrema dreta (Premi Joan Fuster d’assaig 2012), entre d’altres. Actualment, el podem veure presentant el Telenotícies Vespre de TV3, del que també n’és editor, des del 2014.
Fins al moment, havies escrit llibres d’assaig i d'anàlisi polític, i ara t'has atrevit amb una novel·la. T'has sentit còmode?
La veritat és que, inicialment, em va costar una mica. Pensava que faria una crònica de l'època de la covid, però a la vegada volia explicar la vida del meu avi. De mica en mica, i a mesura que vaig anar descobrint històries de la seva vida, m’ha captivat més, i, sense voler-ho, he acabat escrivint una novel·la de no-ficció, perquè el que explico en el llibre és real.
‘La Vall de la llum’ és un homenatge al teu avi?
Sí, però també és un homenatge a tota aquesta generació que ha viscut la Guerra Civil Espanyola, i ha hagut de fer front a la pandèmia des de les residències geriàtriques. Per això parlo del meu avi en tercera persona, i fins i tot sense identificar el seu nom, amb una V.
I per què ho fas?
Doncs és part del misteri del llibre i de la història que narro, que no desvelarem, però sobretot vaig decidir no identificar-lo directament amb el seu nom perquè tothom hi pugui posar el nom dels seus avis i àvies. Al cap i a la fi, és un avi compartit, les vivències del meu avi també les han viscut tota una generació. Moltes escenes descrites de l’escola, l'època de la gana, l'inici de la guerra i la postguerra, les il·lusiones del boom turístic i la bonança econòmica dels 60, 70 i 80 les van viure mitja Catalunya.
T'has emocionat escrivint el llibre?
Sí, hi ha hagut moments de molta emoció. Jo estava acostumat a escriure coses més racionals. Des del meu vessant de presentador del TN, m’havia acostumat a ser fred per fer front a notícies que sovint són dramàtiques, però en aquest cas, com que em tocava més a la vora, m’he emocionat. Algunes històries, a l’hora d’escriure-les, m’han tocat més el cor que la raó.
Creus que el teu avi se sentiria orgullós si el llegís?
Jo crec que estaria content. De fet, hi ha una escena, cap al final del llibre, que vol confrontar-m'hi, i intento explicar-li. Segurament ell ho hauria fet diferent.
Entens les decisions que va prendre el teu avi?
Quan era un nen adolescent, tot se li perdona, en època de guerra, de postguerra, quan tenien tanta gana... A més a més, ell apareix com un noi inquiet, de bona fe, amb ganes de saber coses.
I posteriorment?
Entenc que tota l'experiència de la guerra i la postguerra l'ajuden a prendre les decisions polítiques d'aquella època. Quan es converteix en protagonista de la transició, sí que podríem demanar-li si va fer bé les coses.
Has descobert aspectes del teu avi que desconeixies?
Sí, he trobat una persona molt més profunda, amb més contradiccions internes, més tridimensional.
Quina relació teníeu?
Com molts homes de la seva època, tenia la creença que eren les dones les que havien de cuidar de les criatures. A ell li feien nosa, tenia poca paciència, no era de jugar amb nosaltres, era un avi una mica esquerp. Això sí, tractava molt bé a l’àvia, però era un home molt recte.
I més endavant?
Durant l'adolescència vam descobrir un punt en comú, l'actualitat i els llibres, i fins als últims dies ens va servir per trencar el gel. De fet, vèiem les coses des de punts de vista diferents, però ara penso que en molts aspectes he acabat heretant la seva visió de la vida, de la família, del país, de la política...
Ell ha pogut viure els teus èxits, tant en l'àmbit laboral com en el personal.
Sí, crec que estava molt orgullós i satisfet amb la meva feina, i content del meu fill Elies (la Joana no la va arribar a conèixer), i de tenir el meu marit, que és quelcom que li hagués pogut costar, però ho va digerir bé.
En el llibre apareixen molts temes tabú. Entre ells el de l’homosexualitat.
Sí, un dels personatges que apareixen en el llibre és gai, el cosí del meu avi, amb qui tenia molt bona relació, eren com germans. Si fa vint-i-cinc anys l'homosexualitat no estava acceptada, imagina’t en aquella època en què va haver de fer el servei militar, viure la postguerra..., una història molt dura. Pel meu avi va ser un xoc.
L'avi del Toni Cruanyes (V.) assegut a la falda del besavi, el Llaurenet. Foto d'arxiu de la Família Cruanyes
També hi apareix un personatge transvestit molt popular de Canet.
Sí, el personatge Pepeta Pons. És una història tendra, era una persona molt estimada, pel que em van explicar, i molt treballador. Va viure a Canet als anys vint. Durant la República o els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera hi havia hagut una certa obertura, després, durant el franquisme, es van fer passes enrere, sobretot en termes de moral, religió i sexualitat.
‘La Vall de la llum’ és el nom que li has decidit posar a Canet de Mar. Quina relació tens ara amb el poble?
Visc a Barcelona, però tinc tota la família a Canet. Els caps de setmana i els estius hi vaig, és el meu origen i m’hi sento molt bé, m'agradaria passar-hi més temps amb els meus fills.
Com s'ha pres la família el llibre?
Estan molt contents, els hi ha agradat molt. Hi han col·laborat, m'han donat el vistiplau. De fet, hem tingut debats familiars de què li hauria agradat més i menys. És un homenatge molt bonic a l'avi.
Al principi del llibre, quan el teu pare et truca per explicar-te que el teu avi s’està morint a la residència, li demanes permís al teu cap per acomiadar-te'n, i et diu que hi vagi el teu marit.
Has de posar-te al context d’aleshores. Estàvem confinats, no podíem sortir del municipi, les residències estaven tancades i jo soc un personatge públic. El trencament del confinament era una cosa que es podia considerar greu, i el meu cap em va aconsellar que no hi anés, però vaig tirar pel dret, em semblava un moment important de la meva vida, volia acomiadar-me del meu avi.
Ho tornaries a fer?
Sí, no em penedeixo del que vaig fer. Per sort no va tenir més conseqüències, no hi va haver més contagis, no em van multar, ni em va veure ningú. No ho havia explicat fins ara.
Què et van dir les cuidadores de la residència geriàtrica?
Quan em van reconèixer, em van demanar que expliquéssim bé la realitat del que estaven vivint.
Creus que ho vau fer bé des del telenotícies?
Vam ser molt responsables i conscients a l'hora d'explicar el que passava. Personalment, vaig participar en debats interns per saber com informar de les morts i dels avenços tecnològics, per no donar falses esperances de com es podia pal·liar l’expansió de la covid. Això sí, vam pecar de timidesa a l’hora de denunciar el que estava passant. Vam creure les autoritats sanitàries (que no polítiques), i els experts dels hospitals. Inicialment, es va apostar per no escandalitzar i no generar més alarma, més caos..., i vist en perspectiva, hauríem d'haver actuat més de pressa.
Es fa prou per preservar la memòria històrica?
Déu n'hi do els esforços que s'estan fent els últims anys. Abans se silenciaven les històries que tenien a veure amb la guerra, la postguerra, sobretot les de la banda dels perdedors, però en general de tota la població que va viure en primera mà situacions de necessitat, de gana, les situacions que es vivien als pobles relacionades amb la rancúnia... Crec que és bo que s'airegi, que surti...
Amb aquest llibre has guanyat el premi Josep Pla i m’he fixat que et vas posar el pseudònim de Maria Becana.
És el nom de la meva besàvia, volia homenatjar-la. És un personatge secundari i es mereixeria més atenció. Era una dona forta, que va tirar endavant una casa i la família durant la guerra i la postguerra, en els moments decisius estava a l'altura. M’agradaria escriure la seva història, però no tinc tanta informació per fer un llibre amb tant detall com el del meu avi.
Tens projectes al calaix?
Aquesta ha estat la meva incursió en la literatura, però el que domino són els informatius, i he promès a la meva família dedicar-li el temps que els he robat.
Fotografia de portada: Toni Cruanyes en blanc i negre, a la solapa del llibre. 'La Vall de la llum'