L'urbanisme va creant realitats noves i, per tant, calen paraules noves. En aquest context, hi ha un mecanisme propi del català d'allò més bonic: reaprofitar una paraula que té un significat tradicional i donar-hi un nou significat. Dos exemples de l'Alt Pirineu (Ribagorça, Pallars, Alt Urgell, Andorra i Cerdanya) són borda i pleta. Ambdós designen, originàriament, espais destinats a guardar-hi bestiar. Però actualment en aquesta regió proliferen els restaurants anomenats borda; aleshores vol dir que són restaurants típics. Això passa perquè moltes bordes s'han reaprofitat com a restaurants. També de vegades l'antiga borda és rehabilitada per a fer-hi una estança de tipus habitacional (un miniapartament, una sala d'estar, una sala de jocs...).
En la mateixa línia, a l'Alt Pirineu proliferen les urbanitzacions aparentment típiques anomenades pleta; vegeu la pleta de Saga (vora Puigcerdà, Cerdanya), la pleta de Soldeu (vora Soldeu, Andorra) i la pleta d'Aravell (vora la Seu d'Urgell, Alt Urgell). La raó és que, en moltes pletes d'abans, hom ha acabat construint-hi urbanitzacions. Actualment una persona de l'Alt Pirineu pot arribar a dir Avui vaig a sopar a una borda o Aquí volen fer-hi una pleta (és a dir, construir una urbanització, encara que no hi hagués cap pleta en el significat tradicional). Aquests dos significats no figuren al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, malgrat que són molt corrents. Però el Diccionari d'hoteleria i turisme (2001), publicat amb el patrocini dels governs català, balear i andorrà, sí que recull borda com a restaurant típic de l'Alt Pirineu.
La rambla: de barranc a passeig arbrat
Un altre cas semblant és rambla. Segur que molts lectors, al veure aquest mot, pensen en un passeig urbà, generalment arbrat. Però en realitat és una paraula d'origen àrab (ramla, que significa 'areny, sorral'). En català antic, rambla designava un barranc. De fet, al nord del País Valencià es troben diversos barrancs dits així (la rambla de Seguet (Plana Alta), la rambla de la Viuda (Plana Baixa), la rambla d'Alcalà (Baix Maestrat), la rambla de Cervera (Baix Maestrat)). Amb aquest significat es pot trobar també en terres castellanoparlants (per exemple, Múrcia).
A Barcelona, la vila original (el que ara s'anomena ciutat vella) estava emmurallada, i la muralla acabava just al que ara són les Rambles. Just a l'altra banda de la muralla baixava un curs d'aigua intermitent; per tant, d'allò, la gent en deia rambla. Quan Barcelona creix i traspassa aquell torrent, l'espai esmentat va acabar sent una mena de passeig, però els barcelonins van continuar dient-ne rambla. El resultat és que el terme rambla va acabar reinterpretant-se com a 'passeig urbà'.
A partir d'aquí, en moltes altres poblacions han acabat usant el terme rambla per a designar passejos arbrats. Entre les més conegudes hi ha la rambla Principal (Vilanova i la Geltrú), la rambla de la Llibertat (Girona), la rambla Sant Isidre (Igualada), la Rambla de Sabadell, o la Rambla Nova, la Rambla Vella i la recent rambla de Ponent (Tarragona). Algunes rambles es troben sobre antics torrents, com la rambla del Celler (Sant Cugat del Vallès); però altres es troben on no hi havia cap torrent, com la rambla de Catalunya (Vila-seca).