Seria bonic que no necessitéssim res, només mirar-nos. I mirar-nos així de passada, pel carrer, ara que tots dos estem esperant en aquest semàfor. Perquè ara si et miro, si m'hi fixo molt, puc fer volar la imaginació i inventar-te una biografia per si t'has tallat o no els cabells, per com mires neguitosa la pantalla del telèfon, o per si has triat aquesta roba i no una altra.
Però amb un xip seria tot més fàcil, ¿oi? Reconèixer-nos a simple vista, com una epifania, i així no caldria perdre el temps en llargues converses, la majoria de vegades plenes de mitges veritats i mentides ostentoses, i no caldria perdre el temps en excuses que, fet i fet, només serveixen per a dissimular i durant molt poca estona.
Un xip i, abans que el semàfor es posi en verd, saber quina música t'agrada i quina música detestes, un xip i esbrinar per què no et parles amb cap germà, què no et va dir mai el teu pare i per què no vas dedicar-te a tocar el piano que era la teva gran passió. I aleshores tu descobriries en mi, - ara que el semàfor està en ambre- aquest magatzem de frustracions que dissimulo fent broma cada vegada, (que amb mi no es pot parlar seriosament). I així podries endevinar per què em fa por el mar, per què m'agraden aquests llibres que porto a la motxilla i per què faig servir una màscara cada cop que algú vol que parlem de les nostres emocions, que -entre tu i jo- no sé què són les emocions.
Però ara ja no caldrà, ¿que no ho veus?, perquè en aquest precís instant, tu tens tota la informació que necessites de mi, i tota la informació que no necessites de mi. Perquè en aquest abocador de dades, saber què he dinat, com faig les digestions i el meu insomni només et servirà per fer-te una idea errònia de la meva ànima, i ja està bé.
I si les teves dades i les meves dades encaixen, ens aturarem enmig del pas de vianants i sense dedicar-nos ni una paraula, tindrem la certesa que hem de seguir intercanviant-nos informació com ho fan els mamífers més primaris. Serà preciós trobar-nos pel barri i consumir les nostres identitats.
Però aleshores també haurem d'anticipar-nos al que vindrà, i fer-ho tot avorrit i rutinari. I que tu no puguis esperar res de mi del que no soc, i així no hi haurà malentesos... I potser d'aquesta manera quantificable només mirant-nos de punta a punta de la vorera sabrem quina vida hauríem pogut tenir junts, quantes estones ens hauríem pixat de riure, però també descobriríem que després vindrien els retrets, i no sabríem deixar-nos sense fer-nos mal. Un mal a vegades innecessari i cruel, i això ho esborraria tot, i deixaríem de mirar-nos – ara que el semàfor es posarà en verd- i trobaràs a la propera cantonada una pell amb un xip amb moltes més possibilitats.