Toni Servillo (1959, Nàpols), que va començar a gaudir de fama internacional després de la seva interpretació de Jep Gambardella al film La grande belleza (2013) de Paolo Sorrentino, és un home de teatre. Actor aclamat arreu, divendres passat estrenava a Girona Tre modi per non morire (Tres maneres per no morir), lectura de Giuseppe Montesano, de Baudelaire, de Dante i dels clàssics grecs. Un text, publicat com un assaig a Itàlia, que Servillo va llegir al Teatre Principal de la ciutat de l'Onyar amb una aclamació total. Estada a Catalunya que va incloure parada a Barcelona, on ens vam trobar amb ell.
Parla i no dir res
A qui no conegui l’actor que s’amaga darrere de Jep Gambardella, potser el pot sorprendre la seva connexió amb la poesia. De fet, a la roda de premsa i a la conversa posterior que vam mantenir amb l’autor i director, Servillo es va mostrar clar i va insistir: "Necessito treure’m la màscara". En teatre els actors es poden protegir, a diferència del cinema, en què la mediació amb el públic és mitjançant la càmera i la mirada del director. A l'escenari, l’actor pot mostrar-se més o menys. "Ens cal un teatre, ara més que mai, que ens digui quin és l’estat de les coses".
Hem de tornar a la noció antiga del teatre, a l’àgora, a la trobada entre tots
Per a Servillo, el teatre és paraula. Un concepte en què insisteix una vegada i una altra, mostrant-se convençut que aquest és la mena de dramatúrgia que necessitem. "Hem de tornar a la noció antiga del teatre, a l’àgora, a la trobada entre tots". La relació entre democràcia i teatre dels grecs és fonamental. Però també la idea de la llengua. Salvador Sunyer, director del Festival Temporada Alta, s’adreçava als mitjans en català quan Servillo el va interrompre: "En català dieu sobretot? Això també es diu així en napolità!". La llengua materna de Servillo és el napolità, i a Nàpols la diglòssia és un fet evident. És a dir, el napolità es parla a casa i al teatre. Si vas a escola o si has de fer tràmits jurídics, la llengua és l’italià. I si entres a qualsevol negoci, t’atenen en italià. Però per a Servillo, que a diferència de Paolo Sorrentino, que viu a Roma de fa anys, no ha deixat la seva ciutat; ser napolità és un regal dels déus. Per això connecta també amb Baudelaire i amb el seu esperit rebel.
Per a Servillo, que a diferència de Paolo Sorrentino, que viu a Roma de fa anys, no ha deixat la seva ciutat; ser napolità és un regal dels déus. Per això connecta també amb Baudelaire i amb el seu esperit rebel
Giuseppe Montesano (1959, Nàpols) és el gran especialista de Baudelaire a Itàlia. Traductor de tota la seva poesia, a més d'altres autors com Flaubert, Gautier o Le Fontaine. També ha escrit diversos guions per a Servillo. Fora d’Itàlia, però, és un personatge totalment desconegut. Segons Servillo, "Baudelaire anticipa la nostra condició, com la tècnica i la tecnologia ens ha americanitzat i l’esperit s’ha empobrit". És a dir, com Baudelaire rastreja la nostra condició deshumanitzada. Per això, per a l'actor napolità, el bon teatre ha de reconnectar les persones. Servillo també creu que és el teatre qui ha de parlar i no els artistes. "Hi ha tants artistes que parlen i parlen i no diuen mai res: nosaltres som portadors de les veritats del teatre". L’assaig Tre modi per non morire (Tres maneres per no morir) és un text autònom que es pot llegir com un llibre. El que va llegir Servillo a Girona la setmana passada és una adaptació. Segons Servillo, "necessitava connectar amb el públic i Montesano et prepara per llegir bé Baudelaire, Dante i els grecs: et fa una introducció justa i necessària". L’espectacle és íntegrament en italià i, de fet, ara girarà per tota Itàlia.
Hi ha tants artistes que parlen i parlen i no diuen mai res: nosaltres som portadors de les veritats del teatre
"No vull vendre el meu talent" diu Servillo. "Posar-me al servei d’altres, i quan els altres són tan grans fa que quedis anul·lat com a actor". L’intèrpret napolità recorda una frase de Sorrentino que deia: "El talent és insuportable i estèril: sense talent es pot arribar a ser bo". La reflexió més important per a Servillo és per identificar què vol dir ser contemporani. Montesano va recollir en l’assaig les lectures que agrupades ressonen. "Atenes no és el París de Baudelaire". Servillo vol reflexionar sobre el nostre comportament humà i, per això, va necessitar fer aquest viatge temporal amb els clàssics. "És el xoc d’aquestes tres visions del món que em permet autocompletar-la amb la meva, que si no seria parcial". "Baudelaire és sensacional", diu Servillo. "Acabem amb Baudelaire que proclama que la riquesa és una virtut i, per tant, el repte és la solidaritat: ens hem de fer companyia entre nosaltres. Baudelaire també parla de la depressió dels temps moderns: ara no vivim temps fàcils".
Sense confirmar-nos si el veurem aviat als cinemes, afirma que el que el mou és el teatre. El que vol seguir fent és teatre. I que el desitja és fer teatre, perquè és napolità
Servillo és feliç fent teatre i viatjant amb el seu equip. A Nàpols és soci de la Sala Assoli, un laboratori de creació per a joves companyies. Anys abans havia dirigit ell mateix espectacles de teatre com Les veus interiors d’Eduardo De Filippo, l’autor napolità per excel·lència i que el Teatre Lliure va programar. Sense confirmar-nos si el veurem aviat als cinemes, afirma que el que el mou és el teatre. El que vol seguir fent és teatre. I que el desitja és fer teatre, perquè és napolità.