A cada casa hi ha algú que per Nadal entra en una espècie de bucle musical nadalenc malaltís del qual és molt difícil sortir-ne i del qual la resta de la família en patim les conseqüències abans, durant i després de festes. Jo en sé un que fins i tot a ple estiu canta ‘fum, fum, fum’! I és que les nadales formen part del patrimoni cultural català que s’ha transmès de generació en generació i… ens encanten! Qui no ha cantat El 25 de desembre o El noi de la mare? A tots se’ns ha enganxat sense voler això de “tió, tió, caga torró”. Però… us heu parat mai a analitzar les lletres de les nadales sense el to solemne al qual estem acostumats a fer-ho? N’hi ha algunes de surrealistes! Així doncs… Comencem.

1. El dimoni escuat

Aquesta és la meva nadala preferida. Sí, home! Aquesta que comença així: “Allà sota una penya n’és nat un Jesuset, nuet, nuet!”. Resulta que hi ha un dimoni escuat “a prop d’allí passava un dimoni escuat, patrip-patrap!”, que acaba hostiat per un grup de pastors: “Els pastorets en veure’l s’hi tiren al damunt, patim-patum!”. I alerta, perquè la cançó acaba dient que “el deixen mig difunt”. Un acte de violència força sorprenent per a una festivitat religiosa tan pacífica… Ni redempció ni hòsties, tu! Quin missatge ens volien transmetre, eh? Que la justícia divina funciona a base de cops de peu?

2. El noi de la mare

Qui no ha cantat, amb tendresa: “Què li darem en el noi de la mare, què li darem que li sàpiga bo?". Heus aquí un gran dilema de Nadal: què coi li podem donar a un nen acabat de néixer? “Panses i figues i nous i olives [...] i mel i mató”. Si això fos un programa de cuina, Gordon Ramsay ja cridaria: “On són les proteïnes?”. Panses i figues per a un nounat? La cançó ens ofereix l’oportunitat d'imaginar un menú ben peculiar per a aquest noi de la mare (que és Crist), tot ben dolç i energètic… i de la terra, tu! I també hi ha qui diu que es pot relacionar l’expressió “que les figues són verdes” amb aquella expressió tan catalana i tan obsoleta de “fer Pasqua abans de Rams”. Jutgeu-ho vosaltres mateixos.

3. El 25 de desembre

Una de les tornades més famoses de les nadales: “fum, fum, fum!”. És fum? Fum… Literalment? El fum d’una llar de foc? D’un incendi? D’un grup de fumadors empedreïts cantant junts? La nadala no ho aclareix. Segons el folklorista i etnomusicòleg Jaume Ayats, que ha investigat els orígens d’aquestes cançons tradicionals, no es tracta del nom ‘fum’ que surt d’una xemeneia, sinó del verb ‘fúmer’. Ell afirma que originàriament es deia “fot, fot, fot”, com quan algú diu una mentida i l’altre li contesta “refot, refot, refot”. Altres versions també diuen que aquest “fum, fum, fum” potser només serviria per fer el ritme de la cançó, una mena de “la-la-là” amb aire festiu. Aquesta última teoria em sembla més simplista, la veritat. El vers més religiós de la cançó tampoc no té pèrdua: “De Jesús fem gran memòria perquè ens vulgui dar la Glòria”.

4. El rabadà

“A Betlem me’n vull anar… vols venir tu rabadà? Vull esmorzar!” I… què carai és un ‘rabadà’? Un ‘rabadà’ és una persona que ajuda un pastor a guardar el ramat. I, alerta, perquè prové de l’àrab ‘rab aḍḍān’ i significa literalment ‘senyor de les ovelles’. Au, avui ja hem après una cosa més. I, alerta, perquè en aquesta cançó hi ha un pastor tan panxacontent que sembla que hagi sortit d’una sèrie de comèdia. “Tu les teies portaràs i el camí il·luminaràs”, i el rabadà contesta vacil·lant: “no ho faré pas!”. I encara millor: “Que no saps que aquesta nit ha nascut Déu infinit?”, i ell contesta: “qui t’ho ha dit?”. I encara una altra resposta foteta: “No serà tant!”. Em cau massa bé, el rabadà! És jove, despreocupat i una mica incorrecte, no?

5. Les dotze van tocant

“Les dotze van tocant, ja és nat el Déu infant”. Tothom a córrer per adorar el nen. A l’estable no hi deu cabre ni una agulla! Aquesta nadala relata l’important esdeveniment del naixement de Jesús, però ho fa amb un estil que pot semblar-nos misteriós o lleugerament inquietant. De les nadales més tristes i avorrides que tenim. Les campanes que sonen a mitjanit tenen un toc de conte de por mal aconseguit. I així ens trobem, entre campanades, amb l’anunciació més solemne, fantasmagòrica i alhora alegre de Nadal.

En definitiva, ja heu vist que les nadales catalanes són una barreja encantadora de misticisme, bons aliments i personatges pintorescos. Però… què seria de Nadal sense aquestes lletres que ens fan cantar en família i passar unes bones estones, oi?