Tot i la seva llarga influència en el món mèdic, polític o artístic, el metge Francesc Tosquelles Llauradó (Reus, 1912 - Granges-d'Òlt, 1994) encara és un geni desconegut al nostre país. El seu nom circula com un secret compartit entre alguns iniciats, que s'hi han aproximat especialment des de la vessant de l'art. Ara, gràcies al volum Tosquelles. Curar les institucions, de Joana Masó (Barcelona, 1978), molts lectors descobriran que aquest psiquiatra reusenc va ser un dels protagonistes del capgirament del tractament de les malalties mentals durant el segle XX. També, segurament, descobriran una història oculta de la psiquiatra al nostre país, interrompuda i escamotejada per la Guerra Civil i el franquisme. El volum, editat per Arcàdia, recull la recerca de l'autora al voltant de l'influent –especialment a França– metge català, amb textos, entrevistes i un munt d'imatges, desenvolupada gràcies al suport de la Fundació Mir-Puig.
Francesc Tosquelles, cap al 1970 © Arxius família Tosquelles
Del Pere Mata a la Petita Viena
Tosquelles va sentir des de ben a prop la influència de l'Institut Pere Mata de la seva localitat natal, un projecte innovador per l'època, impulsat pel Dr. Emili Briansó i format per pabellons edificats per Lluís Domènech i Muntaner. El seu oncle, el metge i filantrop Francesc Llauradó, havia traduït i estudiat La interpretació dels somnis de Sigmund Freud i ell mateix es va decantar aviat per la psiquiatria. Des de ben jovenet va col·laborar amb el Pere Mata, mentre a Barcelona té l'oportunitat de rebre el mestratge de psiquiatres jueus centreeuropeus exiliats a Barcelona, que en aquella època s'arriba a anomenar "La Petita Viena". Mentre Tosquelles dona conferències sobre Freud i Marx a l'Ateneu Enciclopèdia Popular, es psicoanalitza amb el doctor Sándor Eiminder a l'Ateneu Barcelonès, on també aprofita per descobrir les novetats bibliogràfiques de la seva biblioteca.
Llicenciat en medicina, Tosquelles esdevé deixeble d'Emili Mira, el primer catedràtic de la Psiquiatria d'una Universitat espanyola, a Barcelona, que l'introdueix en la lectura de Jacques Lacan, i col·labora a l'Escola de Treball –fins i tot exerceix la selecció de personal per a la companyia d'autobusos– i entra a treballar formalment al Pere Mata, on de seguida participa activament en la vida de la institució. Fins i tot fa d'actor en una representació de La feréstega domada de William Shakespeare, juntament amb metges, administratius, cuidadors, malalts i les mateixes filles del fundador de l'Institut.
Francesc Tosquelles amb Jaume Sauret al camp de Setfonts, 1939 © Arxius família Tosquelles
L'experiència cabdal de les guerres
La República, amb la tasca de la Generalitat, no només comporta canvis en l'organització sanitària que la Mancomunitat havia intentat impulsar una dècada abans, sinó que intensifica la seva militància política. Catalanista de pedra picada, d'esquerres per tradició familiar i marxista no stalinista, Tosquelles es troba a l'òrbita del Bloc Obrer i Camperol i milita al POUM. Amb l'esclat de la guerra, el jove doctor experimenta en psicoteràpia infantil i juvenil en uns masos requisats a la rodalia de Reus, abans de mobilitzat com a oficial metge. Paradoxalment, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial seran l'oportunitat de posar en pràctica alguna de les seves idees renovadores. Per a Tosquelles, refractari a l'exercici privat de la psicoanàlisi, eren les institucions mateixes les que s'havien de guarir. Fossin quines fossin aquestes. En aquest sentit, malgrat els pocs efectius humans i materials, aposta pel tractament dels soldats amb afeccions psiquiàtriques en hospitals de campanya i va contractar exprostitutes com a infermeres. El mateix Tosquelles defensava les possibilitats que donaven situacions com aquella per l'experimentació.
L'exili no va ser un obstacle per continuar posant en pràctica les seves idees. Tant al camp de concentració de Setfonts, on s'ocupa d'una unitat psiquiàtrica, com a l'hospital de Saint-Alban, a la Losera, on començarà a treballar gràcies al reconeixement que té a França. En un moment de guerra i ocupació en que a França van morir 40.000 malalts psiquiàtrics en el que s'ha anomenat "l'extermini dolç", a Saint-Alban no va morir ningú. Els internats feien objectes d'artesania que sortien per anar a treballar al camp –i a la vegada, portar provisions per la resta de companys– sortint d'una clínica que enderrocava el mur i s'organitzava de manera assembleària. L'experiència cooperativista, autogestionària i antidogmàtica de Tosquelles, s'aplicava en el que el metge creia que havia de ser "una escola de llibertat".
Francesc Tosquelles © Arxius família Tosquelles
Artistes i deixebles
A Saint Alban no només hi van anar a parar malalts mentals, sinó que també van acudir-hi artistes i poetes com Paul Éluard o Tristan Tzara o Antonin Artaud. El teòric de l'art brut Jean Dubuffet va trobar en els creacions d'un dels residents a Saint-Alban, Auguste Forestier, un dels genis d'aquest particular tipus d'art creat per no professionals fora dels circuits artístics. El mateix Tosquelles impulsa la redacció d'un diari, un club per la celebració d'activitats culturals i recreatives –amb festes i tot– i sessions de cinema amb un bon nivell cinèfil, on acudeixen i participen interns, personal i veïns del poble. No tenia una bona opinió dels metges, i sovint apostava per cuidadors i personal que no provingués de l'especialitat. En canvi, va preocupar-se de formar i va mantenir molt bona entesa amb el personal religiós de l'establiment.
Tosquelles no només esdevé un referent de la psiquiatria més renovadora de França, juntament amb noms com Jean Oury, Félix Guattari o Lucien Bonnafé, sinó que a partir dels anys cinquanta tindrà com a metge resident un jove antillà anomenat Frantz Fanon, que havia escrit Pell negra, màscares blanques, un llibre on analitzava el colonialisme des del punt de vista psicològic, associant-lo a certes neurosis modernes, tant dels colonitzats com dels colonitzadors. Fanon va rebre el mestratge mèdic però també polític de Tosquelles, defensor de la identitat, la llengua i la cultura de les nacions minoritzades com Catalunya, que per exemple recordava com parlava el castellà, la llengua de l'opressor, d'una manera deformada. L'experiència de Saint-Alban seria decisiva per Fanon, que s'implicaria en la lluita independentista d'Algèria i publicaria Els condemnats de la terra, abans de morir l'any 1961, un dels textos més influents del pensament anticolonial, editat recentment en català per Tigre de Paper i Pol·len Edicions
Francesc Tosquelles © Arxius família Tosquelles
Retorn a Reus
L'any 1958, Francesc Tosquelles torna a Catalunya després de gairebé vint anys d'exili. Ho fa per participar al IV Congrés Internacional de Psiquiatria, un mostra una pel·lícula filmada a Saint-Alban. Al mateix congrés, Lacan hi fa la primera conferència a l'estat espanyol. Sobre Saint-Alban es rodaran diverses pel·lícules documentals, mentre el prestigi dels plantejaments de Tosquelles no para de créixer. L'any 1962 és nomenat director de l'hospital Timone de Marsella, i quatre anys després participa en la nova etapa transformadora del seu estimat Pere Mata de Reus, juntament amb diversos metges joves provinents de Saragossa. L'any 68 impulsa les Jornades d'interès psiquiàtric del Pere Mata, que se celebraran anualment fins el 1996, participa en el projecte de sectorialització de les comarques de Tarragona i crea el Club Emili Briansó, a imatge del que havia creat a Saint-Alban amb malalts, personal i familiars. Durant 25 anys en un anar i venir entre Reus i França, on ocupa diversos càrrecs, s'implicarà en la transformació d'un centre que és a l'origen de la seva vocació. Però el vincle amb Reus s'estendrà també a l'anàlisi poètica, amb una aproximació al seu conterrani Gabriel Ferrater, amb el llibre Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura d'"In memoriam" de Gabriel Ferrater. Fill predilecte de la capital del Baix Camp, abans de morir va rebre la Medalla President Macià.
Estudiós de la tradició de Ramon Llull i Arnau de Vilanova i participant a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada, Tosquelles, que va presidir els Col·loquis de Perpinyà sobre la història de la psiconàlisi als Països Catalans, es queixava amargament que aquesta havia quedat soterrada i sabotejada per la història escrita des d'Espanya. No és estrany, doncs, que la figura de Tosquelles restés oculta tant de temps. Ara, aquest llibre valuós ens permet acostar-nos a la seva figura i llegir-lo, directament. En aquest sentit, cal agrair la tasca de Masó i Adrià Pujol Cruells pel que a la traducció dels textos originals del doctor Tosquelles al català, que amb les nombroses entrevistes –en que s'entreveu un personatge sense pèls a la llengua– permeten fer-nos una idea d'una personalitat tan polièdrica com apassionant.